Fins que es va jubilar, el meu pare era ferrer a Sant Cugat. De fet, un dels pocs ferrers que hi havia al poble. Va heretar el taller del seu pare, que al seu torn el va heretar del seu oncle, el primer Francesc Carol que va venir a viure a Sant Cugat. Tres generacions de ferrers en total que van tenir el taller sempre al mateix local (a on també hi tenien la casa al pis de dalt) a prop de la Plaça de Barcelona.
Fa dos mesos parlava en aquest mateix espai d’un estat d’ànim: resignació. Avui però penso que, encara que sigui per un dia, val la pena defensar-ne un altre: esperança.
Itàlia, el país del bon menjar i del bon vi, de l’oli i dels paratges idíl·lics és també un país immers en conflicte. Històricament és un país dividit entre el nord i el sud, entre l’Est i l’Oest i entre desenes de cultures i llengües diverses. Moltes són les referències que hom pot prendre a l’hora de parlar d’Itàlia: des de la pasta i la pizza a la indústria automobilística i la controvertida escena política.
La política no és fàcil ni ràpida. Aconseguir, per tant, que la ciutadania mostre interès és tot un repte. Fer els Plens per les vesprades, a diferència d'altres municipis, és tota una conquesta per als ciutadans que els agrada acudir de tant en tant a veure què diuen els seus representants polítics sense cap filtre. 10 o 20 persones és una xifra gens menyspreable. Ara, això implica responsabilitat.
Per la columna d'avui vull practicar un esport que últimament està molt de moda: la cupologia. La cupologia és aquell exercici que fan els opinòlegs a l'ús de tants mitjans quan opinen de la CUP -fan de cupòlegs- com si en fossin grans experts i profunds coneixedors.
“Ai, si em toqués la loteria!” Moltes vegades he sentit aquesta exclamació. Sovint posem el nostre futur econòmic en mans de la Dea Fortuna. Tants anys, tenint com a model aquests rics afortunats amb mansions, viatges idíl·lics i festes fastuoses (us recordeu dels “Missatges subliminars” dels quals us parlava?), que finalment ens volem semblar a ells.
L'Ajuntament tingué la bona idea d'oferir-nos fer propostes de millora de Sant Cugat. Hi destina dos milions. En Jordi Casas es mostrava escèptic: tants espais de participació ciutadana no funcionen, deia. Però d'altres, sí. Jo crec que és bo -boníssim- mantenir sempre la porta oberta; el que no s'aconsegueix avui potser s'aconseguirà demà.
El passat 12 de juny aquest diari digital va fer un any de vida. Un any ple de coses viscudes i que ja vam resumir en l’editorial que vam fer pública el dia del nostre aniversari. En tot aquest temps em fet molta feina quotidiana, de publicacions constants i treball exclusiu per potenciar continguts per la nostra pàgina web.
Sóc Zoe Galinsoga escrivint des dels camps de concentració del nord de Grècia. Ens hem desplaçat des d’EKO Camp als nous camps governats per l’armada militar als voltants de Thessaloniki.
Des del naixement del sistema capitalista, i fins al dia d’avui, han existit iniciatives que s’han dut a la pràctica i s’han impulsat com a resposta als problemes de desigualtat i injustícia que el propi sistema ha generat.
