En quin conveni laboral està escrit l'edat de jubilació dels polítics? A quina edat seria obligatori que deixessin la res publica i les declaracions posteriors? No m'estic referint a les pensions vitalícies que cobren per haver-se preocupat –suposadament– del poble. Que també se n'hauria de parlar.
Quan la Catalina, la mare del Manolito Gafotas, se pone de los nervios, li fot un mastegot al seu fill. Llavors, l'avi del Manolito, pare de la Catalina, li diu a la seva filla: “No le pegues al niño en la cabeza que está estudiando.”
Al poc de jubilar-me vaig rebre un carnet de la Dirección General de Costes de Personal y Pensiones Públicas depenent del Ministerio de Economia y Hacienda on se'm classificava i anomenava Pensionista de Clases Pasivas. La veritat és que em vaig sentir ofès.
Bé, ara que ja s'ha acabat tot l'enrenou sobre el nadó de Fuenlabrada que els pares volien posar-li Lobo i el jutge no els deixava, potser que fem reflexió sobre el tema.
Rebo la revista trimestral d'una de les ONG on faig col·laboració mensual. La fullejo encuriosit i veig que realment estan fent coses.
El 15 de juliol vaig tornar a la Sala Beckett. D'ençà que els van fer fora d'Alegre de Dalt, a Gràcia, s'han instal·lat a Pere IV, al Poblenou, en una antiga fàbrica que encara estan remodelant. La Beckett és un d'aquests llocs on pots anar, inclús, sense saber l'obra. Et podrà agradar o no, però tot el que fan té una qualitat que els amants del teatre sabem apreciar.
Abans d'ahir a la tarda vaig anar a la celebració del primer any de vida d'elCugatenc. Va ser un acte senzill i planer on es van posar de manifest les vicissituds, les dificultats i les petites victòries aconseguides pel diari digital de l'Associació l'Avenir, la seva editora.
Del Brexit se n'han dit moltes coses i crec que no diré res de nou. Però, després de llegir i escoltar aquí i allà, et fas una sèrie de cavil·lacions i preguntes.
“Ai, si em toqués la loteria!” Moltes vegades he sentit aquesta exclamació. Sovint posem el nostre futur econòmic en mans de la Dea Fortuna. Tants anys, tenint com a model aquests rics afortunats amb mansions, viatges idíl·lics i festes fastuoses (us recordeu dels “Missatges subliminars” dels quals us parlava?), que finalment ens volem semblar a ells.
Em tornen a venir a la memòria les paraules d'en Francesc Candel, el meu admirat Paco. “Ara sé que un llibre no pot canviar el món. Tots pensàvem que quan s'acabés el franquisme la gent es culturitzaria, però no va ser així. Pensàvem que la dèria del futbol s'acabaria, i ja ho veus”.
