A la plaça Catalunya

Es van trobar a la plaça de Catalunya. Feia temps que no coincidien, de fet no coincidien des que van acabar l’institut i d’això feia ja cinc anys.

Tenien moltes coses per explicar-se, des de llavors havien passat moltes coses, però ningú s’atrevia a trencar el gel. De sobte un va dir:

– Comprem gelats per a tothom?

Els altres es van quedar parats:

– Però si encara fa fred.

– A mi no em ve de gust...

– A mi tampoc, a mi tampoc, a mi tampoc...

– Jo us convido –va insistir el que havia tingut la idea.

– De què els voleu?

I aleshores davant la insistència del company es van animar i van respondre plegats i gairebé de forma orquestrada. “De menta, de vainilla… de xocolata amb nous”... I de cop i volta els joves es van engrescar a parlar. Les primeres frases foren les típiques:

– Us recordeu quan vàrem fer el viatge de fi de curs a Venècia? Us recordeu del professor de mates que tenia un tic en els ulls? I aquest altre que no parava de fer acudits dolents?, i d’aquell altre que li tenia mania al Pere?

Desprès van parlar d’altres temes: si s’havien emancipat del pares, si treballaven o estudiaven, si tenien parella...

Tothom participava d’aquell guirigall. Menys una noia que tenia la mirada perduda. El seu rostre no expressava res o així ho semblava. Però alguna cosa li passava perquè de cop i volta es va posar dreta, va fer un crit i va caure al terra com un plom. La resta del grup va quedar esgarrifat i al començament paralitzat. No sabien què fer. Només un va tenir la sang freda d’apropar-se a la noia i tocar-li el front. Estava freda, les seves mans també. No semblava que respirés. “Déu meu! crec que està morta..!”

De sobte els joves van reaccionar:

– No, no, no pot ser! Què li ha passat? Truquem l’ambulància.

L’ambulància va arribar i la van portar a urgències.

Els joves van voler saber què li havia passat però ningú els va donar una resposta aclaridora

L’única cosa que sabem és que aquesta terrible història va marcar per sempre la vida d’aquell grup. A partir d’aquest moment fatídic els joves no varen tornar mai més a veure’s.

Susana Tovias Werheimer

Notícies relacionades