Només és un gat que va néixer de color negre
Aquest article té l’objectiu de donar un avís, d’alertar a la gent del trist destí que tenen els gats que tenen la mala sort de néixer d’aquest preciós color, el negre.
Publicitat
Publicitat
Aquest article té l’objectiu de donar un avís, d’alertar a la gent del trist destí que tenen els gats que tenen la mala sort de néixer d’aquest preciós color, el negre.
Milions de persones als carrers, pals com no havíem vist des de feia dècades, una declaració d’independència que potser es produeix la setmana vinent, el govern català acceptant i buscant mediadors, la premsa internacional deixant l’Estat per terra, debats que arriben al Parlament Europeu on només els grans partits es compacten en defensa de l’statu quo, la gent començant a donar l’esquena a una Unió Europea deslegitimada des de l’austericidi, aut
Estem vivint unes setmanes trepidants. L'escenari polític es mou a la mateixa velocitat que les noves tecnologies, ningú és capaç de preveure quina nova passa es donarà el dia següent i és impossible d'imaginar on ens trobarem d'aquí a un mes.
Quan escric aquestes ratlles encara ressonen els crits i els cops de porra del diumenge 1 d’octubre. L’article ja el tinc pensat i per molt dolorós que sigui el que ha passat, no renuncio a intentar una anàlisi que vagi més enllà de la conjuntura. Ja hi haurà temps per parlar d’aquests fets, el pas dels dies ens permetrà fer-ne una reflexió més acabada i objectiva.
La política ha de construir noves formes de relació, queden obsoletes aquestes pràctiques poc transparents, de poder, d'imposició, de no respecte... de maltractament. Tota aquesta acció i pensament ancorada durant tants anys està forjada i escrita per homes que sustenten el poder del patriarcat.
Els mitjans de comunicació tenim l’obligació d’explicar allò que passa al món. En el nostre cas, allò que succeeix a Sant Cugat. La vaga general en contra de la repressió policial que se celebra avui, 3 d’octubre, és una bona mostra d’esdeveniment rellevant. Ho és tant que, com en aquells moments més importants, fem un minut a minut via Twitter. Si bé, els mitjans també estem compostos de treballadors que tenen el dret de fer vaga.
Escric aquest article a la nit de l'1-O, després d'un dia llarg on hem vist escenes que no m'hagués agradat no veure mai. Ja no es tracta d'un tema d'independència o no, ja parlem d'una cosa mot diferent. Parlem de democràcia, de drets fonamentals, de dret a exercir el vot en un referèndum que hauria de ser la cosa més normal en un país democràtic.
Aquest 1 d'octubre el Govern de Catalunya ha convocat un referèndum per tal de saber el parer de la ciutadania sobre si hem d'independitzar-nos de l'Estat espanyol o bé romandre-hi com fins ara, com una comunitat autònoma. En la literatura que s'ha escrit en les darreres setmanes sobre aquesta cita amb les urnes hi ha molts aspectes que són polèmics.
Ja està ací. Els darrers anys s’han fet llargs. Donava la sensació que allò de la independència era una promesa a la qual no es podia arribar, una quimera. Però la història s’ha accelerat per a gust i disgust de molta gent. El que havia estat un procés carregat d’institucionalisme ha fet un salt al carrer, ha superat les institucions, les ha desbordat.
Com no, avui parlaré d’aquest diumenge.
Ens hi juguem molt, més enllà del si o el no, si un estat nou o no, ens juguem l’oportunitat de tenir quelcom que poder omplir de contingut.