El 15 de juliol vaig tornar a la Sala Beckett. D'ençà que els van fer fora d'Alegre de Dalt, a Gràcia, s'han instal·lat a Pere IV, al Poblenou, en una antiga fàbrica que encara estan remodelant. La Beckett és un d'aquests llocs on pots anar, inclús, sense saber l'obra. Et podrà agradar o no, però tot el que fan té una qualitat que els amants del teatre sabem apreciar.
Abans d'ahir a la tarda vaig anar a la celebració del primer any de vida d'elCugatenc. Va ser un acte senzill i planer on es van posar de manifest les vicissituds, les dificultats i les petites victòries aconseguides pel diari digital de l'Associació l'Avenir, la seva editora.
Del Brexit se n'han dit moltes coses i crec que no diré res de nou. Però, després de llegir i escoltar aquí i allà, et fas una sèrie de cavil·lacions i preguntes.
“Ai, si em toqués la loteria!” Moltes vegades he sentit aquesta exclamació. Sovint posem el nostre futur econòmic en mans de la Dea Fortuna. Tants anys, tenint com a model aquests rics afortunats amb mansions, viatges idíl·lics i festes fastuoses (us recordeu dels “Missatges subliminars” dels quals us parlava?), que finalment ens volem semblar a ells.
Em tornen a venir a la memòria les paraules d'en Francesc Candel, el meu admirat Paco. “Ara sé que un llibre no pot canviar el món. Tots pensàvem que quan s'acabés el franquisme la gent es culturitzaria, però no va ser així. Pensàvem que la dèria del futbol s'acabaria, i ja ho veus”.
Són temps difícils perquè els nens i les nenes agafin un llibre i es posin a llegir. Els avenços en la cultura de la imatge fan que els menuts dediquin més temps a mirar que a llegir.
El meu pare havia estat entrenador de boxa. De noiet, jo no em perdia ni una vetllada que feien al desaparegut Gran Price. Estava a la cantonada de Casanova-Floridablanca. Allà s'hi feia ball, concerts, sermons a Setmana Santa i boxa. Fins i tot, el 1970 es va celebrar el Primer Concert de Poesia Catalana
Quan jo era petit anava a Barcelona en comptades ocasions. En aquell temps vivia a Montjuïc, que també era Barcelona; però, per a nosaltres, la ciutat era un món a part. Llavors, sempre dèiem “vaig a Barcelona”.
A casa dels meus pares, que també era la meva, hi havia una sèrie d'objectes que sempre havien estat allà. Eren atuells entranyables que configuraven el meu paisatge familiar. Inclús, quan tornava, després d'abandonar el niu familiar, els anava a buscar i estaven allà, com si s'haguessin estat esperant tota la meva absència. L'escriptori de persiana del meu pare, l'armari Rovi del lavabo, les copes a la vitrina del menjador...
Aquestes paraules que escric als titulars són les que sovint em deia la meva àvia. No és que em desitgés les calamitats que havien passat ells. M'ho recordava quan el menjar que em posava a taula no m'agradava. M'estava demanant que valorés més el menjar que teníem.
