Blogs

Aquí també

Tendim a creure que el nostre pensament, la nostra forma de relacionar-nos o inclús de vivenciar les experiències són comunes al que ens envolta. De fet, ens incomoda la diferència, tot allò que no referma el nostre jo, la nostra mirada de com han de ser les coses. Acostumem a viure en bombolles, bombolles unitàries. Acostumem a veure les coses d'una forma reduccionista i molt semblant, neguem altres mirades, el que és diferent, reforcem d'aquesta forma la nostra identitat.

Novembre de cultura i monogràfics a l'Ateneu

La sorprenent acollida del cicle Òpera entre copes, que vam engegar a l'octubre ens ha portat a duplicar les sessions previstes per la resta del trimestre. Aquest mes, el tenor Marc Sala, president de l'associació Apròpera, ens parlarà de Doña Francisquita d'A. Vives, que es representa al novembre al Teatre del Liceu. Tot i que no queden places des de fa temps per la sessió del dimarts 5, encara pots apuntar-te a la de divendres 15 a les 19 h.

Ara parlem les joves!

Avui dilluns es compleixen dues setmanes des que el Tribunal Suprem va emetre la sentència sobre el judici del procés. Dues setmanes en les quals la resposta popular a la injustícia i la repressió han desbordat les expectatives de tothom, independentistes o no. Fins i tot el Tsunami Democràtic, que semblava que havia de ser el referent absolut de les mobilitzacions –segur que totes ens sentim identificades amb el tràfic de codis QR que es va inicialment– va quedar eclipsat el primer dia per la seva mateixa acció.

Un gat de color negre

Edgar Allan Poe, l’any 1845, va escriure un relat d’horror i terror pur anomenat The Black Cat, atorgant als gats negres malediccions com el mal, l’agonia aliada amb la decadència moral, la mort no complerta o la irracionalitat d’una possessió demoníaca.

Apropa cultura

No sé com va començar tot. Només sé que em vaig acostumar a les pallisses, als insults.

Em sentia aïllada i culpable i no podia parlar-ne amb ningú. Em feia massa vergonya.

Al meu poble totes ho teníem clar: la vida era trobar un marit i cuidar de la casa. Ser una criada com les nostres àvies, com les nostres mares.

La vida val molt poc al meu país. I la vida d’una dona encara menys.

Jo tenia dinou anys quan el vaig conèixer i, després del casament, ell es va transformar.

Jo era com una estoreta de l’entrada, trepitjada constantment i molt, molt bruta.

Entendre el que diuen i el que callen

No sé si us passa a vosaltres, però quan escolto o llegeixo entrevistes a gent mediàtica –polítics, actors, esportistes...– veig que donen respostes que, més o menys, ja te les esperes. Són típiques i tòpiques.

Sembla com si, d'antuvi, ja els haguessin dit el que ha de respondre. El just per a quedar bé i no molestar el partit, el mister, l'amo i el mecenes (el que dona els quartos perquè digui el que ha de dir).

El foc i les barricades mai seran nostres: crònica d'una revolució pacífica

Emulant aquell lema de “els carrers seran sempre nostres!” que impregnava la concentració pacífica davant la Conselleria de Vicepresidència i Economia i Finances, el 27S, i que va motivar l’acusació ara ja, manifestament no fundada, de rebel·lió pels Jordis, crec que és de rigor recordar aquells dies i com ens sentíem tots.

Som un poble pacífic, honest, ferm i decidit i ningú ens podrà dir mai el contrari.

Repressió i feminisme: més enllà dels superherois

Les històries de les lluites d’alliberament també parlen molt de repressions col·lectives i individuals. Al context català, com a tots els indrets del món, la repressió no ens ve de nou. La resposta de l’Estat enfront la dissidència política i social sempre va lligada a la coerció, i en els Estats neoliberals actuals no només rebem cops de porra, gasos lacrimògens i pilotes de foam, sinó que la justícia també és utilitzada com una eina repressiva. Hem de superar la lectura en que l’Estat actua segons unes lleis constitucionals aprovades en funció d’un consens social.

Violència 2.0

Fa uns anys que vaig deixar el cinema per a dedicar-me als mitjans digitals i vaig fer-ne d'aquesta, la meva –nova– professió. Si bé em serveixen per guanyar-me a la vida, i m'encanten, reconec que són una arma de doble fil. I ni sóc cap nostàlgica, ni estic en contra de la tecnologia, més aviat tot el contrari. Els mitjans digitals i la digitalització han portat molts avantatges socials: estem més connectats, tenim més accés a la informació i, fins i tot, podem gravar una pel·lícula amb un telèfon mòbil.

Street fighting man

Ev'rywhere I hear the sound
Of marching charging feet, boy
'Cause summer's here and the time is right
For fighting in the street, boy

Well now, what can a poor boy do
Except to sing for a rock n' roll band?
'Cause in sleepy London town
There's just no place for a street fighting man, no

Hey think the time is right
For a palace revolution
But where I live the game
To play is compromise solution

Well now, what can a poor boy do
Except to sing for a rock n' roll band?
'Cause in sleepy London town
There's just no place for a street fighting man, no. Get down.

Hey! Said my name is called Disturbance
I'll shout and scream,
I'll kill the King I'll rail at all his servants

Well then what can a poor boy do
except to sing for a Rock and Roll Band
‘Cause in sleepy London Town
There's just no place for Street Fighting Man! No!

Pàgines

Subscribe to Blogs