Em mossego les ungles mentre no paro de pensar en les possibilitats, poques però reals, que hi ha perquè el Barça perdi la Lliga. Si els blaugranes es deixen algun punt a Granada i el Madrid guanyi a Riazor els blans es poden emportar la competició. Falta només 1h perquè tot estigui disposat sobre la gespa i l’àrbitre xiuli l’inici d’un encontre que, passi el que passi, farà història.
He de dir, que aquests [dies] han estat especialment difícils per a mi. Malgrat tot, sembla que a poc a poc recupero una perspectiva adequada. Hi ha una insalvable distancia, entre la tasca quotidiana i la presa de consciència de la situació general. El que veus quan aixeques el cap es sovint molt dolorós de veure.
Per fi ha succeït el que tothom demanava, per fi s'ha passat de les paraules al fet. El pròxim 21 de maig, el "super dissabte", els i les militants de Convergència no només escolliran si volen refer el partit o crear un de nou, sinó que a més a més tindran el que mai hi havia hagut al partit: primàries.
Parlava la setmana passada de la necessitat que com a ciutat – com a exemple proper de la societat – fem front comú perquè les futures generacions pugin amb uns valors que els ajudin a superar aquest model econòmic i social pensat a benefici d’uns pocs i massa sovint a càrrec de la majoria
Sona el telèfon. Responc.
– Hola Jordi, estic flipant amb el teu article.
Aquesta setmana ha finalitzat el procés judicial per l'assassinat de Juan Andrés a mans de sis Mossos d’Esquadra, i dos més que van encobrir-los fent que els veïns esborressin els vídeos que havien enregistrat i que afortunadament han servit de prova en el judici. El final ha estat marcat per un acord que ha estat incomprès i rebutjat per els moviments socials que han abanderat la demanda de Justícia en aquest cas.
El meu pare havia estat entrenador de boxa. De noiet, jo no em perdia ni una vetllada que feien al desaparegut Gran Price. Estava a la cantonada de Casanova-Floridablanca. Allà s'hi feia ball, concerts, sermons a Setmana Santa i boxa. Fins i tot, el 1970 es va celebrar el Primer Concert de Poesia Catalana
Malauradament les guerres, és a dir, l’ús de la violència tecnificada, legalitzada, industrialitzada i beneïda pels governants, continuen formant part de la nostra vida, directa o indirectament. La guerra civil nostra va marcar el destí dels nostres avis, pares i el nostre. Les guerres actuals properes o llunyanes marcaran la dels nostres fills i nets...
El ritme que porta la societat ens exigeix que siguem ràpids, que siguem capaços de fer moltes coses a la vegada i en molt poc temps. Que pensem, interpretem i reflexionem la realitat en dècimes de segon. Però aquesta acceleració no concorda amb l’essència humana. La reflexió i comprendre i analitzar tot allò que ens passa per lògica pura demana un cert temps. La societat, però, ens posa un límit que no podem sobrepassar: si tardes més estàs perdut.
Després de dues setmanes als camps de refugiats, em sento enfadada i una mica confosa. la situació és indigerible, tant emocional com psicològicament. Vull compartir anècdotes d’aquests últims dies, per donar veu al que està passant aquí.
