Publicitat
Situat a cavall de la Serra de Collserola, La Floresta és sens dubte un dels barris mes emblemàtics que té Sant Cugat. Tradicionalment considerada com a refugi d'artistes alternatius i bohemis vinguts de Barcelona, La Floresta conserva molt de l'antic encant que va atraure primer als estiuejants i després als nous residents indefinits.
La Floresta i Les Planes tenen tres línies d’autobús urbà actualment, una per a cada barri i una que travessa els dos fins unir-los amb el centre. En els darrers anys hi ha hagut diverses crítiques, tot acceptant que el servei no és del tot deficitari perquè com a mínim hi ha un recorregut que uneix directament els districtes de muntanya amb el centre sense haver de fer transbordament bus-tren-bus.
Amb motiu de Sant Valentí col·lectius i publicacions feministes ens han omplert les xarxes socials d'articles contra els mites de l'amor romàntic i sobre models relacionals.
El diumenge 29 de gener vaig anar al Bosc Literari al barri de La Serreta. Cada any, per aquestes dates n’organitzen un. Quan vaig rebre la invitació d'en Carles Castro, el president de l'Associació de Veïns, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, hi vaig cada any; aquesta vegada, amb més motiu: El zoo d'en Pitus em porta records molt bons de quan exercia de mestre.
Des de ben petits hem crescut amb un concepte d'amor romàntic molt arrelat: moltes vegades hem sentit que tenim una ànima bessona esperant-nos, que trobarem la nostra mitja taronja i que quan la trobis aquell amor serà invencible i durarà per sempre passi el que passi. Però siguem sincers, les relacions en la nostra vida quotidiana són ben diferents d'aquesta idea.
Per fi l'Ajuntament, el Bisbat i la Parròquia s'han posat d'acord sobre la propietat del Monestir. El claustre (i el Museu?) seran de la Generalitat, l'església i la casa abacial (usufructuades per la parròquia) seran de l'Ajuntament. Han hagut de passar quasi dos segles , des de la desamortització, per arribar fins aquí, amb l'assentiment de totes les parts. Per una vegada que s'aconsegueix un consens així, celebrem-ho.
Normalment la gent sempre s'omple la boca dient que els objectius del feminisme ja estan assolits, que ells són els primers a respectar i defensar els drets de la dona i s'etiqueta el feminisme més radical com a feminazi. Però aleshores, aquestes paraules es veuen truncades quan quelcom passa i la gent s'ha de definir o defensar una postura.
Darrerament no és un secret que vivim a una societat encorsetada per allò que és i no és políticament correcte, és a dir, el que es pot dit i el que no deu dir-se. No em malinterpretin, aquest fenomen succeeix, gràcies a Déu, per traslladar el respecte al debat públic, el que està molt bé. Així, aconseguim dignificar el tracte a les minories, a les dones, a la immigració o a altres religions, per posar un parell d’exemples.
Hi ha cops que la realitat és tant evident que no hi ha gaire més a dir. En els pressupostos participatius, segons les dades que va donar el govern en el passat Consell de Barri de Mira-sol, hi va haver una mitjana de participació d’un 8,3% arreu de la ciutat.
Com cada any, des del 2007, Arran presenta les nominacions al premi Botifler de l'Any. Les tradicions es fan poc a poc, però aquesta ja està ben arrelada i segur que esperàveu saber les candidatures d'enguany. Amb aquest premi intentem posar una mica d'humor per parlar de coses que en realitat són ben serioses, perquè si no hi ha humor no és la nostra revolució.
