Les nostres filles. Les nostres amigues. Les nostres germanes.

El dia 8 serà el dia Internacional de la Dona, abans li deien Dia de la Dona Treballadora, tant és, perquè a dins o a fora de casa totes treballem, un treball te’l paguen i l´altre no.

Aquesta vegada ha de ser diferent, ho farem plegades i amb tota la força que dóna el sofriment de tants anys foscos. Les que per sort no ho han patit es posaran al costat de les que sí ho han fet. Denunciarem i rebutjarem els maltractaments i reivindicarem la igualtat, un altre cop, un altre any, la igualtat de oportunitats i econòmica al mercat laboral i a la vida. Allà on sigui donaré el meu suport per aconseguir d’una vegada una igualtat real. Perquè com deia Shakespeare al Mercader de Venècia i canviant protagonistes:

Soy una mujer”. ¿Es que una mujer no tiene ojos? ¿Es que una mujer no tiene manos, órganos, proporciones, sentidos, afectos, pasiones? ¿Es que no se alimenta de la misma comida, herida por las mismas armas, sujeta a las mismas enfermedades, curada por los mismos medios, calentada y enfriada por el mismo verano y por el mismo invierno que un hombre? Si nos pincháis, ¿no sangramos? Si nos hacéis cosquillas, ¿no nos reímos?, Si nos envenenáis, ¿no nos morimos? Y si nos ultrajáis, ¿no nos vengaremos?

Tan estúpida és aquesta societat que no s’adona que les diferències importants no venen donades pel gènere? Però ells continuen cobrant més i tenint més oportunitats que nosaltres i per tot això, en aquesta absurda societat construïda pels homes, tenim l’al·lucinació col·lectiva que ells són millors, són més vàlids. Error. Quin gran error.

Nosaltres tenim la sort de viure a Europa, però i la resta de dones que omplen el món?

I ara fem esclatar aquesta bombolla fràgil de benestar en què vivim. I parlarem de la Gulabo Sapera. Una notícia que fa mesos vaig escoltar a la ràdio i em va impactar. La Gulabo Sapera és una de las ballarines més famoses de Rajasthan, un estat al nord de l’Índia.

La Gulabo va aconseguir que la deixessin viure, mira per on, perquè a la seva comunitat mataven aquelles nenes de més. Ho esteu llegint? Sou conscients del que vull dir? Repeteixo, a la seva comunitat algú decidia que hi havia nenes de més, no sé si heu interpretat bé l’aberració que he escrit.

Doncs gràcies a la seva mare, que la va desenterrar, perquè els homes savis (ironia) del seu poble la van enterrar viva, i al seu pare que no la va perdre de vista mentre creixia, suposo que per por que no es repetís l’intent d’assassinat, la Gulabo va arribar a ser una dona adulta. Per les seves actuacions ballant amb serps la van conèixer arreu del món i ella li va explicar al món el que havia viscut. Ara, gràcies a ella, les nenes de la seva comunitat poden viure sense temor a que les assassinin.

Que sapiguem, ningú s’ha manifestat per la Gulabo i per moltes nenes que com a ella no li anava d’uns euros, li anava de la vida.

I ja que hem fet esclatar la bombolla, deixarem que tota la realitat de les dones al món ens contamini. Què hem de fer les dones occidentals amb els 200 milions de nenes i joves que han patit la mutilació genital femenina (MGF)? i sense anar tant lluny, les de Catalunya, un 34%, que corren el perill de que les facin retornar al seu país d’origen per practicar-los la MGF. Tampoc estem parlant d’euros, estem parlant de dignitat física. Estem parlant que les tracten com animals, estem parlant de por, de tortura i de mort. Quin serà el nostre crit de guerra per elles? Aixecarem el nostre puny per una causa digna, per aquesta causa?

Tot és qüestió de sexe? O és que aquests homes tenen por? Tanta por els fan les dones com per mutilar-les de petites? Tanta por els fa una dona sencera? Tant és el terror que les tallen i les fan sagnar? Sembla ser que en aquestes cultures sí i, el que és pitjor, és que són les mares i les àvies les que porten a terme el crim. No oblidem que també li’l van fer a elles i no saben com fer per acabar amb aquesta perversa tradició. Els amos manen i amb una fulla d’afaitar rovellada les mutilen i els roben, recosint amb fill i agulla allò que els pertany.

Perquè aquí o allà, salvant les diferències brutals, al final tot és qüestió de por. La por a la igualtat. La por que ens donin les mateixes oportunitats. Ens tenen por en lloc de tenir-nos confiança. Amb la confiança podríem anar de la mà i construir, però la por d0ells es el nostre patiment.

Com he dit, jo també sortiré al carrer el dia 8, a la manifestació de les dones catalanes i espanyoles per reivindicar la igualtat. Hi aniré i aixecaré el cap perquè crec que hi ha una discriminació dolorosa, però trobo a faltar sortir la resta de dies per cridar en favor de les nenes, que amb prou feines arriben a dones i que estan morint, perquè es la nostra obligació, perquè hem de lluitar per elles, perquè elles no poden, perquè són les nostres filles, les nostres amigues, les nostres germanes.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades