L'amic invisible
Aquests dies són propicis al joc de l'amic invisible. No compta amb gaire tradició, de fet ve del 1800. Creat a la societat veneçolana, va anar estenent-se per sud-amèrica fins arribar al nostre país.
Aquests dies són propicis al joc de l'amic invisible. No compta amb gaire tradició, de fet ve del 1800. Creat a la societat veneçolana, va anar estenent-se per sud-amèrica fins arribar al nostre país.
Està bé que la gent se senti segura. O millor dit, que no se senti insegura. En les societats benestants la seguretat ha pres una importància cabdal. En nom d'aquesta seguretat, les entitats financeres i les asseguradores fan els seus capitals. El risc cal minimitzar-lo al màxim. O si més no, això és el que ens inculquen. Juguen amb la nostra por a la incertesa.
Els meus avis guardaven els estalvis –que no eren gaires– sota una rajola. Quan va haver canvi polític aquells cèntims van perdre el seu valor. De fet, alguna moneda va arribar fins a les meves mans com a peces de museu.
El material que hi havia a la classe era col·lectiu. Els pares havien donat uns cèntims per al material a començament de curs i l'escola havia comprat llapis i colors i gomes i...
En quin conveni laboral està escrit l'edat de jubilació dels polítics? A quina edat seria obligatori que deixessin la res publica i les declaracions posteriors? No m'estic referint a les pensions vitalícies que cobren per haver-se preocupat –suposadament– del poble. Que també se n'hauria de parlar.
Quan la Catalina, la mare del Manolito Gafotas, se pone de los nervios, li fot un mastegot al seu fill. Llavors, l'avi del Manolito, pare de la Catalina, li diu a la seva filla: “No le pegues al niño en la cabeza que está estudiando.”
Al poc de jubilar-me vaig rebre un carnet de la Dirección General de Costes de Personal y Pensiones Públicas depenent del Ministerio de Economia y Hacienda on se'm classificava i anomenava Pensionista de Clases Pasivas. La veritat és que em vaig sentir ofès.
Bé, ara que ja s'ha acabat tot l'enrenou sobre el nadó de Fuenlabrada que els pares volien posar-li Lobo i el jutge no els deixava, potser que fem reflexió sobre el tema.
Rebo la revista trimestral d'una de les ONG on faig col·laboració mensual. La fullejo encuriosit i veig que realment estan fent coses.
El 15 de juliol vaig tornar a la Sala Beckett. D'ençà que els van fer fora d'Alegre de Dalt, a Gràcia, s'han instal·lat a Pere IV, al Poblenou, en una antiga fàbrica que encara estan remodelant. La Beckett és un d'aquests llocs on pots anar, inclús, sense saber l'obra. Et podrà agradar o no, però tot el que fan té una qualitat que els amants del teatre sabem apreciar.
