L'oferta

Aquest és un conte de ficció basat en la realitat política de Catalunya. Forma part d’un seguit de relats al voltant de l’1 d’octubre que el periodista florestà Dionisio Giménez està preparant amb la voluntat de poder-los publicar en forma de recull.

Dedicat a Carme Forcadell.

“Senyores i senyors ...

No sóc aquí de pas. He vingut a Sabadell (ciutat preciosa donde las haya), convençut que vostès mereixen el millor per a l'hivern, i jo tinc el que necessiten per passar el fred. Un fred –ho ha dit l'home del temps i l’han de creure–, que si Déu no hi posa remei serà el més cru dels últims deu anys. Així que aprofitin el miracle de la llana que avui ha arribat a les seves portes, perquè la llana, al contrari de niló i altres fibres modernes és un miracle de Déu per a la gent de bé. Aprofitin que el govern de tots i totes ha alliberat el comerç i ara podem fer-ho en les places dels pobles d'aquesta comunitat transcendental per a tot Europa. Ara, si m'ho permeten, anem per feina. Estigueu atents: aquesta manta... aquesta mateixa, tant fa una que una d’altra, l’estenc davant vostès com estendria el meu cor, així... A veure tu, xaval, com et dius? Biel? Biel, podries agafar la punta? Va, vinga, més fort, que no se’t menjarà. De l'altra punta també, així està bé. Si els mostro aquesta manta, dic, ho faig amb la intenció que les mestresses de casa puguin veure que el que porto al camió no són rematades ni material de rebuig sinó mantes de primera qualitat a preu de cost. Això vol dir que entre fabricant i comprador no hi ha intermediaris, atents sempre a acarnissar-se amb la classe treballadora. Els meus socis de Madrid carreguen la mercaderia directament de fàbrica i jo la venc a persones intel·ligents. Podria vendre-les als grans comerços. Sí, és clar, podria fer-ho, res m'ho impedeix, però què passaria? Doncs passaria que el comerciant pujaria el preu al seu gust amb l'excusa que paga quantiosos impostos. Aquí hi ha el quid de la qüestió, el moll de l'assumpte, perquè, contràriament als comerços, els nostres beneficis surten de la comissió amb la qual ens premien els fabricants. La venda directa és la fórmula més fiable i més barata, ho dic jo, i el que dic jo va a missa. Ara acosteu-vos... que ho facin també aquelles persones que romanen assegudes al banc... sí, vosaltres! No, no, les del fons... Podeu apropar-vos? Una mica més, una mica més, això és, gràcies. Dic jo que el plaer de prestar un bon servei a la gent d'aquesta estimada ciutat equival a un bitllet de tornada perquè, comprin o no comprin, vull tornar a aquesta bella urbs, encara que sigui per passejar amb la meva senyora i el meu noi per aquesta plaça dedicada a l'Alcalde Marcet, tan bonica, tan peculiar, tan plena d'idiosincràsia, i ja de pas dinar al restaurant Vilarrubias, una mica més amunt per provar la cuina catalana, ¡Ummm, ummm!, i després fer una visita a l'església de Sant Feliu... Mai està de més resar-li als sants locals, perquè són una mica nostres, en els que van confiar els nostres avantpassats, Déu els tingui en la seva glòria. Però ara estem en aquesta plaça, i aquí no quedarem fins mostrar-los que la manta Dulce España és de pura llana verge, un prodigi natural de l'estepa castellana contra el fred. Vostè, senyora... sí, vostè, la que està al costat de l’arbre, vinga, si us plau... Toqui aquí, passi els dits... Oh, senyora, senyora, el seu somriure és la millor resposta! No hi ha res millor que un bon somriure. Quin és el seu nom si no és molt preguntar? Montse? De Montserrat, suposo? Preciosa verge negra per a aquesta bonica comunitat autònoma tan blanca com la neu que vindrà. Un cop vaig pujar amb la meva dona i els meus fills per aquella empinada costera de Montserrat, que va resultar ser un passeig pels núvols. Ho dic amb el cor. Jo em vaig enamorar de la meva dona pel seu somriure. La primera vegada que la vaig veure somriure em vaig dir... bé, en fi, no vull parlar si ella no és aquí, per respecte a la mitjana taronja, ja saben. Perquè el respecte és fonamental en tots els quefers de la vida, fins i tot en les guerres de secessió treien a passejar els sants enmig del fragor de la batalla. Bé... aquesta manta la deixo pel ridícul preu de cent euros. Com? Sento bé? Cara? Qui ha dit cara? Ha estat vostè, el de la barretina. Em pot dir el seu nom? Vaja, Carmel sona a caramel! Sí, no riguin perquè és un caramel el que els ofereixo. Sap vostè, Carmelo quin preu té aquesta manta a les botigues del ram? ¡Tres-cents euros! Em sent? Dos-cents euros més, que per als temps que corren és una fortuna! Però jo, perquè sóc jo, i perquè vostès són catalans descendents del noble regne dels fenicis, aprofitant que no hi són els meus socis, la deixo per cent. És més, un moment, no marxin... a veure, on és... sí, aquí, a sota d'aquestes caixes, anem a veure, anem a veure... Aquí, vegin, els presento la manta Unión Real, un prodigi fabricat a Sydney, Austràlia, on hi ha els cangurs. En aquest país esquilen a les ovelles amb les tècniques més avançades i això es nota en el producte final. Toc, toc senyora! Què em diu? Ei, què em diu? No, no cal que em digui res, els seus ulls ho diuen tot, perquè els ulls expressen el que no dirien mil paraules. Doncs, bé, no sé què diran els meus socis, però aquesta tarda m'he tornat boig. Boig, boig, boig! Majara, com dirien els xavals! Doncs bé: per Dulce España –la deixo aquí–, i per la Unión Real de Sydney –la poso a sobre–, per les dues: cent cinquanta euros! No, no penso afluixar. És la meva última paraula. Com es diu senyora? Sí, vostè, vostè, la del pèl blanc, faci el favor, com es diu? Marcé? Bonic nom. La meva àvia es deia Marcelina, va viure noranta-dos anys. Bé, Marcelina, aixequi la mà perquè jo pugui saber si vostè ha sentit bé la meva última oferta. Això és. Bé, pot baixar la mà no se li vagi a congelar. Gràcies. No, no cal que aplaudeixin, els aplaudiments són per als xarlatans de fira. Jo em dedico al comerç, i el comerç és per a mi com ho va ser per el meu avi, una religió. Sóc, alguns ja em coneixen, sinó preguntin al Nen de Sarrià l'últim d'una saga de manters. El meu pare, que en pau descansi, solia dir que el millor reconeixement a un venedor és la feina ben feta. Tenia raó. Jo no em moriré ric, però dormiré amb la consciència neta. Ara, si us plau, necessito l'ajuda d'un de vosaltres. Sí, vostè mateix, el de la gorra, el que no para de moure les mans, vingui, aquí, l'hi prego. Com diu? Guiu es diu? Collons! Doncs bé, Guiu, agafi aquesta altra manta, Plus Ultra, tregui-li el plàstic i deixi-sobre de les altres. Què em diu? Vagi. Toqui, toqui. Això és, toqui una mica més, una mica més... Això és, passi els dits per la vora, toqui, toqui... Ara aixequi l'altra mà si creu que aquesta manta li donarà tota la calor que mereix, perquè sent l'amor el millor element de calefacció, una bona manta ajuda a mantenir-lo. A que sí? Bé, gràcies senyor Guiu ha estat vostè molt amable. I ara ve la millor oferta per als veïns de Sabadell: Dulce España, Plus Ultra, Unión Real i Todos Juntos, les quatre, per dos-cents euros. Ah, i ja de pas, com gentilesa, afegeixo al lot aquest ós de peluix de la Marca España. Li toques el melic i canta l'himne de Els Segadors.ˮ

Una hora després, a l'altell del restaurant Vilarrubias.

– Què t'ha semblat? He vist que prenies notes.

– Molt em temo que necessitarem alguna cosa més per convèncer els catalans.

Notícies relacionades