El dissabte 21 de setembre es celebrava el Dia Mundial de l'Alzheimer. Una demència que, donat el creixement d'allò que algú, graciosament, ha anomenat “esperança de vida”, va en augment i, a més, no té cura.
A Catalunya hi ha més de 86.000 afectats d'Alzheimer. Un cost econòmic enorme. Es calcula que entre 27.000 i 37.000 euros anuals costa cada malalt a l'Estat.
Fa uns anys, en una sortida organitzada pels Veïns Progressistes de Valldoreix a l'estany dels Alous, la Rosa Maria va recollir uns plàstics que havien llençats a terra. Em va sorprendre l'acció; però vam acabar recollint brutícia tots. No s'entén com hi ha gent que és capaç de llençar deixalles a terra. Menys, en un lloc com els Alous.
Sovint veus a la televisió o en algun mini-vídeo enviat per WhatsApp unes nenes o nens que canten, ballen o toquen algun instruments d'allò més bé. Semblen persones grans en miniatura. Als espectadors els toca la fibra o els cau la bava.
En aquestes ocasions em pregunto: què hi ha al darrere de tot això? M'imagino que moltes hores d'assaig. Moltes hores de pares i professors de ball o de cant perquè millorin aquest o aquell aspecte.
M'ha vingut al cap aquella alumna meva que, a l'hora d'anar a jugar amb les amigues, havia de posar-se a fer una estona de piano.
Els primers que van començar a portar nens i nenes fora de l'entorn familiar van ser els Agrupaments Escoltes per a nois i les Guies Sant Jordi per a les noies, que als anys 50 i sota l'aixopluc de la Delegació Diocesana d'Escoltisme (DDE) feien els típics campaments i acampades. Depenien del Bisbat perquè, en aquell temps de franquisme i repressió, no havia una altra sortida per als infants i joves. O et feies escolta –versió catalana dels Boy Scouts d'arreu del món– o de la “Organización Juvenil Española” (OJE) que eren els cadells de Falange.
Davant la necessitat de crear noves escoles públiques i la dificultat del Departament d'Ensenyament per a trobar solars on edificar, sembla ser que, per al proper curs, buscaran escoles privades ja en funcionament que tinguin dificultats econòmiques i les integraran a la xarxa pública.
La història em retorna als anys 80, quan un grapat d'escoles, pares i mestres lluitàvem per a la integració. És el Col·lectiu d'Escoles Privades per l'Escola Pública Catalana, més coneguda com a CEPEPC.
“Els últims cinc anys han sigut els més calorosos de la història i els científics adverteixen que l'increment general de la temperatura pot arribar a 2ºC. A això s'hi suma un índex més elevat d'incendis, un ritme d'extinció d'espècies mai vist abans i episodis més freqüents de tempestes i huracans arreu del món. Estem superant tots els límits i són molts els senyals que ens alerten de l'entrada en un estat crític que ja ens està afectant.” Són paraules de la filòsofa Adrian Parr, que el mes d'abril feia una conferència sobre canvi climàtic al Palau Macaya de Barcelona.
Endreçant papers, trobo un retall de diari del 2016. Hi ha un article amb el titular El nou rellotge ‘xuleta’ posa en guàrdia el professorat. Universitats com la de Barcelona ja han enxampat els primers estudiants fent-lo servir als exàmens. Més avall parla que costen entre 20 i 100 euros i que, en temps de selectivitat, ja estaven esgotats a Amazon. També afegeix, en un rampell nostàlgic, els típics sistemes de sempre: el trosset de paper, els escrits a la mà o al braç i en el mateix bolígraf.
Vivim en una societat on només val la victòria. Aconseguida com sigui, inclús, amb males arts. Al cap i la fi, victòria com a única finalitat.
Les derrotes t'allunyen de la gent. El personal del teu voltant t'estigmatitza quan has tingut un fracàs. Per això s'amaga sovint.
Passa en política, en l'esport, en teatre i en qualsevol art. Inclús, en la feina teva quotidiana.
La música Cristina Rosenvinge (Madrid, 1964) deia el mes passat en una entrevista al diari ARA que “venem la cara de l'èxit perquè parlar del fracàs fa que la gent s'allunyi de tu”.
En una tertúlia a TV3, el periodista i escriptor Ernesto Ekaizer comentava que, durant aquesta campanya electoral l'havia sobtat el fet que els candidats semblaven ficats en una bombolla a l'hora de prometre actuacions que, segons ells, millorarien Espanya. Havien obviat completament que estem dins la Comunitat Europea i que aquesta dicta una sèrie de normes que sovint condicionen i fan rectificar actuacions unilaterals dels països integrants.
Abans, la gent es moria de més jove. I, fins el dia anterior a l'òbit, havien estat treballant en l'hortet o traginant per la casa. O gairebé.
Ara, amb un allargament de l'esperança de vida, ja no tinc clar quan comença allò que diem “la tercera edat”.
Una cosa queda clara: que és el darrer tram de la cursa, que sabem quan acaba. El començament és ambigu i difús.
Segons els cànons, a partir dels 65, es considera que comença. Quan un es jubila. Malgrat que, entre prejubilacions i jubilacions anticipades, el tema, sembla que s'hagi tornat boig.
