Eleccions 21D, vot útil, vot de Brussel·les, vot empresonat

Sabeu aquesta sensació que fa que tornis el cap per comprovar que ningú t'està mirant? Aquesta percepció punxant en el clatell? Doncs això mateix ens està passant als catalans i no és nou, que ho sentim ja fa temps. Qui pensi que més enllà de les nostres fronteres no es parla de nosaltres va equivocat i si ens creiem que es parla positivament… uf, llavors vas més equivocat encara. Tothom observa, del nord, del sud, de l'est i oest. Esquerra, dreta, del centre. Continents sencers. I especialment tots els nacionalismes europeus. Espanya conté l'alè. I la campanya ha estat a matxet.

He estat fora del país, llegeixi's segons interessi Catalunya o Espanya, i m'he anat trobant amb diferents persones de molt variats països i no parlo dels més propers, els europeus, aquests països que sembla que són més rancis que Espanya perquè no han volgut escoltar-nos ni atendre la nostra pataleta independentista. Parlo de països a mig món de distància, països llunyans. Països amb cultures completament contràries a la nostra, països en els quals els homes li demanaven permís al meu marit per cedir-me el seu seient en el metro. Enmig d'aquesta gent i de gent que viu molt més lluny, la pregunta quan li informàvem de la nostra nacionalitat era sempre la mateixa. Per què? Però no penseu que la pregunta es feia per falta d'informació, que va, possiblement interpretaven el problema amb la claredat que dóna la distància i la falta de complexos. Ningú ho ha entès ni per aproximació, no solament no ho han entès sinó que ho han criticat i no gaire amablement. Així que al pas que anem i amb les opinions que he recollit en el meu camí, no solament abjurarem de la Unió Europea sinó del planeta Terra. Millor li posem a Catalunya uns coets i ens enlairem cap a una altra galàxia on els pàries de l'univers ens facin un espai entre ells.

I ara el 21D. El dia ja ha passat i tenim els resultats damunt de la taula. Ens agraden aquests resultats? Al mi particularment no. S'ha de formar govern i em pica la curiositat per saber qui es portarà el premi i el més important, com ho aconseguirà i què vendrà en el procés. La nit del 21 vaig escoltar amb atenció els discursos dels diferents candidats i encara no surto de la meva sorpresa. No entraré a valorar el del senyor Albiol (PP) per que poc es pot dir, anem a deixar-ho amb la seva pena. El mateix dic del representant de la CUP, aquest bon senyor viu en un món alternatiu. Però les paraules del senyor Puigdemont des de Brussel·les o les de la senyora Arrimadas des de Barcelona sí que mereixen la meva anàlisi.

Primer i més important, la divisió que abans existia ara s'ha aprofundit fins convertir-se en la Fosa de las Marianas. Catalunya està pitjor que abans i cap dels dos sembla haver-se adonat, només aquesta dada tindria d'haver-los rebaixat l'alegria almenys a la meitat, en compte de tantes rialles i crits s'hagués agraït un semblant preocupat pels resultats, si és que realment els importa el poble català, tot el poble català i no només els seus. Felicito a Ciutadans per la seva victòria, no tinc massa coses en comú amb l'última versió de Ciudadanos però és constitucionalista i amb això em dono per satisfeta però deurien baixar-se del tablado que van muntar a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona i pensar que han arribat tan lluny gràcies als vots del PP, PSC i algun altre, ha estat un vot útil, un vot contra el procés, res més.

Al senyor Puigdemont m'agradaria dir-li, prenent un cafè, jo pago, que no hauria d'apropiar-se dels vots aliens que això està molt lleig, que el senyor Domènech no està disposat a regalar-los-hi, que li ha costat molt aconseguir-los. Però el que menys entenc és com ha prevalgut, entre els votants independentistes, la fugida del senyor Puigdemont a la valentia del senyor Junqueras presentant-se en el jutjat disposat a acceptar les conseqüències dels seus actes, per a mi és incomprensible. Que voleu que us digui, no m'agraden cap dels dos però posats a escollir entre dues opcions dolentes, prefereixo la maduresa del senyor Junqueras (sens dubte sorprenent) a l'oportunisme del senyor Puigdemont.

Per això crec que el discurs del senyor Iceta va ser el més afí als meus pensaments, per la seva visió realista de la situació, encara que és cert que hi havia una bona dosi de crítica davant dels resultats obtinguts també va ser clar amb la valoració que va fer de la profunda i trista divisió del poble català.

Al final la reflexió és, a qui necessitem? Repeteixo, al marge dels desitjos dels catalans, perquè recordem que el que desitgem i el que necessitem són dues coses que de vegades són contraposades.

A qui necessitem? Als que vénen amb ganes de revenja i van a tibar més les coses del que ja estan? O als que ens donaran més del mateix encara que això signifiqui posar el país en caiguda lliure? O potser aquests que poden tendir ponts i que porten un temps mullant-se i sofrint políticament les conseqüència del procés intentant, en els moments més tibants, que les coses no se sortissin de mare i rebent crítiques de tots dos costats?

No tindrem cap sorpresa amb les actuacions de Junts per Catalunya, més ruïna política, social i econòmica i aprofundir amb la fractura del poble català. Per contra uns altres partits volen recentralizar Espanya i encara que no han estat honests afirmant-ho, solament s'ha de llegir entre línies els tics que vénen de Madrid. Jo no vull la independència, no solament perquè no sóc independentista i no crec en ella (recordem que el món sencer tampoc), tinc arrels amb Espanya que no vull trencar, sinó perquè s'ha demostrat que és un suïcidi col·lectiu. Però vull l'altra opció? Desitjo veure a la meva terra menys valorada políticament? Minvada?

Crec que no.

Vull que al Parlament català es pugui parlar en castellà sense que ningú faci implosió, però també exigeixo que aquells que em representin parlin català amb fluïdesa, que ho entenguin i que apreciïn la nostra terra i els nostres costums. Que no pateixin de catalanofobia com alguns que he conegut. Gent que treballi per a la gent i no per al seu partit, gent que no hagi aterrat a Catalunya fa poc i s'ha pujat al carro perquè la política omple butxaques. M'és igual si són d'aquí o de Jerez mentre em demostrin que mereixen representar-me.

Perquè igual que el Govern de l’expresident Puigdemont no ens va veure, no va comptar amb nosaltres, no li vam semblar transcendents, no ens va representar ni en un sol segon de legislatura, qui no vegi que hi ha molta, moltíssima gent que vol la independència tampoc mereix representar-me perquè és un boig, un inconscient o no té cap interès pel poble català. Qui tingui la sort o la desgràcia d'accedir al càrrec ha de tenir com el seu principal objectiu refer la societat catalana, perquè som els catalans com a poble els que hem de començar a cosir la cicatriu i punxar-nos les vegades que siguin necessàries fins a aconseguir-ho. Hem de restablir la pau social de la qual hem gaudit durant tants anys, aquest pragmatisme polític que ens ha caracteritzat, però ho hem de fer nosaltres, sense més interferències. Perquè, com un pare que renyeix al seu fill impertinent i no accepta crítica alguna de ningú aliè a la família, a mi em passa el mateix, jo puc criticar a Catalunya però no accepto que ningú digui cap comentari negatiu sobre ella. Em molesta extremadament.

Ens esperen anys de vagar pel desert ideològic i polític, recordeu-vos-en d'aquestes paraules, perquè ara mateix ningú, ningú té l’alçada necessària per arreglar el que ells han trencat.

Susanna Casta, veïna de Valldoreix

Notícies relacionades