La pujada de la dreta
El darrer exemple ha estat l'ultradretà Jair Bolsonaro al Brasil. Amb un discurs amb la promesa de privatitzar companyies públiques i retallar pensions, el poble l'ha votat i l'ha fet president.
El darrer exemple ha estat l'ultradretà Jair Bolsonaro al Brasil. Amb un discurs amb la promesa de privatitzar companyies públiques i retallar pensions, el poble l'ha votat i l'ha fet president.
Vaig seguir amb particular interès el cas de Juana Rivas, una mare que va fugir i es va amagar amb els seus fills per tal de no entregar-los a la seva parella, pare de les criatures i maltractador comprovat, tot i que el jutge li havia ordenat que la custòdia era compartida.
El pare la va denunciar i, en tornar a reaparèixer la mare amb els fills, la van detindre i jutjar.
Hi ha dues menes de bretolades. Les que fan els descervellats i les polítiques.
Les primeres són aquelles de guixar rètols i parets, de trencar mobiliari urbà o qualsevol destrossa que els vingui a gust. Les fan “perquè sí”, per passar-s'ho bé, per anar contra el sistema establert. Ells no entenen ni volen saber de política; són, s'anomenen “anarcos”. Primer problema semàntic. Segurament no s'han llegit mai cap llibre sobre el pensament anarquista i no saben un borrall del que representa ser-ho.
Els segons, els que fan bretolades de signe polític, ja són una altra cosa.
Cada any, a la Fira d'Entitats de Valldoreix, totes les Associacions exposen, a la plaça del Casal, les seves activitats, els seus projectes.
Són gent entregada, il·lusionada, entestada en fer poble. Una gent que creu que fer Valldoreix no és només pagar impostos i rebre tots els drets del contribuent; sinó que, a més, és col·laborar en la vida col·lectiva del poble.
Aquest és, al meu entendre, un dels problemes més importants de la nostra vila.
Quan jo era un ganàpia els únics que portaven tatuatges eren els soldats de la Legió. “Los novios de la muerte”. Algú em deia que estaven com a xotes. Aclareixo: una xota és la femella de la cabra jove. I ho deien en un to pejoratiu. No estava gaire ben vist. La vida ha canviat i les modes també. El tatuatge ha esdevingut una moda en què el jove hi troba bellesa.
Una proposició no de llei del Congrés espanyol el maig del 2017 per a treure les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos va ser aprovada per majoria.
El PP sempre s'hi ha negat a fer-ho i ara, amb el govern dels socialistes, sembla que tornen a remoure l'afer.
Voleu dir, però, que només cal treure les restes del dictador? Mai devia haver-se enterrat aquí un personatge amb tants “enterrados” de víctimes de judicis sumaríssims i arbitraris i tortures salvatges a la seva esquena i la seva consciència.
L'any passat anava amb la meva companya per la fira del llibre quan el vaig descobrir. Revolució a les aules de la Núria Martínez Ribot, Editorial Columna.
Em va cridar l'atenció el titular tan cridaner i el dibuix de la portada d'un nen anant a escola. Un dibuix que ja havíem fet servir nosaltres, durant el franquisme i post-franquisme, a les escoles catalanes i actives que després van passar a públiques en la lluita que vam mantenir en temps del CEPEPC. Un dibuix que ja venia de la Segona República...
En morir el pare, l'any 2000, vam decidir vendre la casa de Cerdanyola. Cap dels fills ni dels néts tenia intenció de fer-la servir. Durant uns dies vaig estar recollint objectes i endreçant papers. Entre ells vaig trobar un retall de diari esgrogueït on el periodista Soler Serrano li feia una entrevista. El pare havia guardat el retall 55 anys perquè eren de les poques referències escrites que parlaven del seu pas per la vida.
Okupa ve d'ocupar i d'ocupacions fa molt que se'n fan. Jo mateix vaig néixer a Montjuïc, una terra que no era nostra tot i haver-la pagat; perquè tampoc era del que ens la va vendre. Era, per tant, un terreny ocupat del qual ens van fer fora a començaments dels 70.
Però el moviment okupa, pròpiament conegut –escrit amb “K” per a remarcar el fet contracultural i punk–, neix als anys 80 sota la influència dels squatters anglesos.
Els sindicats diuen que les empreses guanyen competitivitat, però que els contractes són més precaris. Això vol dir que els empresaris guanyen més diners a costa d'exprimir més el treballador.
