Avui he tingut el dia lliure. He anat al camp d’Idomeni, a repartir bananes de matí, aquest és un servei diari als camps. Només arribar amb els cotxes plens de plàtans, era molt d’hora, però un grup de nens ens estaven esperant a la carretera, anaven corrent darrere els cotxes.
Ens passem els dies escoltant i llegint als mitjans de comunicació dues versions de la realitat que vivim: el “no hi ha alternativa”, que representa la ideologia neoliberal i que impregna tot allò que es mou a la seva dreta i esquerra i “l’economia del bé comú”, com se li diu ara, que defensa l’esquerra tradicional.
Resulta curiós que en el moment que més deslegitimat està el sistema socioeconòmic vigent, més difícil és anar-li a la contra. Curiós però lògic. En un moment de crisi, entesa com a punt d'inflexió, tots els actors entren en lluita per a ser els més forts i aconseguir l'hegemonia perquè això els permetrà fixar les regles del joc de la següent pantalla.
Quan toca fer memòria i pensar en els últims grans cicles de mobilització a tots i totes ens ve al cap el moviment del “No a la Guerra”. La forta onada es va donar arrel de la intervenció de l’Estat Espanyol a la guerra d’Iraq de la mà del govern del PP i del “Trio de les Açores”.
Quan jo era petit anava a Barcelona en comptades ocasions. En aquell temps vivia a Montjuïc, que també era Barcelona; però, per a nosaltres, la ciutat era un món a part. Llavors, sempre dèiem “vaig a Barcelona”.
La riquesa d’un poble són les persones. Ens ho creiem? Els donem la importància que es mereixen? Ho dic perquè a Sant Cugat tenim el tresor de moltes persones amb cultures diferents, llengües diferents, hàbits de vida i experiències diferents… a les que no sé si els fem gaire cas.
Els diumenges veiem els paquistanesos jugant al criquet a Coll Favà.
Fa dues setmanes deixava a l’aire si Nit i Dia seria capaç de tornar a la trama més negra amb la qual ens havia clavat a tots al sofà. Després de veure el darrer capítol crec que es oportú dir que gairebé no ho ha aconseguit. La trama final ha caigut de manera excessiva en el melodrama català on els dolents pagant pels seus pecats i els bons viuen per sempre més feliços.
Us escric per compartir que aquest divendres surto cap a Idomeni a cooperar al camp de refugiats. Hi seré per un període de dos mesos i estaré cooperant amb l’ONG Nurture Project International, que treballa per assistir i acompanyar els parts al camp i els processos de lactància.
M’agrada Sant Jordi. M’agrada sortir al carrer i veure riuades de gent passejant pel carrer. Sempre he pensat que hauria de ser un dia festiu però hem diuen que si fos així la gent marxaria de la ciutat. Ahir era “festa” o almenys no laborable i estava ple de gom a gom. Els trens baixaven a Barcelona com quan hi ha manifestacions multitudinàries i a la Plaça Octavià hi havia un ambientàs.
La demanda judicial contra l'Ajuntament i l'EMD té diversos punts amb clarobscurs, un atzucac que hauran d'esclarir tant l'equip de govern com l'oposició. Uns tenen l'obligació de demostrar que tot s'ha fet correctament i els altres de mostrar allò que els fa pensar que hi ha hagut una presumpta irregularitat. Ho deixarem, llavors, en mans d'instàncies judicials.
