El 3 de maig se celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Potser és una data que queda difosa en un mar de dies mundials i al tocar d'un primer de maig que resulta molt més sonor però és un dia de reivindicació del dret a la informació.
“Ningú es comporta malament quan se sent bé” potser és una de les frases més conegudes de la psicopedagoga i impulsora de l’educació viva Rebeca Wild.
A partir de la mitja nit d’ahir, si res no canvia mentre escric aquesta columna, les Cortes Espanyoles quedaran dissoltes de manera automàtica i clourà la legislatura més curta de la història de l’Estat. L’aritmètica parlamentaria, l’immobilisme i les negociacions fallides entre partits han abocat a la convocatòria d’eleccions per al proper 26 de juliol.
Finalment, a causa de la impossible aritmètica de pactes, tindrem noves eleccions generals al juny. És el moment en que moltes de les opcions que es van presentar a les darreres eleccions, es poden tornar a replantejar.
Avui he tingut el dia lliure. He anat al camp d’Idomeni, a repartir bananes de matí, aquest és un servei diari als camps. Només arribar amb els cotxes plens de plàtans, era molt d’hora, però un grup de nens ens estaven esperant a la carretera, anaven corrent darrere els cotxes.
Ens passem els dies escoltant i llegint als mitjans de comunicació dues versions de la realitat que vivim: el “no hi ha alternativa”, que representa la ideologia neoliberal i que impregna tot allò que es mou a la seva dreta i esquerra i “l’economia del bé comú”, com se li diu ara, que defensa l’esquerra tradicional.
Resulta curiós que en el moment que més deslegitimat està el sistema socioeconòmic vigent, més difícil és anar-li a la contra. Curiós però lògic. En un moment de crisi, entesa com a punt d'inflexió, tots els actors entren en lluita per a ser els més forts i aconseguir l'hegemonia perquè això els permetrà fixar les regles del joc de la següent pantalla.
Quan toca fer memòria i pensar en els últims grans cicles de mobilització a tots i totes ens ve al cap el moviment del “No a la Guerra”. La forta onada es va donar arrel de la intervenció de l’Estat Espanyol a la guerra d’Iraq de la mà del govern del PP i del “Trio de les Açores”.
Quan jo era petit anava a Barcelona en comptades ocasions. En aquell temps vivia a Montjuïc, que també era Barcelona; però, per a nosaltres, la ciutat era un món a part. Llavors, sempre dèiem “vaig a Barcelona”.
La riquesa d’un poble són les persones. Ens ho creiem? Els donem la importància que es mereixen? Ho dic perquè a Sant Cugat tenim el tresor de moltes persones amb cultures diferents, llengües diferents, hàbits de vida i experiències diferents… a les que no sé si els fem gaire cas.
Els diumenges veiem els paquistanesos jugant al criquet a Coll Favà.
