Des de ben petits hem crescut amb un concepte d'amor romàntic molt arrelat: moltes vegades hem sentit que tenim una ànima bessona esperant-nos, que trobarem la nostra mitja taronja i que quan la trobis aquell amor serà invencible i durarà per sempre passi el que passi. Però siguem sincers, les relacions en la nostra vida quotidiana són ben diferents d'aquesta idea.
Per fi l'Ajuntament, el Bisbat i la Parròquia s'han posat d'acord sobre la propietat del Monestir. El claustre (i el Museu?) seran de la Generalitat, l'església i la casa abacial (usufructuades per la parròquia) seran de l'Ajuntament. Han hagut de passar quasi dos segles , des de la desamortització, per arribar fins aquí, amb l'assentiment de totes les parts. Per una vegada que s'aconsegueix un consens així, celebrem-ho.
Normalment la gent sempre s'omple la boca dient que els objectius del feminisme ja estan assolits, que ells són els primers a respectar i defensar els drets de la dona i s'etiqueta el feminisme més radical com a feminazi. Però aleshores, aquestes paraules es veuen truncades quan quelcom passa i la gent s'ha de definir o defensar una postura.
Darrerament no és un secret que vivim a una societat encorsetada per allò que és i no és políticament correcte, és a dir, el que es pot dit i el que no deu dir-se. No em malinterpretin, aquest fenomen succeeix, gràcies a Déu, per traslladar el respecte al debat públic, el que està molt bé. Així, aconseguim dignificar el tracte a les minories, a les dones, a la immigració o a altres religions, per posar un parell d’exemples.
Hi ha cops que la realitat és tant evident que no hi ha gaire més a dir. En els pressupostos participatius, segons les dades que va donar el govern en el passat Consell de Barri de Mira-sol, hi va haver una mitjana de participació d’un 8,3% arreu de la ciutat.
Com cada any, des del 2007, Arran presenta les nominacions al premi Botifler de l'Any. Les tradicions es fan poc a poc, però aquesta ja està ben arrelada i segur que esperàveu saber les candidatures d'enguany. Amb aquest premi intentem posar una mica d'humor per parlar de coses que en realitat són ben serioses, perquè si no hi ha humor no és la nostra revolució.
Noemí* tenia un any quan va ser assassinada el 3 de febrer d'enguany. El seu pare es va llançar amb ella per la finestra de l'hospital La Paz on la nena estava ingressada, no li va preguntar si volia seguir-lo. A Noemí, la mare, li va dir: “Et donaré on més et fa mal…” I tant que li va donar on més mal feia, volia matar-la a traves de la filla, castigar-la, com acostuma a passar en homes agressors.
Estic llegint dos llibres ben diferents. Un es diu Las terapias espirituales ¡vaya timo! i l’altre Psicofármacos que matan. Es tracta de dues concepcions oposades frontalment. Tots dos estan escrits per metges. Un diu que a part del mètode científic de la medicina convencional no és bo exposar-se a fer proves alternatives que en el millor dels casos no ens perjudicaran la salut però sí la butxaca.
Als llibres d’història sempre s’hi fa èmfasi sobre la decadència de la societat arran d’unes de les pitjors pandèmies que hem pogut presenciar: la pesta negra. Recordo quan era una nena i estava a classe de socials, la nostra mestra ens va explicar què va ser, mostrant-nos dibuixos i històries, tot envoltant per una atmosfera fosca, tètrica, però, sobretot, llunyana.
Ja sabeu que a elCugatenc ens agrada sempre anar a l'arrel de les coses, perquè només l'arrel permet entendre què és el que realment passa. Quan succeeix un fet que afecta diversos actors de la societat, les explicacions i declaracions de totes les parts es desenvolupen sense aturador i a discreció. Cadascun dels elements vol escombrar cap a casa per obtenir un benefici posant l'opinió pública al seu favor.
