La gerra d'aigua

La gerra de la seva mare se li va escapar d’entre els dits: directa a terra.

Sorpresa la va mirar, immòbil. Fetes a miques. La gerra i ella.

No va recollir els bocins. Se’ls mirava i se li feia present la seva infantesa. La mare i ella... Havia begut aigua d’aquella gerra des que tenia edat de beure’n. La mare l’omplia sovint i sempre n’hi havia fresca, boníssima, del pou de casa seva. I el pare, sempre assedegat, bevent dos gots seguits, com si anés a ennuegar-se...

El seu fill va arribar tard i la va trobar encara mirant la gerra, incapaç de llençar tanta vida, feta miques.

Montserrat Oliver

Notícies relacionades