El Piolín a l'hora del crepuscle

Aquest és un conte de ficció basat en la realitat política de Catalunya. Forma part d’un seguit de relats al voltant de l’1 d’octubre que el periodista florestà Dionisio Giménez està preparant amb la voluntat de poder-los publicar en forma de recull. La imatge és de RFBailey (Wikimedia Commons).

Com cada dijous, a l'hora prevista, gairebé fregant el crepuscle, els dos amics –els dos vells amics, Andreu i Ramonet– es van trobar al bar La Cooperativa, de la Barceloneta, per anar a pescar al Racó del Vent, del port de Barcelona. Era el dia 3 d'octubre de 2017. Amb l'excepció de la barretina d'Andreu, i la gorra de cuir amb una estrella vermella de sis puntes de Ramonet, la imatge dels dos homes era com la de la majoria dels pescadors que se citaven en aquest bar, lliurats com ara ho estaven, a enrevessades discussions sobre la particularitat dels esquers, l'extensió de la llinya i coses per l'estil. Seguint amb la rutina d'anys, Felip, el propietari del bar els va preparar tres entrepans –un de croquetes de bacallà per a Lobatón, el vigilant portuari de la Torre del Rellotge (l'antiga Llotja del Moll de Pescadors), i sense dir res els va ficar en la cistella de pescar juntament amb mitja ampolla de vi, i uns tovallons en què anaven uns escuradents i un termo amb cafè.

– Apa, nois! –va exclamar Felip, passant un drap sobre la barra– Bona pesca, encara que us aconsello que no us fiqueu a la nit si no voleu sotsobrar: hi ha marejol en tots els sentits. La gent no para de protestar per allò del Piolín.

Els altres van assentir, no perquè temessin els pronòstics de Felip, sinó perquè, amb una mica d'enveja, sabien el lloc exacte en el qual els dos homes pescaven habitualment, un lloc, que el vigilant de la Torre del Rellotge reservava als seus dos amics; privilegi que va generar algun conflicte menor amb alguns pescadors. El Racó del Vent, a uns 150 metres de l'amarratge principal dels vaixells, tenia uns amagatalls de difícil accés i accedir-hi no era tasca fàcil, no només perquè estava prohibit per l'autoritat portuària, sinó perquè el lloc era perillós per l'onatge i els grans pilons de formigó, que, no obstant, a Andreu i Ramonet semblava no importar-los massa. Allà, en aquell petit racó es pescaven els millors llobarros del Port. Tothom ho sabia, és veritat, però accedir al lloc era qüestió d'uns pocs.

– Et toca a tu –va dir Andreu, pujant la cistella de vímet fins a l'espatlla, de manera indolent.

Ramonet, va balbucejar alguna cosa entre dents, es va portar la mà a la butxaca i va treure dos bitllets, un de deu euros i un altre de cinc.

Tots dos havien estat mariners, el primer en el ferri de la Companyia Transmediterránea, el de la travessia Barcelona-Maó, i l'altre a Las Golondrinas, l'empresa comercial que noliejava les embarcacions recreatives del Port. Allà es van conèixer, feia d'això tants anys que bé podien donar testimoni d'això les restes de l'àncora gegant de l'Aurora, el vaixell que va embarrancar allà en l'hivern de 1969, quan el Racó del Vent era part del litoral, llavors mirador natural del Port. Si l'àncora seguia allà, coberta d'algues i rovell, era perquè aquesta espasa gegant clavada en els espigons constituïa –a dir de l'Autoritat Portuària– una "al·legoria entre el passat i present de la marina mercant".

Ara, sense dir paraula, sumits en una litúrgia individual on imperava el silenci, trencat pel xiuxiueig del mar, van fer el de sempre: deixar l'entrepà a la cabina de control de la Torre del Rellotge, i van van arribar al Racó del Vent. Allà cadascú va muntar el rodet en la canya, les van col·locar contra el vent, i les van subjectar a les roques, al mateix lloc de sempre. Andreu va treure un ham d'un petit estoig de plàstic, i l'altre un pot de vidre on els cucs s'agitaven com si temessin la punxada letal de l'ham.

– Un dia prova amb l’anguilon... –va dir Andreu– veuràs la diferència.

– El vaig fer fa anys –va respondre l'amic, gairebé sense mirar-lo–, però no em convenç; ni a les llobarros tampoc, i jo a les meves noies els dono el millor. Res de plàstic. El plàstic és la perdició de la humanitat.

Andreu va estar a punt de somriure. Si entrava a la qüestió, hagués significat començar la jornada amb mal peu. Van tirar el fil. Ho van fer amb força, ritme i, fins amb estil, com si els dos homes sincronitzessin un moviment de ballet a la riba d'un mar verdós que els llepava els peus.

Després es van asseure a les mateixes roques que ells havien convertit en tribuna, sense dir paraula, com si no es coneguessin: Ramonet xiulant La Internacional i l'altre taral·lejant El meu avi, l'havanera de sempre. Portaven dues hores en silenci, trencat només per l'alegria de tres llobarros, de desigual grandària, que Ramonet havia pescat, i que l'Andreu mirava de reüll, mentre que, dissimuladament orientava la llinya de dreta a esquerra, el lloc on pescava l'altre . Durant aquest temps només s'observaven, com si la cerimònia de pesca consistís en respectar un pacte de silenci des de temps immemorials. De tant en tant remuntaven la vista per sobre de la Torre del Rellotge per xiuxiuejar algun improperi dedicat a l'entramat de cables i ferros que conformava el telefèric. La tarda havia donat pas a la penombra, i encara que la llum resultava suficient, alguns velers plegaven veles apropant-se lentament al Port. Alguna cosa li cridaria l'atenció a Ramonet, perquè de sobte va mirar al vaixell que havia noliejat el Ministeri d'Interior espanyol per albergar els centenars de policies que dos dies abans, l'1 d'octubre, es van obstinar a carregar contra els que anaven a votar la consulta sobre la independència de Catalunya. Ramonet va alertar al seu company que, en aquest moment canviava l'ham per un altre més llarg.

– Andreu –va dir fent una visera amb la mà– jo diria que alguna cosa ha caigut del Piolín.

Andreu va observar a la llunyania el que semblava un objecte flotant.

– Doncs, sí, és veritat, allà, per l'est –va deixar anar més fil del carret–. El pitjor és que la força de l'aigua el portarà a la dàrsena, que ja bastant bruta està.

– No crec –va negar Ramonet–; les onades segueixen creixent per sotavent –es va banyar el dit índex amb els llavis i el va elevar per sobre del seu cap–. Jo diria que el vent bufa entre cinc i sis nusos, això vol dir que, el que sigui, s'allunyarà de nosaltres a una velocitat de 200 metres per minut. Què et sembla el càlcul?

– Sis nusos, dius? No, no crec. Per cert –va tallar Andreu– aquests hams Flotans, sintètics, que em vas recomanar per al bonítol anava amb mala intenció, no?

L'altre no es va sentir aludit.

Per les ombres, pel grinyol també, les grues del port, en el tall de l'embarcador semblaven gegants disposats a lliurar una guerra d'altres mons. A les seves esquenes, els tinglats obrien la boca al mar com si esperessin els vaixells absents. De tant en tant arribaven fins el Racó del Vent els sons de les botzines dels cotxes barrejats amb la cridòria de la gent, com si arribessin del fons d'una peixera. Més a l'interior, l'escassa llum dels fanals il·luminava vagament els contenidors, deixant anar espurnes, segons abans de convertir-se en enormes caixes de colors. Ramonet va mirar als lluny. Ho va fer gairebé amb els ulls tancats.

– S'ha mogut! –va dir.

– Vol dir? –va respondre Andreu, amb escepticisme–. Per cert –va afegir–, he comprat a Amazon un estoig amb 25 esquers artificials de la marca Dudule. Hi ha un de nou, el Triotonic, que està donant molt bon resultat. Vaig a...

No va poder continuar. Fins ells va arribar una veu que semblava venir de molt lluny: "Socorro! –i després, com si la segona fos inevitable–: Policia!"

Ramonet va patir una estirada que a punt va estar de llançar-lo a l'aigua. Amb més esglai que curiositat, va mirar al seu voltant, va subjectar la canya amb una mà, va estendre l'altra cap al nord, i, després recompondre, va dir al seu amic que s'havia quedat com una esfinx mirant l'horitzó.

– Hòstia nen –va cridar–, una gavina!

– Si, n’hi ha moltes –va confirmar Andreu, amb indiferència–, ja ho sabem si la mar es mou apareixen aquestes bestioles per tot arreu –va alliberar més fil del carret–, els fenicis les anomenaven rates del mar –el va mirar de reüll–. Per cert, veig que has canviat el fil. Vaja, què callat t'ho tenies!

– Doncs sí. Un fil de niló de 0,30 és més adequat per a la pesca del llobarro –va fer un gest amb el cap cap a la cistella del seu company–; i que consti que no vull ofendre a ningú. El 0,30 aguanta 14 quilos. Encara que, ben pensat, amb un 0,25 hagués estat més que suficient... –es va tocar la gorra, com si aquest gest anticipés un gir en la conversa–. Tornant als esquers. L'altre dia vaig llegir un reportatge a Internet, en què un científic canadenc ha promocionat un producte natural, el Fish XXL, un enzim que atrau els peixos, molt més que el Titis bibi... –va prendre aire–. És l'hòstia nen! Es tira a l'esquer, i els peixos hi van per tot arreu com les rates amb el flautista de... de...

– Hamelín –li va esclarir Andreu.

–... Aquest, sí. Potser et convindria comprar l'esquer Fish XXL. És el que et volia dir.

– Vols dir? –es va preguntar Andreu, que tenia per norma utilitzar aquesta expressió dubitativa amb el seu amic.

De nou la veu es va interposar entre ells. Aquest cop va sonar estripada i feble. En efecte, a 150 metres del Racó del Vent algú lluitava contra les onades enmig d'un eixordador silenci. El mar, ja se sap, és tan bonic com cruel: "Si us plau que algú m'ajudi! –qui fos va tenir forces per aixecar una mà, tot el que va poder–. Auxili! "

Un esbart de grues volava en formació per sobre del Port de Barcelona. No era freqüent que a la tardor les grues emigressin, de manera que Andreu va mirar la ve que formaven totes elles, fins que van ser uns punts a l'horitzó. Andreu es va ficar el dit índex en l'oïda i va furgar per allà.

– Doncs jo –va dir Andreu– estic més predisposat a utilitzar l'esquer de microfibra de protecció ambiental, que, a més, està avalat per Greenpeace. Has sentit parlar de la microfibra? –l'altre va elevar les espatlles fins a les orelles–. Suposo que no, tu, tot el que no siguin cucs repugnants, no t'interessa, oi?

(Com es tractava d'un monòleg, Andreu no va esperar resposta).

S'havia despertat el vent, i les onades creixien per moments. De nou es va sentir el crit desesperat d'aquell home a mercè de les onades i a punt de ser devorat pel capritx inescrutable del mar: "Una cueeeerda! Per l'amor de Diooooos!"

Els ulls de Ramonet es van distreure en un punt inconcret del cel.

– Mira Andreu, una altra gavina!

Andreu va mirar el lloc que li assenyalava el seu amic; durant uns llargs segons va escodrinyar l'au.

– Sí –va confirmar–, és la gavina ombrívola de potes grogues –va arrugar el nas i va aguditzar de nou la vista per aguditzar la seva memòria– la Larus fuscus. És estrany que voli tan baix i ho faci fent cercles. Ha d'estar desorientada. Pobreta!

– La Larus fuscus! –va cridar Ramonet sense deixar de riure–. Ets més cursi que una sardina amb paraigua!

Es van quedar una estona en silenci.

– Tornant als cucs –va recapitular Ramonet–, la veritat és que no entenc que algú pugui comprar-los per Internet. Tu diràs el que vulguis, però no hi ha res com el cuc vermell de Califòrnia. Segur que els d'Amazon s'han fet milionaris a força de vendre cucs impostors per correspondència –va escopir-, ens hem de fotre! Si ho mires bé, el capitalisme és com un catàleg de cucs a tot color.

– Aquí, tira, tira, ja surt la teva vena trotskista –es va posar a riure Andreu–. Això explica que de tant en tant diguis piolet en comptes de Piolín.

– Si ho mires bé, és el mateix –va dir en Ramonet, amb aspecte seriós, com si volgués posar un punt i apart en la conversa.

I dit això, va deixar anar la canya, que va tornar a subjectar contra dues pedres gruixudes. En realitat, els dos homes mantenien les seves diferències amb esportivitat, sense importar-los massa els despropòsits de l'un cap a l'altre, i menys quan parlaven de política. El somni republicà els unia, encara que no tant com la pesca. És veritat que Ramonet havia militat a la Universitat en un partit trotskista, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària), quan jurava davant el pòster del Che que al sistema se li podia vèncer d'una pedrada al front. Per certificar aquest jurament conservava una foto que el temps l'havia convertida en relíquia, en la qual es veia amb altres camarades de la cèl·lula el dia que van ocupar el Rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​el 1976, en protesta per l'augment de les taxes universitàries. Aquesta va ser la seva guerra, i a ella acudia com si fos una patent de cors quan discutia amb els seus veïns d'Urquinaona –on vivia– la seva legitimitat revolucionària. Contràriament, Andreu era més mesurat, i, amb l'excepció de la barretina –que es posava en comptades ocasions– el seu aspecte era el d'un home convencional –com li agradava definir–. Tenia en la seva posessió tres compromisos: atendre els seus néts, satisfer la quota de l'Ateneu Barcelonès i assistir a les assemblees d'Òmnium Cultural, on participava en la gestió de recursos des de feia cinc anys. En aquest ordre. I si les diferències eren notables entre els dos amics, més ho era l'aspecte físic. Andreu era alt, ossut, elegant, mentre que Ramonet semblava un vell llop de mar, emparentat amb aquesta imatge bucòlica de mariner adob, de barba blanca i mirada abstreta. Quan es desprenia de la gorra de cuir, el seu cabell formava una orla al voltant del cap com la d'aquests frares antics de convent.

– Tinc gana –va dir Ramonet al seu amic–, què et sembla si ens mengem l'entrepà? Perquè, vaja, tal com està el pati, el millor és hissar veles.

No va fer falta insistir sobre l'assumpte, perquè en aquest precís moment Andreu fixava la canya a la intersecció de dos blocs granítics. Després, va obrir la cistella de vímet i despullar els entrepans, traient-li el paper de plata, que, curosament, van doblar per la meitat, i de la meitat van tornar a fer un quart abans de ficar-lo a la cistella.

Van devorar els entrepans, que van acompanyar amb dos gots de vi del Penedès. A l'estona, Andreu va destapar el termo, i va abocar el cafè a les tasses.

– Sucre? –va preguntar.

Tot d'una el Piolín es va il·luminar. Els llums de la coberta llampeguejaven, i els altaveus van cridar: "Home a l'aigua!". Grans focus de llum van il·luminar la mar. Des de coberta van noliejar dues barques pneumàtiques, que es gronxaven al mar com l'hamaca viciosa d'una vella rebel. El mar es va omplir de crits.

- Tira-me’n –va dir Ramonet mostrant-li la tassa de cafè al seu amic. Va dirigir la vista al vaixell, i es va entretenir amb l'enrenou que hi havia per allà. Va dir:

– El problema és que el Piolín no pot donar la volta per recollir el nàufrag, perquè aquesta operació necessita el pràctic, el que li portaria almenys dues hores el remolcat. Això sense comptar amb la paperassa, i que els del pràctic no estiguin en alguna assemblea. Haurien llançar-los tots a l'aigua, no et sembla?

– Estaria bé, per descomptat –va dir Andreu, que va tornar a preguntar:

– Un o dos terrossos?

– Dos. Cony!

A l'estona van tornar a omplir les tasses de cafè. Després, mig tirats a l'espigó, Ramonet va treure de la cistella una bossa de tabac i una pipa. En silenci subjectava la cassoleta amb una mà, i amb l'altra premia la picada contra el fogó. Va tirar la vista al mar. Va veure com els bots tornaven al Piolín amb la indolència d'un seguici fúnebre, mentre dos llanxes de la Policia Marítima s'endinsaven mar endins. Dos helicòpters voleiaven d'un costat a un altre, com borratxos, llançant dolls de llum que les onades devoraven a l'instant. Les sirenes del vaixell no paraven de rugir. Ramonet es va desprendre de la gorra en senyal de respecte, es va gratar el cap, anava a dir alguna cosa, però el seu amic es va avançar:

– Estimat Ramonet –va dir com si musiqués una oració– fins al mar han arribat els crits d'aquest octubre de cotons bruts.

Ramonet va donar una forta xuclada a la pipa, abans de dir:

– Andreu, tio, l'has clavat!

Notícies relacionades