Sóc fill, sóc nét?

Avui he marxat de colònies. Una setmana. No se si haure agafat tot el que em caldrà. La mare no ha pogut ajudar-me per que estava amb un dolor al maluc dels que no la deixen caminar. Des de la seva habitació, m’anava recordant si havia agafat el raspall de dents i recanvi de mitjons. I el barret per si fa sol i la crema solar... Fa el que pot però sé que no pot massa. Té vuitanta-un anys. I jo, catorze.

A vegades penso què faré jo quan em casi. Si es que em caso! No sé si tindré fills però suposant que sí, els tindré molt jove... bé, no sé. Però sí que jugaré amb ells i aniré d’excursió amb ells i faré carreres amb el monopatí. I els guanyaré!

Segur que la mare m’estima però... no pot anar a les reunions dels pares de la classe per que acaben molt tard i ella va a dormir d’hora. I mai ha pogut venir a les excursions que fan a l’escola des de primer d’EGB. Els altres es queden a dormir a una casa rural un cap de setmana. Jo hi vaig perquè els pares del meu amic m’hi porten però jo hagués volgut anar-hi amb la meva mare.

Si alguna vegada li pregunto com és que em va tenir tant gran, es posa nerviosa i m’ho explica molt ràpid. Ella va estar tota la vida cuidant a sa mare i quan va morir va pensar que era el moment de ser mare. Li va costar molts diners perquè aquí no és permès que una dona tant gran opti a tècniques de fertilització i va anar als Estats Units. Allà es veu que pagant sant pera canta. Després va venir a Barcelona perquè li van dir que els metges d’aquí son molt bons cuidant embarassos d’alt risc (es veu que jo era un embaràs d’alt risc!).

Desitjat sí que ho vaig ser però potser hagués preferit tenir una mare i una àvia i no dues en una sola.


Entre parèntesi, una reflexió: la maternitat tecnològica pot ser de l’interès de la dona però és dubtós que sigui de l’interès del fill. Que hàgim arribat a fer gairebé incompatible la criança amb la feina, no pot fer vàlida la solució de parir post menopausa o llogar úters de dones fèrtils.

Carme Serradell

Notícies relacionades