Veig humans però no humanitat
Alep, la ciutat màrtir de Síria
Per què ens mantenim en silenci?
On estan els posts “Je suis Alep”?
Alep, la ciutat màrtir de Síria
Per què ens mantenim en silenci?
On estan els posts “Je suis Alep”?
Hui parle en clau comarcal però mirant de reüll a Cugat.cat, no per cap suposada competència entre este i eixe mitjà sinó perquè és el nostre mitjà públic. Tindre un mitjà privat –encara que siga un mitjà estranyament privat perquè aspira a ser una cooperativa– no limita l'interès de voler tindre uns mitjans públics de qualitat amb poques pressions polítiques i bons drets laborals.
Quan penses que res no podria ser encara més perfecte a la ciutat perfecta, a la ciutat que viu al marge de la pobresa, del masclisme, del feixisme... –no de la seguretat, però, que això sí que sembla a vegades ser un problema!–, arriba el Nadal i et fa veure que la ciutat encara pot tenir més llums i menys ombres, il·luminades al teu pas pels fanals intel·ligents i, ara, també, pels llums nadalencs en forma de rosassa.
Segurament heu sentit moltes vegades aquesta paraula i és que el terme post-truth o post-veritat s'ha posat de moda per definir que la idea que tenim de les coses s'acaba configurant com a realitat per més que les dades objectives ens ho desmenteixin.
Des de l’any 2000 i cada tres anys l’informe PISA centra l’atenció pública en l’ensenyament. Als mitjans de comunicació i al carrer es comenten les ultimes puntuacions: Espanya s’estanca en matemàtiques i ciències i puja en comprensió lectora, Catalunya puja i supera la mitja espanyola i Singapur desbanca a Finlàndia.
S’acosten aquelles dates que molts petits tenen marcades amb un gran cercle al seu calendari perquè és un moment que per a ells és de màxima il·lusió. Molts altres adults també tenen marcades les mateixes dates amb un altre gran cercle però ni de bon tros l’afronten amb la mateixa il·lusió. Sí, estic parlant de l’última i la primera setmana de l’any, estic parlant del Nadal.
No, en aquest article no parlarem del Futbol Club Barcelona. Tot i que es mereixeria un, com qualsevol altre club esportiu, no és aquest l'objectiu d'aquestes línies. En realitat vull parlar d'un altre club que fa molt de temps que està arrelat a la nostra ciutat.
En aquest mateix mitjà en Julià Mestieri ens esperona divendres amb un article sobre el poder que tenim en educar els nostres fills a través del jocs que comprem durant les festes. Diu molt bé també que venen dates amb un augment important del consum i no ens hauríem de deixar endur pel “consum d’aquesta societat malalta de capitalisme”.
Hi ha una taula de fusta obscura que grinyola quan et recolzes. Suporta uns pocs micròfons sense esponja i amb un peu de formigó. Baix dels micros hi ha un grapat de llibres que serveixen per a què l'aparell quede més a prop de la boca. Els cables es perden per un forat de la paret fins arribar a la taula de so que hi ha a la peixera.
S'acosta nadal i el consumisme d'aquesta societat malalta de capitalisme en què vivim surt a flor de pell. Estirant els diners tant com podem comprem menjar i regals a tort i a dret. Molts dels regals que farem aquests dies seran per a nens i nenes, encara que en alguns casos potser els hi farà més il·lusió als pares que als infants.
