He tingut un somni

Modestament, no ho dic com el Luter King, que es mereix un respecte.

Un somni curt i estrany.

M’aixecava al matí, sortia al balcó i hi penjava una tovallola.

Després, feia un crit  que em sortia del ventre, de baix del tot del ventre. Ho feia sense demanar permís.

Als meus somnis no es demana permís mai.

***

Vosaltres direu que això no vol dir res. És possible.

Però potser ho entendreu millor si us explico aquests dies m’han robat la cartera i el mòbil. Ei, això no és res poètic, m’ha passat de veritat.

Si us ha passat mai, sabreu de què parlo. Et trobes desprotegit, despullat.

Just aleshores he tingut el somni. Potser està relacionat?

***

Però el petit somni continuava. Anava pel carrer de la meva ciutat i veia altres tovalloles, poques, discretes, als balcons. Totes diferents, de tots colors. Un dia una, un altre dia un altra…

No eren les tovalloles oficials, històriques, totes iguals, de reglament, que compres online al Super,  les històriques, definitives, exclusives, les “nostres”. Que no fan olor de res.

Veia altres tovalloles, discretes però dignes.

De les que encara porten el perfum únic de  la teva pell, de cada dia de la teva vida. La teva tovallola, o la de la gent que t’estimes més.

Els nens i nenes  anaven pel carrer i descobrien cada dia més tovalloles úniques i

diferents. ¡Això sembla la platja!, va dir un d’ells.

Perquè la meva ciutat era com una platja davant del mar obert, plena de tovalloles de colors que venien de tot arreu.

Venien de París, de Nova York, de Zaragoza, de Rawalpindi, de Sevilla, Shangai, de Casablanca, de Frankfurt, de Manchester, de Bogotà, de Buenos Aires, de Ginebra

de Milà, de Ripoll…

Jo sabia que venien de totes les ciutats, als somnis saps coses així. Però no eren típiques de cap ciutat, eren de la gent, amb el seu perfum propi.  La pell de cadascú és una cosa única, ja ho sabreu si us hi fan un forat.

Els balcons de la meva ciutat estan plens de colors. M’encanta. Somniar és gratis.

Per si de cas, he penjat una tovallola molt maca, no crec que n’hi hagi cap més com la meva.

Somnieu amics, sense por i en el vostre idioma preferit. En els somnis no hi ha idioma oficial. Somnieu, no cal que espereu que us robin la cartera i el mòbil.

Nota. Un somni el pot tenir tothom, però no tots sabrien fer-ne un poema. Jo ja sé que no és el que faig millor. Per això ofereixo el meu somni, sense drets ni dependències, als poetes de la meva ciutat, que n’hi ha molts, per si volen fer-ne una versió millorada i com cal. Cadascú sap el seu ofici. Ja se sap que els nens de la postguerra no tenim molta gramàtica, però per sort tampoc tenim molta vergonya.

Santi Guillén

Notícies relacionades