Els veïns de les Planes recullen signatures en contra del Centre Residencial d'Acció Educativa (CRAE), el Lledoner. Els veïns pateixen intimidacions i robatoris per part dels joves que viuen al centre. Ho van exposar a la reunió del Consell de Barri del dia 2 de febrer.
La història està plena de genis. De genis que han passat a la història, perquè ella ha parlat d'aquestes persones. Han despuntat en ciència, en música, en teatre, en filosofia en política...
El diumenge 29 de gener vaig anar al Bosc Literari al barri de La Serreta. Cada any, per aquestes dates n’organitzen un. Quan vaig rebre la invitació d'en Carles Castro, el president de l'Associació de Veïns, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, hi vaig cada any; aquesta vegada, amb més motiu: El zoo d'en Pitus em porta records molt bons de quan exercia de mestre.
Vaig llegir, no fa gaire, que tenien la intenció de fer més llargues les pràctiques dels futurs mestres.
No és mala idea que els estudiants de magisteri estiguin més temps en contacte amb els alumnes abans d'encetar la seva tasca docent. Però abans, deixeu-me dir la meva.
He manllevat unes paraules del meu admirat J. V. Foix per a explicar la sensació que sento quan escric. Quan ho faig, estic guanyant una batalla al temps que s'esmuny de la meva vida. En Raimon té un llibre preciós titulat Les hores guanyades. És una mena de dietari on planteja que allò que s'escriu, no cau en l'oblit.
Sento no disposar a mà el TOT Sant Cugat on vaig llegir l'entrevista. Es tractava d'una activitat esportiva per a infants de cara al Nadal. L'objectiu de la qual era transmetre valors als nois i noies a travès de l'esport.
Aquests dies són propicis al joc de l'amic invisible. No compta amb gaire tradició, de fet ve del 1800. Creat a la societat veneçolana, va anar estenent-se per sud-amèrica fins arribar al nostre país.
Està bé que la gent se senti segura. O millor dit, que no se senti insegura. En les societats benestants la seguretat ha pres una importància cabdal. En nom d'aquesta seguretat, les entitats financeres i les asseguradores fan els seus capitals. El risc cal minimitzar-lo al màxim. O si més no, això és el que ens inculquen. Juguen amb la nostra por a la incertesa.
Els meus avis guardaven els estalvis –que no eren gaires– sota una rajola. Quan va haver canvi polític aquells cèntims van perdre el seu valor. De fet, alguna moneda va arribar fins a les meves mans com a peces de museu.
El material que hi havia a la classe era col·lectiu. Els pares havien donat uns cèntims per al material a començament de curs i l'escola havia comprat llapis i colors i gomes i...
