La mort de George Floyd a Powderhom el 25 de maig passat a mans de la policia local no és un afer de racisme. O no és sols un acte racista; és principalment un abús de poder, un abús de la força policial.
Com va passar a Tiananmen o a Hong Kong o a la Plaça de Catalunya amb els indignats del 15-M, o l'1 d'octubre a Barcelona.
Sort que aquest temps de confinament hem disposat de la tecnologia de les pantalles. En la informació, en la relació familiar, en el treball no presencial, en el comerç i en infinitat d'aspectes. I en l'escola, que Déu n'hi do, la feina que han fet els mestres!
Qui ho havia de dir. Pares i fills tancats a casa, sense feina ni escola. El món aparentment aturat, vist des de la finestra de casa o per la pantalla de la TV o del mòbil.
No sols, però, van patir els nens. També els pares. Els que habitualment ja s'hi feien càrrec i els altres, els que acostumaven a deixar-los amb cangurs o avis.
Dues anècdotes explicades per la Marga, la meva dona.
L'altre dia anunciaven una nova residència intervinguda per la Generalitat. Ja anaven 10. En una d'elles, a causa del tracte deficitari als residents.
I és que, amb aquesta societat tan atrafegada i aquesta gent gran que cada cop viu més anys, les residències en van plenes. Les públiques no donen abast i la iniciativa privada, s'hi posa. Més que un servei a la societat, veuen un possible negoci.
Aquests dies de confinament són apropiats per a agafar un llibre i submergir-se en la seva història o la temàtica que ens plantegi. Deixar per una estona les imatges d'una pantalla i fer treballar un xic més el nostre intel·lecte. Perquè la lletra impresa predisposa el cervell a ser més crítics, a estar més actius mentalment. No t'ho donen tot tan mastegat.
Aquest dijous, 9 d'abril, ha fet 43 anys de la legalització del PCE. Adolfo Suárez, el llavors President de l'Estat espanyol, va triar un dissabte de la Setmana Santa perquè se suposava que, estant molta gent de vacances, no hauria tant d'enrenou. No va ser així.
L'endemà d'aquell “Dissabte Roig”, com se la coneix aquella data, molts comunistes de dins el país, van sortir al carrer amb banderes vermelles per a celebrar l'efemèride. Van ser uns dies de joia.
Tot i que la Setmana de la Dona ja ha passat, penso que, per a reconèixer els seus mèrits, qualsevol moment de l'any és bo per a alçar la veu i dir-ho.
El recent afer d'assetjament sexual del cap de gabinet del Departament d'Exteriors, Carles Gracias, és un cas que m'ha fet plantejar-me aquest interrogant.
En el diari personal de Francesc Candel de l'època que comprèn del 1944 al 1975, parla de les revisions dels seus escrits i els llibres abans de dur-los a l'editorial. Ell les anomena “galerades”.
En l'any 61 explicava la feinada que tenia en escriure, revisar una i altra vegada i finalment les galerades abans d'entregar el treball.
Sovint es tendeix a exalçar l'èxit sense tenir present la feina que hi ha al darrere.
Passa en els esports, en els estudis, en tots els aspectes de la nostra vida quotidiana i sobretot en el món de l'espectacle.