Publicitat
Segons Yuval Noah, totes les societats estan basades en jerarquies imaginades, però no totes són iguals.
Yuval Noah és doctor en Història en la Universitat d'Oxford i professor al Departament d'Història a la Universitat Hebrea de Jerusalem, especialitzat en Història del Món.
La societat índia separa per castes, l'otomana segons la religió, l'americana segons la raça...
Aquest divendres passat, dos accidentats més. Dos més en una llarga llista.
I és que aquesta travessa té un embruix especial.
Quan era jove em va agafar la fal·lera de voler caminar-la. En feia d'excursions, però mai no trobava l'ocasió ni els acompanyants. Això sí, no la féu mai sols.
L'ocasió va arribar quan ja era un senyor madur. Els dos excursionistes que venien amb mi, si fa no fa, eren de la meva edat. O un xic més joves, però més experimentats que jo.
No sé si us passa a vosaltres, però quan escolto o llegeixo entrevistes a gent mediàtica –polítics, actors, esportistes...– veig que donen respostes que, més o menys, ja te les esperes. Són típiques i tòpiques.
Sembla com si, d'antuvi, ja els haguessin dit el que ha de respondre. El just per a quedar bé i no molestar el partit, el mister, l'amo i el mecenes (el que dona els quartos perquè digui el que ha de dir).
Després d'haver viscut la primera des d'una Associació de Veïns a l'Hospitalet de Llobregat o fent de mestre en una escola activa i catalana, no m'esperava veure aquesta segona lluita contra franquistes de nou encuny.
Ja ho deia el dictador: “Todo queda atado y bien atado”. I Déu n'hi do el que dura els lligams de la “Cruzada”!
El dissabte 21 de setembre es celebrava el Dia Mundial de l'Alzheimer. Una demència que, donat el creixement d'allò que algú, graciosament, ha anomenat “esperança de vida”, va en augment i, a més, no té cura.
A Catalunya hi ha més de 86.000 afectats d'Alzheimer. Un cost econòmic enorme. Es calcula que entre 27.000 i 37.000 euros anuals costa cada malalt a l'Estat.
Fa uns anys, en una sortida organitzada pels Veïns Progressistes de Valldoreix a l'estany dels Alous, la Rosa Maria va recollir uns plàstics que havien llençats a terra. Em va sorprendre l'acció; però vam acabar recollint brutícia tots. No s'entén com hi ha gent que és capaç de llençar deixalles a terra. Menys, en un lloc com els Alous.
Sovint veus a la televisió o en algun mini-vídeo enviat per WhatsApp unes nenes o nens que canten, ballen o toquen algun instruments d'allò més bé. Semblen persones grans en miniatura. Als espectadors els toca la fibra o els cau la bava.
En aquestes ocasions em pregunto: què hi ha al darrere de tot això? M'imagino que moltes hores d'assaig. Moltes hores de pares i professors de ball o de cant perquè millorin aquest o aquell aspecte.
M'ha vingut al cap aquella alumna meva que, a l'hora d'anar a jugar amb les amigues, havia de posar-se a fer una estona de piano.
Els primers que van començar a portar nens i nenes fora de l'entorn familiar van ser els Agrupaments Escoltes per a nois i les Guies Sant Jordi per a les noies, que als anys 50 i sota l'aixopluc de la Delegació Diocesana d'Escoltisme (DDE) feien els típics campaments i acampades. Depenien del Bisbat perquè, en aquell temps de franquisme i repressió, no havia una altra sortida per als infants i joves. O et feies escolta –versió catalana dels Boy Scouts d'arreu del món– o de la “Organización Juvenil Española” (OJE) que eren els cadells de Falange.
Davant la necessitat de crear noves escoles públiques i la dificultat del Departament d'Ensenyament per a trobar solars on edificar, sembla ser que, per al proper curs, buscaran escoles privades ja en funcionament que tinguin dificultats econòmiques i les integraran a la xarxa pública.
La història em retorna als anys 80, quan un grapat d'escoles, pares i mestres lluitàvem per a la integració. És el Col·lectiu d'Escoles Privades per l'Escola Pública Catalana, més coneguda com a CEPEPC.
“Els últims cinc anys han sigut els més calorosos de la història i els científics adverteixen que l'increment general de la temperatura pot arribar a 2ºC. A això s'hi suma un índex més elevat d'incendis, un ritme d'extinció d'espècies mai vist abans i episodis més freqüents de tempestes i huracans arreu del món. Estem superant tots els límits i són molts els senyals que ens alerten de l'entrada en un estat crític que ja ens està afectant.” Són paraules de la filòsofa Adrian Parr, que el mes d'abril feia una conferència sobre canvi climàtic al Palau Macaya de Barcelona.