Les relacions obertes realment existents

Amb motiu de Sant Valentí col·lectius i publicacions feministes ens han omplert les xarxes socials d'articles contra els mites de l'amor romàntic i sobre models relacionals.

Crec que per a molta gent d'una certa generació en avall les reticències ja no són tant en si s'està d'acord o no en la idea de nous models de relacions sinó amb la capacitat efectiva de construir-ne en el seu dia a dia o de trobar exemples inspiradors. I és que com tants altres projectes bons en la teoria les relacions obertes no són fàcils de construir.

Primer de tot dir que tampoc són fàcils de construir les relacions tancades (monògames) i que preu per preu dediquem els esforços al que creguem millor. Malgrat això nosaltres i el nostre entorn estem més preparats per cuidar-nos en les dificultats de les parelles tradicionals perquè així ens han educat.

És important ser conscients que sota el nom de relacions obertes ens podem trobar dinàmiques que poc tenen a veure amb el fet d'estimar les persones. Una d'aquestes dinàmiques bastant comuna és el que podríem anomenar "relacions de baixa intensitat" o "ens veiem de tant en tant però no ens preocupem l'un de l'altre com si no tinguéssim res en comú". Ve molt lligat amb una concepció de la societat líquida (com ens recordava l'Eulàlia Leon fa uns dies) en què els nexes personals tenen molt poc valor. En aquest sentit les relacions obertes poden ser una excusa per encobrir dinàmiques relacionals de desídia. Cal dir que habitualment aquest tipus de situacions són fruit d'una relació desigual entre dues persones en què la que porta la paella pel maneg utilitza el context de la relació oberta per fer el que vol sentint-se menys malament per com això afecte a les seves altres parelles.

Un altre habitual sota el nom de relacions obertes hi ha la dinàmica de col·leccionista o del consum de relacions. Vindria a ser que el desinterès o la desmotivació per la relació aparegui sistemàticament aviat en la relació. Així la suposada "relació oberta" acaba sent més un paraigua per justificar una manera de tractar les persones en què segurament no hi estarien d'acord en un primer moment.

Altres problemes habituals en aquest tipus de relacions són que reproduïm inconscientment patrons relacionals monògams com: projectar les nostres pors i mancances a la relació, la possessió i la gelosia, dinàmiques fusionals i de control, etc. Malgrat que sembli difícil aquestes últimes són més fàcils de superar que les primeres.

I és que per poder construir relacions obertes cal canviar un bon grapat d'aspectes de la nostra manera de ser, de com ens han ensenyat a com volem ser. Segurament és socialment la transformació més rellevant que ens permeten fer aquests nous paradigmes relacionals. Són canvis que també ens valen per altres tipus de relacions, però que per aquestes són indispensables. Per exemple, les relacions obertes han de ser construïdes per persones amb projecte vital propi més enllà de la parella, el desig/atracció no es pot construir sobre ideals i mites com la fortalesa o la debilitat sinó des d’altres llocs –com per exemple– el respecte o l'admiració. Són petits canvis en la concepció que ens han de permetre canviar la nostra manera de sentir, que mai sobre recordar que és un producte cultural i no quelcom innat. En definitiva una relació oberta s'assembla molt més a una relació de bona amistat que no a la de parella.

Com a punt final dir que he triat les "relacions obertes" com a exemple perquè segurament avui en dia és el que està més en boca de tothom i és certament un primer pas important per aprendre a construir nous tipus de relacions. Emperò l'aposta trencadora i sostinguda en el temps no pot ser una altra que la construcció de xarxes de relacions poliamoroses, però d'aquest tema, si de cas, en xerrarem en una altra columna!

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades