Rafa Usero

Un any d'elCugatenc

Abans d'ahir a la tarda vaig anar a la celebració del primer any de vida d'elCugatenc. Va ser un acte senzill i planer on es van posar de manifest les vicissituds, les dificultats i les petites victòries aconseguides pel diari digital de l'Associació l'Avenir, la seva editora.

El Brexit

Del Brexit se n'han dit moltes coses i crec que no diré res de nou. Però, després de llegir i escoltar aquí i allà, et fas una sèrie de cavil·lacions i preguntes.

La loteria

“Ai, si em toqués la loteria!” Moltes vegades he sentit aquesta exclamació. Sovint posem el nostre futur econòmic en mans de la Dea Fortuna. Tants anys, tenint com a model aquests rics afortunats amb mansions, viatges idíl·lics i festes fastuoses (us recordeu dels “Missatges subliminars” dels quals us parlava?), que finalment ens volem semblar a ells.

Missatges subliminals

Em tornen a venir a la memòria les paraules d'en Francesc Candel, el meu admirat Paco. “Ara sé que un llibre no pot canviar el món. Tots pensàvem que quan s'acabés el franquisme la gent es culturitzaria, però no va ser així. Pensàvem que la dèria del futbol s'acabaria, i ja ho veus”.

La lectura i els nens

Són temps difícils perquè els nens i les nenes agafin un llibre i es posin a llegir. Els avenços en la cultura de la imatge fan que els menuts dediquin més temps a mirar que a llegir.

Esport, espectacle i negoci

El meu pare havia estat entrenador de boxa. De noiet, jo no em perdia ni una vetllada que feien al desaparegut Gran Price. Estava a la cantonada de Casanova-Floridablanca. Allà s'hi feia ball, concerts, sermons a Setmana Santa i boxa. Fins i tot, el 1970 es va celebrar el Primer Concert de Poesia Catalana

L'home anunci

Quan jo era petit anava a Barcelona en comptades ocasions. En aquell temps vivia a Montjuïc, que també era Barcelona; però, per a nosaltres, la ciutat era un món a part. Llavors, sempre dèiem “vaig a Barcelona”.

Disseny, qualitat i deixalles

A casa dels meus pares, que també era la meva, hi havia una sèrie d'objectes que sempre havien estat allà. Eren atuells entranyables que configuraven el meu paisatge familiar. Inclús, quan tornava, després d'abandonar el niu familiar, els anava a buscar i estaven allà, com si s'haguessin estat esperant tota la meva absència. L'escriptori de persiana del meu pare, l'armari Rovi del lavabo, les copes a la vitrina del menjador...

"Una guerra hauries de passar"

Aquestes paraules que escric als titulars són les que sovint em deia la meva àvia. No és que em desitgés les calamitats que havien passat ells. M'ho recordava quan el menjar que em posava a taula no m'agradava. M'estava demanant que valorés més el menjar que teníem.

Amic-Amiga

He interpretat vàries vegades “El verí del teatre” de Rodolf Sirera. El darrer cop, en comptes de tenir un company home, he tingut una companya de repartiment. No sé si coneixeu l'obra, però us avançaré que són dos actors, el marquès de Sade i un actor, que fa d'actor famós a l'obra.

Pàgines

Subscribe to Rafa Usero