La indústria del mosquit
D'ençà que el mosquit tigre va venir a instal·lar-se a les nostres terres que cada estiu és el tema de conversa i el motiu de la lluita constant.
D'ençà que el mosquit tigre va venir a instal·lar-se a les nostres terres que cada estiu és el tema de conversa i el motiu de la lluita constant.
El meu cunyat em deia, en una de les poques coses a les quals he estat d'acord amb ell: “Són uns mercenaris de la pilota. Són capaços de trair la seva pròpia mare per diners.”
El proppassat mes de juny el regidor no adscrit de l'Ajuntament, Dimitri Defranc, tenia intenció de presentar una moció al Ple demanant que es faci una guia de la fauna local. Deia que d'aquesta manera es podria tenir controlada la situació de les espècies, tant autòctones com invasores. Sembla ser que es va acordar dur-la a terme.
Cada cop que penso en els canvis tecnològics que la gent de la meva generació ha vist (ha fruït, ha experimentat, ha patit), me'n faig creus.
Vam créixer amb la ràdio al costat, sentint, quan sortíem de l'escola, el Tambor al migdia i el Cascabel a la tarda.
Stefan Zweig, en el seu llibre El món de l'ahir comenta que, quan era jove batxiller (això l'hem de situar a finals del segle XIX), a la seva Àustria natal els joves de vint i trenta anys tenien grans problemes perquè la gent els reconegués la seva vàlua professional. Un metge, per exemple, quan acabava la carrera i començava a exercir, s'havia de deixar barba i posar-se ulleres daurades, encara que no les necessités, per aparentar més edat de la que tenia.
La història parla sempre de reis, emperadors, polítics i descobridors. De tant en tant surten a escena personatges que tenen especial facilitat pel canvi de camisa. Un d'ells és Martínez de la Rosa, també conegut per “Rosita la pastelera”. Però, qui són els veritables protagonistes? El poble. Els que empenyen les rodes de la sínia de la història. Aquell qui els llibres no anomenaran mai.
Pot xocar que jo em preocupi d'aquest problema. Quan era petit i vivia a les barraques de Montjuïc sentia els grans que deien “Yo creo en Dios, pero no en los curas”. Llavors jo era escolà, hi creia i era molt de missa. Ara, després de tantes pluges caigudes, només crec en l'home i la dona, en llur força per ajudar els qui els envolten, en el seu coratge per la lluita contra la injustícia.
En una reunió de la Taula d'Arts Escèniques va sortir per primera vegada la idea de la rampoina en teatre.
Avui dia, tota la premsa, sigui en paper o digital, s'auto-defineix com a independent. Passa amb les escoles públiques i, sobretot, privades i les entitats bancàries: diuen que et fan una atenció personalitzada. Després la realitat és una altra
La mort d'una dona a mans de la seva parella també dona ha fet replantejar la desafortunada denominació de violència de gènere. Primer va ser violència masclista, després sexista i, finalment, de gènere.
Em sembla un error diferenciar una violència de l'altra. La violència és violència i prou.
