El passat dia 8 la Comissió Europea anunciava un contundent pla per a reduir les emissions contaminants de cara al 2030. A tal efecte, destinarà vora 1.000 milions d'euros en ajudes a la indústria per a dur a terme aquesta transformació entre el 2018 i el 2020.
M'agrada mirar els anuncis de TV. Té molt de mèrit transmetre un missatge que cridi l'atenció, engresqui i desvetlli el desig d'allò que et volen vendre. I tot això en un temps limitat.
A la bústia de casa ha aparegut un prospecte anunciador de finestres de –segons diu– molta seguretat. En una fotografia a primera plana es veu un pispa amb passamuntanyes –com si no tinguéssim prou! A cara descoberta i, fins i tot, amb corbata!– intentant obrir una finestra. Ja a l'interior una pregunta que et fa estremir: “Sabía que en España se producen al año cerca de medio millón de robos en domicilios?” Acabes per anar a demanar que te les posin a casa.
El 10 d'octubre va fer 50 anys de l'assassinat del Che Guevara. Capturat a la selva boliviana per l'exèrcit del país amb ajut de la CIA.
D'ençà que el mosquit tigre va venir a instal·lar-se a les nostres terres que cada estiu és el tema de conversa i el motiu de la lluita constant.
El meu cunyat em deia, en una de les poques coses a les quals he estat d'acord amb ell: “Són uns mercenaris de la pilota. Són capaços de trair la seva pròpia mare per diners.”
El proppassat mes de juny el regidor no adscrit de l'Ajuntament, Dimitri Defranc, tenia intenció de presentar una moció al Ple demanant que es faci una guia de la fauna local. Deia que d'aquesta manera es podria tenir controlada la situació de les espècies, tant autòctones com invasores. Sembla ser que es va acordar dur-la a terme.
Cada cop que penso en els canvis tecnològics que la gent de la meva generació ha vist (ha fruït, ha experimentat, ha patit), me'n faig creus.
Vam créixer amb la ràdio al costat, sentint, quan sortíem de l'escola, el Tambor al migdia i el Cascabel a la tarda.
Stefan Zweig, en el seu llibre El món de l'ahir comenta que, quan era jove batxiller (això l'hem de situar a finals del segle XIX), a la seva Àustria natal els joves de vint i trenta anys tenien grans problemes perquè la gent els reconegués la seva vàlua professional. Un metge, per exemple, quan acabava la carrera i començava a exercir, s'havia de deixar barba i posar-se ulleres daurades, encara que no les necessités, per aparentar més edat de la que tenia.
La història parla sempre de reis, emperadors, polítics i descobridors. De tant en tant surten a escena personatges que tenen especial facilitat pel canvi de camisa. Un d'ells és Martínez de la Rosa, també conegut per “Rosita la pastelera”. Però, qui són els veritables protagonistes? El poble. Els que empenyen les rodes de la sínia de la història. Aquell qui els llibres no anomenaran mai.
