L'altre dia, el meu germà i jo, que ja comencem a ser grandets, ens vam embolicar en una discussió sobre quan havíem de “penjar el carnet” i deixar de conduir el nostre cotxe.
Ell argumentava que no hi ha una edat per plegar. I jo li responia que sí, que hi ha un moment que has de dir prou.
En realitat, tots dos estàvem d'acord; però, parlàvem d'enfocaments diferents.
La meva dona m'ha fet baixar de dalt d'una prestatgeria del meu estudi la capsa de documents i records sobre la meva jubilació. Ara ja fa deu anys que em vaig jubilar.
I, com que sóc tafaner de mena, he tornat a remirar escrits i fotografies dels meus antics alumnes. Alguns mig oblidats, altres encara presents.
Quan un ha estat mestre i ha fruit i ha fet gaudir els seus alumnes amb la feina, té aquest guany: que mires enrere amb satisfacció. Sobretot, quan trobes un antic alumne, ja adult i et recorda les bones estones passades.
Quan era petit, al meu Montjuïc natal, pels seus camins passaven esquiladors de gossos, adobadors de paraigües i drapaires que compraven tota mena d'andròmines que a casa ja no en feia servei.
Un parent meu tenia una draperia al Poblenou. Li va anar bé el negoci de compra-venda d'endergues i es va fer una torre a Segur de Calafell. Els caps de setmana feia vida de senyor.
En l'Assemblea del proppassat dissabte a l'Ateneu es van dir moltes coses interessants. Una de les que em van cridar més l'atenció va ser si elCugatenc era un diari d'esquerres en un poble on la informació era majoritàriament de dretes.
Em cridà l'atenció, perquè fa temps que li dono voltes al tema. Personalment penso que els mitjans del nostre poble són tan ensucrats, tan positivistes, tan auto-complaents, que pateixen de diabetis informativa.
Manuel Cuyàs parla en La República d'aquesta setmana de “La guerra dels botons”. Francesa del 1962. “La guerre des boutons”. Guió d'Yves Robert i François Boyer. Dirigida pel mateix Yves.
M'ha sorprès gratament tornar-me-la a trobar.
Aquest neologisme encunyat per Adela Cortina, catedràtica de Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València durant els anys 90 del segle passat, ve dels mots grecs à-poros (sense recursos, pobre) i fobos (por, rebuig). Vol dir, per tant, por o rebuig al pobre.
La senyora Cortina el contraposa al terme xenofòbia o racisme. Afirma que un 90% de la xenofòbia és, en realitat, aporofòbia.
Fa temps vaig tractar el tema en un article per a la revista de l'escola on treballava. Ara hi torno perquè, amb el temps, s'han afegit altres circumstàncies noves.
Quan els mitjans de difusió aborden el tema sempre fan servir imatges de nens i nenes de països pobres vestint parracs, bruts, desnodrits transportant pedres, treballant la terra o remenant escombraries. Probablement, si no ho fessin, no els arribaria per al tros de pa que es porten a la boca.
Encara conservo dos cosins a Andalusia. Són d'Almeria. Tots els meus avantpassats són d'allà. Els almeriencs –que els sevillans, en un atac de prepotència, consideren andalusos de segona– són la gent amb la parla més dolça i melodiosa de tota Andalusia.
Dels dos cosins, un, el Desiderio, té Alzheimer profund i ja no em reconeix quan vaig a veure'l a la residència. L'altre, el Paco, és amb qui tracto més. Abans ell venia en cotxe fins a Barcelona o bé anava jo amb la meva Berlingo. Ara ja en som una mica grans per a un viatge tan llarg i ens porten els fills.
El darrer exemple ha estat l'ultradretà Jair Bolsonaro al Brasil. Amb un discurs amb la promesa de privatitzar companyies públiques i retallar pensions, el poble l'ha votat i l'ha fet president.
Vaig seguir amb particular interès el cas de Juana Rivas, una mare que va fugir i es va amagar amb els seus fills per tal de no entregar-los a la seva parella, pare de les criatures i maltractador comprovat, tot i que el jutge li havia ordenat que la custòdia era compartida.
El pare la va denunciar i, en tornar a reaparèixer la mare amb els fills, la van detindre i jutjar.
