Un pont i una història

Aquest article prové del grup de creació literària coordinat per la santcugatenca Maria Dolors Renau. En aquest espai es troben persones interessades en la literatura que es posen a prova per escriure textos narratius.

La història que explicaré va passar fa molt de temps en un petit poble d’alta muntanya. Era un poble que a l’hivern quedava desconnectat del mon. Feia fred, molt de fred i s’omplia de neu, molta neu i d’un gran silenci interromput només pel soroll de les branques dels arbres trencant-se sota el pes de la neu... Fred, neu, silenci i tranquil·litat, soledat, tristesa... I també escalfor i alegria d’estar junts al voltant d’un foc. L’hivern arribava per no marxar durant uns quants mesos. El temps es parava, però el riu continuava fluint sota el gel. El blanc dominava l’escena. Un blanc, però que tenia colors, molts colors: blanc gris, blanc rosa, blanc blau.... La vida en aquest poble perdut entre muntanyes transcorria lentament i acabada la tardor es preparava mentalment i pragmàticament per rebre l’hivern: tothom a casa, amb el foc calentet. Era època de recolliment. Al carrer no hi havia ningú.

I aquí comença la història que us vull explicar.

És una historia que gira al volt d’un pont, un pont romànic que permetia travessar el riu d’un costat a l’altre del poble: un pont que marcava la seva vida. Situat en mig del paisatge, el pont separava i unia a la vegada dues famílies que s’estimaven. I que de cop i volta es van començar a odiar... I aquest fet va arrossegar tota la convivència del poble. La història del per què va passar és llarga i ningú sap exactament quina en va ser la causa. Però expliquen que un dia va aparèixer de forma misteriosa un senyor desconegut. Un home de mitja edat, amb vestimenta molt formal i urbana. Portava corbata negra, camissa blanca, pantalons amb la ratlla del planxat ben marcada, un pentinat on cada cabell trobava el seu lloc, unes orelles que sobresortien i un posat molt seriós... En altres temps hauríem dit que semblava tot un funcionari i avui en dia en diríem un “home de negre”. Primer va passar a prendre un cafè al bar on va demanar orientacions per arribar a les dos cases que li marcaven les adreces de dues cartes per entregar i desprès es va dirigir a cada una de les cases que, ni mes ni menys, pertanyien a cadascuna de les dues famílies que vivien cada una a un costat del pont. Va entregar les cartes i va marxar també de forma una mica misteriosa. Aquella visita va significar un abans i un després en la convivència del poble.

Cap de les famílies va revelar el contingut de la carta, però el fet va ser que a partir d’aquest moment les dues famílies van començar a mirar-se amb desconfiança i fins i tot a evitar-se si es trobaven casualment pel carrer. La cosa va anar a pitjor. L’odi va començar a fer-se evident i aviat si es trobaven, donaven mitja volta i començaven a caminar en direcció contraria. També van començar a fer coses estranyes. Algunes de les histories que es contaven eren versemblants però d’altres, totalment increïbles i extravagants. Diuen que, per exemple, si una família sortia al carrer vestida de negre, l’altra sortia vestida de blanc. Si una família cada cop s’engreixava mes, l’altra cada cop estava mes prima. Quan una família s’arrissava els cabells, l’altra se’ls allisava. Si una família estava alegre, l’altra trista...

Aquest enfrontament va distorsionar tota la vida del poble. Es va crear una relació cada cop mes freda i enrarida entre les dues bandes del pont. La gent xiuxiuejava quan passava algú del l’altre costat. Els nens d’una banda i de l’altra no jugaven junts ni es parlaven. A l’escola s’agrupaven segons la banda del pont on vivien. El pont va començar a ser un símbol negatiu: separava en lloc d’unir. Van començar a circular xerrameques que es van convertir en veritables prejudicis respecte als de l’altra banda... “Que si roben, que si menteixen... que si són hipòcrites...” Feia la impressió que hi havia algú que estava movent els fils per enfrontar-los. Però per què? Mai es va saber... o potser en algun moment algú ho descobrirà i l’escriurà.

Però un dia va passar quelcom sorprenent. Una nena d’una banda del riu va posar una taula enmig del pont i es va posar a pintar. Aleshores es va apropar un nen de l’altra banda que va mirar el que feia i li va demanar si ell també podia pintar. De cop i volta més i més nens i nenes es van apropar amb les seus estris de pintar i es van instal·lar al mig del pont. Després van començar a jugar a tirar pedretes al riu des del pont i, de cop, un nen va dir:

– Vaig a buscar el berenar a casa i el porto.

I els altres van dir: “jo també”, ” jo també”, “jo porto una taula...”, “jo porto les tovalloles”... Poc a poc els pares de les dues bandes del riu van començar a apropar-se i a observar el que passava. Van començar a parlar entre ells i a riure, riure molt. Finalment van aparèixer les dues famílies enfrontades, es van somriure i es van donar la mà.

I així fou com uns infants van canviar la història d’aquest poble, com varen trencar amb uns enfrontaments que ningú sap molt com i per què havien començat. Si que sabem, en canvi, com varen acabar. Potser alguna vegada algú ho explicarà i ho escriurà.

Susana Tovias Wertheimer

Notícies relacionades