Llarena al seu laberint

Aquest és un conte de ficció basat en la realitat política de Catalunya. Forma part d’un seguit de relats al voltant de l’1 d’octubre que el periodista florestà Dionisio Giménez està preparant amb la voluntat de poder-los publicar en forma de recull. La imatge és obra de l'artista florestà Manuel Guirado.

Em dic Pablo Llanera Conde. Tinc 57 anys, sóc jutge, i des de la matinada del dia 4 de gener de 2021 estic privat de llibertat, a l'espera de judici a la presó de Quatre Camins, per ordre –que no per mèrit– del magistrat Costa Samper, el titular DE la sala segona de l'Alt Tribunal de Justícia de la República Democràtica de Catalunya. Ocupo la cel·la 74 del Mòdul 3, la del fons de la galeria. A la dreta del meu habitacle de 6x2, de parets d'un gris tebi, hi ha una lluerna amb forma de pentàgon, protegida amb gruixos barrots d'acer, per l'estretor declina el sol de ponent com la tallada d'una carbassa groga. Després naufrago en la nit que em sembla eterna.

L’euroordre de recerca i captura contra la meva persona es va cursar el passat 22 de desembre i va ser elevada al Regne d'Espanya, i amb posterioritat a tots els països membres de la Comunitat Europea, així com a les respectives cancelleries i ministeris d'Interior. L'Alt Tribunal de Catalunya (equivalent al Tribunal Suprem d'Espanya) m'acusa d'un delicte de prevaricació continuat (peccatum permansit) i un altre de temeritat processal per la incoació del sumari 20907/2017, contra dirigents del procés independentista als quals vaig acusar de rebel·lió i de violentar l'ordre constitucional. La meva detenció va tenir lloc a l'Aeroport de Barajas, a les 19 hores i 30 minuts del dia 1 de gener quan em disposava a embarcar en el vol CPA-2156 amb destinació Panamà. Aquí, a l'antiga Universitat de les Amèriques, havia d'impartir la conferència L'Estat Espanyol no és un estat qualsevol, dins el cicle Justícia i moral, afavorit per l'associació governamental Senyor Meu Jesucrist.

El trasllat fins a Barcelona en el vol regular 2324-BCN va ser ràpid i segur. I, encara que escortat, primer per la Guàrdia Civil i després per la Policia de Fronteres de Catalunya, no se’m va privar de la cortesia i bones maneres que mereixen els detinguts. Una llima amb llimona i cacauets torrats, servida amb els diaris Catalonia Daily i Rex-Pública, més un doble coixinet per recrear els meus pensaments acrediten les meves paraules. I si bé, l'habeas corpus (Llei Orgànica 6/1984 del Codi Penal espanyol) es va aplicar amb les degudes garanties, no puc dir el mateix de les actuacions posteriors que beuen el seu infortuni a l'Assemblea Popular Legislativa, dominad pels Comitès de Vigilància Republicana, CVR, en les seves sigles.

Encara que la meva detenció es va practicar ajustada a Dret –insisteixo en aquest punt–, no ho va ser, però, el meu trasllat, 14 hores després a la presó de Quatre Camins. En el trajecte, emmanillat a l'esquena i a una velocitat superior –i innecessària– del vehicle que em traslladava, vaig patir tota mena d'inconvenients, com bé acreditarà el forense en el moment processal oportú. I, no només això. El meu advocat ha presentat una denúncia mitjançant la peça separada 8/78216, per la conversa humiliant en què els agents republicans de Fronteres mantenen en el moment que el cotxe cel·lular puja per la rampa del pàrquing. Les expressions que recull un micròfon unidireccional de la cadena NBC, camuflat en una paperera, podrien ser constitutives d'un delicte de menyscabament contra les persones, tipificat en els articles 22, 25 i 29 de la LEC. Cito literalment: "La infantesa d'aquest jutge va ser gris, i grisos van ser la seva joventut i la seva maduresa / Va viure com un home talp de si mateix / Va estar a Catalunya, però realment no va sortir de Madrid / És un mascaró macabre, 1 tent tes amb cara de mantega / I aquest tio és jutge? Ets flipat o què ?, si sembla un Cobrador del Frac en excedència". I aquesta altra la transcendència la converteix en innombrable per al que escriu: "Els homes que per figurar recorren a la injustícia, deixen senyals inútils". Així mateix, els esmentats agents profereixen desqualificacions de caràcter sexual, difícilment reproduïbles i que el meu decòrum ha llançat a la paperera de la meva memòria. Definitivament, la llibertat d'expressió no pot emparar aquest tipus de desacatament. Veurem què resol el jutge.

De la mateixa manera, la Justícia republicana no pot passar per alt que, durant el meu trasllat a la presó ni tan sols se’m va permetre l'exercici d'expel·lir quan ho vaig requerir als funcionaris que em traslladaven, als quals vaig informar en mode i ordre de la meva modesta malaltia de peristaltisme, que m'obliga a la micció amb més freqüència que la desitjada. Ociós va ser que els recordés les prerrogatives dels detinguts que empara, en aquest supòsit, la Convenció Internacional dels Drets Humans, l'article 68, sanciona: "Els funcionaris, sota la custòdia dels quals estan els detinguts, han de garantir l'evacuació d'aquests en els termes que segueixen: al pres se li preveurà del temps imprescindible perquè evacuï en els casos peremptoris, ja sigui la seva necessitat d'ordre menor o major, amb recipient o sense. I, si per a tal efecte, el dispositiu de seguretat ha d'aturar momentàniament el seu curs, és del tot preceptiu que ho faci sense més dilació". El conductor va ignorar la llei, i també les meves queixes que van ser constants, en un trajecte en el qual els esvorancs precedien al vehicle de forma sorprenent.

Diré (en justa correspondència amb el director de la presó, senyor Joan Torras i Moragas) que, després de superar l'agut restrenyiment que vaig patir en les primeres setmanes de captiveri, ara deposito amb fluïdesa gràcies al canvi substancial de la meva dieta, tot i que adverteixo unes recurrents flatulències. Agraeixo a la Direcció de la presó que se’m permetés un ordinador portàtil, una petita impressora, a la qual no li falta paper ni tinta, dos llibres de jurisprudència i un altre més titulat El dret i les campanes (Editorial Frontispici, 2010), del que sóc autor. Obra que va ser guardonada per l'Arquebisbat de Burgos amb la medalla Cristiano Pacem en reconeixement a la investigació recollida al llarg de les seves 1.895 pàgines, escrites en cursiva, i que estableix les bases que han de regir el dret consuetudinari dels campanars, i el que l'assisteix als beneficiaris passius de l'acció dels batalls. No cal dir que aquest llibre em reconforta.

Sumaré a l'anterior unes línies biogràfiques (ara que camino pels prolegòmens) per acreditar que vaig néixer a les fatigades terres de Lleó, vaig aprendre Dret a Valladolid, al costat del Pisuerga, el vaig exercitar a Torrelavega, Cantàbria (sota el mantell de la Virgen Grande i el miracle del Soplao, on la constància de l'aigua és prodigi). La meva autoritat –si la tinc– procedeix d'una prolixa saga familiar entossudida a legitimar el Dret, saga que es remunta a un avantpassat home de lleis que va defensar als indis chichimecos de la tirania d'un cap asteca. Anoto els més propers: El meu pare, Jesús Llarena, va ser magistrat en exercici de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de la molt estimada Castella i Lleó, i durant molt de temps president del cor inapel·lable de l'Orfeó Burgalès. La meva mare, Carmen Conde, va ser la primera magistrada de Toledo, i, durant molts anys jutgessa de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia d'aquesta comunitat autònoma. Ella em va mostrar el camí de l'ordre i també una certa laxitud en les formes socials ja que recordo que es va casar de curt a la Casa de la Capella del Sagrari de la Catedral. Com la meva mare, sóc fumador, però de cigars havans. Els meus preferits són els Montecristo amb faixí morat. Practico el golf i munto (quan les meves obligacions m'ho permeten) en una Harley Davidson. Ni les alforges ni el parafangs davanter són d'origen.

Unes altres inquietuds van enfortir la meva joventut: la lleugeresa del barroc, el cant gregorià en Do Menor i la cobdícia de la lectura. Yo Claudio és el meu llibre de capçalera. Em vaig submergir en la poesia de la mà dels germans Quintero, Pemán, i sobretot Quevedo. Durant 19 anys vaig ser docte en lleis i atribucions en la ciutat immortal de Barcelona, ​​els més encomiables. Vaig prestar el meu saber a l'Escola Judicial d'Uruguai i al Processal Penal de Sant Domingo. He compartit al mateix temps Dret i rigor magisterial, valors que em van portar al Consell General del Poder Judicial, amb el president, Carlos Lesmes, plenipotenciari en lleis, gaudeixo de l'encert de la seva amistat. L'any 2020 vaig impartir justícia a la Sala Segona del Tribunal Superior de Madrid. Milito a l'Associació Professional de la Magistratura, de la qual vaig ser portaveu amb grau d'entusiasme. Recents responsabilitats satisfarien aquesta pàgina. Deixaré el got de la vanitat a la taula dels humils.

El meu escrit de recusació al procediment, que acredito en l'informe A / 689, juntament amb la peça separada B / A-33, presentat a la Sala Recusació dia i forma el dia 1 del 7, a les 14 hores del corrent mes i del present any, i que, incomprensiblement, la Sala no va cursar adduint la impossibilitat de donar-li tràmit en una data "que, encara lectiva –cito literalment– és altament simbòlica per a la institució judicial de la República, el que fa impossible la seva tramitació". La mida del disbarat constitueix una vulneració de drets i garanties, de manera que el meu advocat va recórrer oportunament adduint en el seu escrit que "l'activitat natural de la Justícia no pot, ni ha de –ni és admissible– estar supeditada a dates, esdeveniments o avatars històrics ni de qualsevol altra naturalesa exògena al Dret, que podrien ser interpretats de forma diametralment diferent per les parts representades en el litigi i fins i tot pels confessos de la Història". Després, altres recusacions van patir la mateixa sort.

Lamentablement, si la Sala Recusació va actuar no conforme a dret, l'Alt Tribunal de la República ha consolidat aquesta perversió processal en establir com a valor argumental inqüestionable el que segueix: "Aquest Tribunal insta la defensa del reu Pablo Llarena Conde que, quan tingui a bé exercir el dret de recurs, interpel·li al Regne d'Espanya sobre dates o efemèrides de gran calat patriòtic pròpies del Règim del 78. D'aquesta manera el Tribunal evitarà la contaminació que això pogués comportar per a la República Democràtica de Catalunya a l'admetre en data tan assenyalada un recurs d'apel·lació que procedeix d'un país la legislació del qual podria ser qualificada de secà ".

És evident que estic en un limbe processal, o millor, en un embús jurídic.

Aquest habitus mali ha estat present en totes i cadascuna de les diligències, i ha determinat de facto que cap dels recursos presentats pel meu advocat hagi tingut efecte. El que, almenys, en aparença, fa pensar que no s'està actuant conforme a dret en aquesta causa, ni tan sols amb bona fe, encara que la bona fe no tingui valor jurídic. Una prova d'això la trobem en la confusió del jutge instructor republicà que en reclamar al Regne d'Espanya una providència de la Sala Recusació, la confon amb Sala de la Resurrecció, circumstància que va delectar als mitjans de comunicació, àvids d'elevar l'esglai a la condició d'escàndol.

I, encara que és veritat, que el temps, el diàleg i la política van consagrar la inutilitat penal de la causa separatista, això no hauria associar-se a la "precarietat del sistema jurídic espanyol en el context europeu" (com afirma amb mala fe l'escrit del instructor català). Al contrari, cal valorar la capacitat d'adaptació de la Llei davant el subjecte justiciable, Catalunya, i l'ordenament del legislatiu resultant de la nova situació política, tal com sentencia Máxim Regalado en la seva obra Leguen atque consilium. Per tant, declaro que són inadmissibles els càrrecs que el fiscal general de Catalunya i l'Associació Primer d'Octubre d'Esparreguera van decidir mantenir després de la meva onzena declaració. El delicte de prevaricació que se m’imputa només pot ser atribuït a la meva exigència sancionadora racional, per uns fets que van posar en perill la Unitat d'Espanya (en aquestes dates Estat Únic) i no per mala praxi, com s'infereix l'escrit de la part acusatòria i el Ministeri Públic Català. En altres paraules: jo aplico la justícia, no la futurologia.

Pel que fa a les variables en la tipificació del delicte (qualificades pels meus detractors de ball processal), i que donen lloc a un eventual delicte de prevaricació pel qual estic a la presó, aquestes variables, dic, s'haguessin adaptat al Dret europeu d'extradició exigit en les meves euroordres només amb una lleu disposició a l'empatia en aquesta matèria per part dels tribunals d'aquests països que tant presumeixen de pulcritud processal. Resulta inconsistent l'argument que els càrrecs de rebel·lió i sedició no trobin correspondència en la jurisdicció penal dels països en què alguns dels processats han trobat refugi. Una greu limitació legal, sens dubte, que haurien de corregir els països de referència. Jo no vaig enviar les meves euroordres a lluitar contra els defectes de forma, sinó a combatre el delicte d'usurpació de poder, present a la insurrecció catalana. Lamentablement el contagi pandèmic dels mals usos en l'àmbit penal exigeix ​​(encara que amb ponderació) un nou tractat de la Comunitat Europea en aquesta matèria. Jo estaria disposat a cedir el meu talent en aquesta matèria, si així m'ho demanessin.

He de dir que, en l'origen de la meva acusació s'adverteix una refinada animadversió subjectiva cap a la meva persona, fàcilment detectable, i que potser té el seu origen en la situació irregular (indefensió diuen ells) en què es troben els presos polítics independentistes. Potser el fet que haguessin de brindar amb aigua del Canal d’Isabel II l'adhesió del nou Estat català com a membre número 194 de les Nacions Unides (el cava va ser rebutjat per ordre d'aquest magistrat) va poder incrementar aquest desafecte. En qualsevol cas, la meva situació processal és plena de paradoxes. Mai l'oxímoron va tenir millor aplicació dialèctica, doncs, ben mirat, estic pres perquè vaig enviar a presidi als que ara veuran la llibertat o, dit d'una altra manera, la llibertat d'ells confirma el meu empresonament. O, millor, ja per concloure: "L’arbre que va protegir l'entramat jurídic d'uns fets provats ha sucumbit pels talls implacables de la destral contra el tronc de la Llei" (Llarena dixit). Un cop més legitimitat i legalitat s'han donat l'esquena, com si importessin més les qüestions polítiques en curs que la rellevància històrica del cas que les va ocupar. Sóc, per així dir-ho, un jutge en el seu laberint.

I ara anem als fets. Si vaig decidir l'ingrés a la presó dels líders independentistes és perquè em sobraven raons legals per a això. Lluny estaven els encausats d'imaginar que els fets poden ser interpretats per aquest jutge abans que passin, i que les circumstàncies prefiguren el que mai ha tingut lloc en el passat, ni té perquè passar en el futur. És que no vaig incorporar una classe de literatura jurídica en el cos de la meva resolució principal a l'establir en el delicte de rebel·lió la diferència entre l'adverbi violentament i el substantiu que el precedeix? Si l'ànim m'acompanya en aquesta travessia, prometo un tractat sobre aquest particular, que podria titular (provisionalment) Condemnar entre línies.

Així ho vaig raonar, d'aquesta forma de guisa el vaig escriure: "Aquesta obstinació dels presos catalans (la de creure innocents, aclareixo) els porta a entendre que no han perpetrat cap delicte, pel que no s'aprecia en la seva esfera psicològica interna un element potent que permeti apreciar que el respecte a les decisions d'aquest instructor hagi de ser permanent, ni per la seva consideració general al paper de la justícia ni perquè acceptin la presumpta il·legalitat de la conducta que determina la restricció dels seus drets". Coincideixo en com d’encertat va ser el meu acte, tot i que assumeixo de bon grat (com a demòcrata que sóc) una certa similitud amb Groucho Marx. Perquè, per ventura, no són els mals pensaments els que precedeixen els actes reprovables? Què és l'efecte papallona ​​sinó la concatenació successiva dels estímuls a l'espera de l'acció i la matèria? Definitivament vaig optar per ignorar als meus detractors, més per la seva temeritat que pels seus errors.

No cal dir que vaig ser, sóc i seré contrari a la llibertat dels processats, i al fet que es beneficiaran d'un calculat indult del Regne d'Espanya. Trampa jurídica que pretén solucionar un conflicte diplomàtic entre els dos països membres de la Unió Europea, obviant la doctrina moral que estableix que "el delicte perseguirà el delinqüent, amb la mateixa obstinació amb què persevera l'espasa en el múscul de la Llei". En veritat, proclamo, no estic disposat que s'extingeixi l'instant de llum que ha coronat la meva actuació contra el desafiament independentista; no permetré que els interessos espuris desmuntin la veritat jurídica de la meva instrucció. I si, per un instant, els governants d'Espanya i Catalunya creuen que, amb la meva detenció canviarà l'estatus processal dels sediciosos, cometen un greu error. Sóc primer de tot i després de tot, un soldat de la Justícia.

In medias res

Permeteu-me ara que entri en la part essencial de la història. La vigília del 21 de març de l'any en curs (onomàstica de Sant Braulio de Saragossa), el meu advocat, el catedràtic emèrit Rogelio Martínez del Oso, va traslladar al jutge Costa Samper, de la sala segona del penal, l'Alt Tribunal de Justícia de Catalunya, que instrueix el sumari 2312/2021, els documents que prefiguren la meva innocència en els fets de prevaricació continuada que se m'imputen. Així, les proves enumerades en les pàgines 17, 23 i 58 del recurs d'empara acrediten que de cap manera vaig actuar amb negligència durant la incoació del sumari 20907/2017 contra els processats independentistes que van subvertir l'ordre establert a Catalunya. Afegeix que la meva tasca processal va estar ajustada a Dret i que la literatura jurídica de les meves actuacions respon als paràmetres habituals de credibilitat i congruència, distingint amb meridiana claredat la tesi de la mentida. L'escrit insisteix en el fet que en cap cas vaig penalitzar el color groc, encara que ho considerés proper al desacatament (és el color habitual dels meus mitjons com vaig intentar demostrar infructuosament). I, si vaig associar la naturalesa del delicte com agressió a les meves pròpies conviccions, això no hauria de menystenir el principi d'objectivitat en impartir justícia, doncs jo sóc davant de tot un jutge espanyol. Ho he dit: no vull una Espanya coixa. Finalment, el meu advocat va afegir una veritat inqüestionable: en tots els processats independentistes vaig trobar un component psicològic d’entestament polític i una motivació redemptora com vaig demostrar amb la prova pericial separada 15/2017.

La motivació que prenia forma en la figura de qui va ser vicepresident del Govern català, el senyor Oriol Junqueras i Vies (serveixi de referència), l'expressió beatifica (la qual fa benaurat al seu enemic) encobria la tossuderia de proclamar la república amb la mateixa passió que Sant Pere la glòria del martiri. Els fets es van obstinar a donar-me la raó. Desconec si el processat va comprendre que, si em vaig mostrar inflexible en les interlocutòries, va ser per a enaltir la meva autoritat, i amb ella l'Estat que represento davant el perill del mite. De la mateixa manera que quan don Oriol va trobar la meva esquena en comptes de les paraules, la intenció no era cap altra que la de mitigar la meva pròpia incertesa. En ambdues vaig errar: l'esquena és el signe atroç de la derrota; la presó el somni del mite i les cadenes la interminable prolongació de la causa que defensa. Com així va ser. Davant la llei aquest home era un proscrit, però els meus ulls veien en ell el símbol que assolava la meva ànima. Aquest conflicte, aquest secret, es feia fosc més encara el gruix del meu fracàs, la contemplació obstinada de la meva pròpia ombra. Per a ell, estar fora de Llei era una situació accidental i provisòria, per a mi un petit títol de glòria, a l'espera del dia predestinat en què onejaria una única bandera. Érem dos homes amb dos projectes. Va guanyar el seu, que era el de molts. Ho vaig saber des que el justiciable va creuar el llindar de la presó. Ho vaig entendre millor quan les estrelles em van dir que l'únic paradís és al que sempre es torna. A ell l'esperava la seva gent. A mi l'oripell del luxe mort.

El meu destí es lliurarà en altres camps de batalla. Ho sé. No importa que els lligalls judicials converteixin el meu ocàs en la pitjor de les derrotes. Pegaré amb el martell contra el mateix clau, teixiré la mateixa teranyina fins que l'insecte caigui en el rigor del parany. Espanya fins a l'extenuació. Ho he dit altres vegades: jo no hi era contra tots, però sí contra milions d'ànimes que en silenci es van alçar contra la meva. Aquesta sedició callada em rebentava els timpans, se m'eixugava la llengua. Els veia a tot arreu, nois, grans, ancians... igual que un eixam de criatures grogues fent llaços escorredors, jugant amb les agulles mentre creuaven mirades perverses i venjances ocultes. Juro per Déu que veia les seves cares com veig la nit inevitable des de la finestreta de la meva cel·la. Al principi vaig creure que aquí hi ha el repte, l'odissea, la unitat d'acció capaç d'aixecar l'esfinx contra la marabunta. Em vaig animar a l'exaltació de mi mateix amb la inapel·lable raó de qui sosté la Llei per estendard sense percebre que la meva ombra abandonava el meu cos. Jo era l'amo de la situació, però no del temps; podia decidir sobre l'immediat, però vaig ser incapaç d'establir l'espera.

Per descomptat que vaig anhelar el suport unànime dels meus col·legues espanyols a les meves actuacions judicials, però vaig ensopegar amb el Manifest dels 1.300 constitucionalistes en què rubriquen la seva disconformitat amb el cos de l'acusació fins a extrems difícil de creure. Comprensible és que molts signants fossin catalans; paüra em resulta comprovar que altres ho són de la capital d'Espanya, consternació sento davant les firmes que procedeixen de Galícia, Andalusia, Castella-la Manxa, i fins a un de Valladolid, a qui vaig conèixer en la meva infància. Per a ells el delicte de rebel·lió és inexistent, i el de sedició improbable. Passen per alt que una cosa i una altra concorre en l'estat anímic dels processats (Doctrina: Ego hortari mundado) i, per tant, en la possibilitat objectiva que puguin materialitzar aquest disbarat, per al qual, òbviament, el braç executor de la Justícia ha d’anticipar-se.

Poc diré dels togats europeus als quals vaig estendre la mà –i la Llei– i només vaig rebre com a cortesia els souvenirs que enumero: de Bèlgica una llaminadura de Mary Chocalatier; d'Escòcia una gaita que va ser bufada (acrediten) per William Wallace, llegendari contra l'imperi anglès. Alemanya em va retornar la carta, en la qual, per un gran error vaig dirigir a la Sra. Führer i no al titular del Palast der Gerechtigkeit, o, si no al jutge de Schleswig Holsten. Una pesada línia creuava el revers. Tradueixo del normand: "Senyor Llarena, el Führer va morir en el seu búnquer, Franco ho farà més aviat que tard". Estranya reflexió. No obviaré el regal que acompanya la missiva: un diccionari d'alemany per a principiants. Tampoc passaré per alt el rellotge de Berna, Suïssa, regal del Departament Federal de Justícia: un giny submergible al qual cal donar corda a deu metres de profunditat. En fi, vaig esperar i vaig esperar, fins a l'últim minut que l'arquebisbe de Burgos m’inclogués com a fill adoptiu en el Llibre dels Homes Il·lustres de la Catedral, però només vaig trobar (encara que lloat sigui) una al·lusió del capellà de Torrelavega en el Full Diocesana de la seva parròquia (19-1-2022) en la qual proclamava la meva innocència i prometia un Parenostre i dues Avemaries per la ràpida resolució de la meua Causa.

Sé que en alguns murs de no poques ciutats d'Espanya, lletres pesades i gruixudes reclamen la meva llibertat; em confirmen que a les tàpies abunden frases que comparen la Justícia amb el vell ordre rubricats per gent de verb estèril. No estic en això. En canvi, lamentablement, només vaig trobar disgregació sense fi al cos i a la lletra del meu raonament jurídic. De res va servir que, en aquest tràngol no es tingués en compte que la valoració global del fet justiciable no pot ser interpretat sota la imparcialitat de la part sancionadora quan aquesta és preponderant en la causa que es jutja (Noelious Petrarca: Reo, permittit et pars).

Dic que l'acusació contra la meva persona d'un delicte reiterat de prevaricació, que m'ha portat a la presó, no es substància amb els fets, circumstàncies, indicis ni cap prova. La situació de pres provisional al Centre Penitenciari de Quatre Camins constitueix una situació anòmala (i per tant il·legal) i més quan aquesta qualificació és aplicable en casos excepcionals, en què el condemnable ha contravingut la pau social (circumstància aliena al procediment) o alarma tumultuària (que no concorre). Pel que, com a persona jurídica, primer, i jurista de professió, després, considero que es donen les circumstàncies objectives per establir la condició de pres polític i no de polític pres com s'entesten els mitjans de comunicació de la República catalana.

I ja per acabar.

Us vaig parlar, crec, de la finestreta enreixat amb forma de pentàgon. Us vaig dir que, al capvespre quan el sol comença la retirada em regala els colors de safrà que jo vaig comparar amb una fracció de carabassa. Potser l'obertura al mur sigui un caprici de la meva imaginació, perquè a la presó el soliloqui progressa amb la solitud i fa que el miratge s'assembli a l'oasi inexistent de l'infinit desert. Si la set fa imprescindible el segon, igual s'hauria de procedir amb la fantasia de la llibertat. Sobre les nou s'apaguen els llums de la presó i a les galeries apareixen les de seguretat a cada angle del sostre. Els pocs centelleigs que cauen oblics dibuixen a la banda esquerra del mur un pentàgon difús semblant a la mitra d'un bisbe. Aquesta gruixuda paret de formigó limita amb l'exterior, i més enllà, on el camí és abrupte, s'erigeixen com ofrena a Èol (el déu dels vents), les altes torres dels aerogeneradors les aspes baten l'aire en una mena de dansa circular que em recorda als dervixos sufís. Ho sé pel brunzit premonitori que emeten quan avancen les tempestes.

Clavo els meus ulls en aquesta geometria i veig tot el que em falta. Al meu pare assegut davant el Cor de l'Orfeó de Burgos, a l'espera de les veus, mentre la mare somriu amb indulgència en el tercer banc de l'església. Dos nens corren per allà convertint el passadís en una prolongació del pati de l'escola. Són els meus fills. Per això la finestreta és real, necessito que ho sigui, i sap Déu que cometria un delicte si algú ho tapés. A través seu veig tot el que em manca; el riure de l'aigua, el cruixit de la fullaraca seca sota els meus peus, la salutació del vent, la nit egoista coronada de dibuixos infantils... i de vegades la pluja. Les primeres gotes grinyolen a la teulada com el crepitar d'una paella. Tanco els ulls i me’n vaig amb elles a través de la finestreta. L'aigua cau pels meus cabells com una cortina, rellisca pel meu rostre, em xopa, em submergeix... Els arbres surten del verd violent fins al principi de les arrels que la molsa cobreix i devora. Cessa la pluja, es desfà la boira i ve el sol. Seco els meus ulls i amb un furiós anhel camí en cercles, i borratxo d'alegria i aigua, caic sobre el fang amb el qual acaba de jugar la terra, mentre d'algun lloc arriba l'allegro rotund de la Cinquena simfonia de Beethoven. I penso, perquè de pensar es tracta, que la llibertat és el primer brollador que coneixem.

Tot això hi cap en aquest forat imaginari. Catorze mesos en aquesta cel·la, amuntegant recursos. Paraules i més paraules: canviades, ofertes venudes i inventades. El món immediat que percebo, a l'altre costat de la finestreta, gira sobre paraules que s'alcen sobre castells de sorra. Veurem què passa. Se’m posa un nus a la gola quan penso que no hi ha major pena que una condemna interminable. És com matar Jesús dues vegades. Vint, trenta, quaranta anys... Ja sé que no m'he amotinat, que no he trucat al desordre, ja sé que no hi ha rebel·lió en els meus actes, ni sedició que pugui inculpar-me, que tot és aquí en la meva ment. Però...

Notícies relacionades