Rafa Usero

Sobre els morts de trànsit

En el que portem d'any ja van 33 víctimes. Això era fa uns dies. Ara potser en faig curt. Sembla com si ens estem habituant, com si fos un depredador humà habitual.

Quan vas a peu o conduint i veus les barrabassades que es fan al volant, te'n fas creus. És llavors quan et sorprens que no hi hagin més de víctimes.

I mentrestant, les autoritats intentant reparar –o no– les vies públiques i buscant desesperadament llocs d'aparcament. No és que en faltin, és que hi ha massa cotxe.

Ús i abús dels mòbils

L'agost de l'any 76 del segle passat jo era monitor d'un grup de joves i vam portar-los a fer una ruta per Menorca.

Dies enrere, els meus pares havien marxat a Andalusia, a visitar uns familiars. Durant l'estada, la meva mare va emmalaltir greument i va morir. Malgrat els missatges que per Ràdio Nacional em van enviar, no em vaig assabentar fins que vaig tornar, quan ja estava enterrada. De tal manera que no la vaig veure ni viva ni morta. Llavors no existien els mòbils d'ús quotidià. El que hauria donat per a disposar d'un enginy d'aquests!

Deixar de conduir

L'altre dia, el meu germà i jo, que ja comencem a ser grandets, ens vam embolicar en una discussió sobre quan havíem de “penjar el carnet” i deixar de conduir el nostre cotxe.

Ell argumentava que no hi ha una edat per plegar. I jo li responia que sí, que hi ha un moment que has de dir prou.

En realitat, tots dos estàvem d'acord; però, parlàvem d'enfocaments diferents.

Fer de mestre

La meva dona m'ha fet baixar de dalt d'una prestatgeria del meu estudi la capsa de documents i records sobre la meva jubilació. Ara ja fa deu anys que em vaig jubilar.

I, com que sóc tafaner de mena, he tornat a remirar escrits i fotografies dels meus antics alumnes. Alguns mig oblidats, altres encara presents.

Quan un ha estat mestre i ha fruit i ha fet gaudir els seus alumnes amb la feina, té aquest guany: que mires enrere amb satisfacció. Sobretot, quan trobes un antic alumne, ja adult i et recorda les bones estones passades.

Drapaires

Quan era petit, al meu Montjuïc natal, pels seus camins passaven esquiladors de gossos, adobadors de paraigües i drapaires que compraven tota mena d'andròmines que a casa ja no en feia servei.

Un parent meu tenia una draperia al Poblenou. Li va anar bé el negoci de compra-venda d'endergues i es va fer una torre a Segur de Calafell. Els caps de setmana feia vida de senyor.

Diabetis informativa

En l'Assemblea del proppassat dissabte a l'Ateneu es van dir moltes coses interessants. Una de les que em van cridar més l'atenció va ser si elCugatenc era un diari d'esquerres en un poble on la informació era majoritàriament de dretes.

Em cridà l'atenció, perquè fa temps que li dono voltes al tema. Personalment penso que els mitjans del nostre poble són tan ensucrats, tan positivistes, tan auto-complaents, que pateixen de diabetis informativa.

La guerra dels botons

Manuel Cuyàs parla en La República d'aquesta setmana de “La guerra dels botons”. Francesa del 1962. “La guerre des boutons”. Guió d'Yves Robert i François Boyer. Dirigida pel mateix Yves.

M'ha sorprès gratament tornar-me-la a trobar.

Aporofòbia

Aquest neologisme encunyat per Adela Cortina, catedràtica de Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València durant els anys 90 del segle passat, ve dels mots grecs à-poros (sense recursos, pobre) i fobos (por, rebuig). Vol dir, per tant, por o rebuig al pobre.

La senyora Cortina el contraposa al terme xenofòbia o racisme. Afirma que un 90% de la xenofòbia és, en realitat, aporofòbia.

Explotació infantil

Fa temps vaig tractar el tema en un article per a la revista de l'escola on treballava. Ara hi torno perquè, amb el temps, s'han afegit altres circumstàncies noves.

Quan els mitjans de difusió aborden el tema sempre fan servir imatges de nens i nenes de països pobres vestint parracs, bruts, desnodrits transportant pedres, treballant la terra o remenant escombraries. Probablement, si no ho fessin, no els arribaria per al tros de pa que es porten a la boca.

El corredor del Mediterrani

Encara conservo dos cosins a Andalusia. Són d'Almeria. Tots els meus avantpassats són d'allà. Els almeriencs –que els sevillans, en un atac de prepotència, consideren andalusos de segona– són la gent amb la parla més dolça i melodiosa de tota Andalusia.

Dels dos cosins, un, el Desiderio, té Alzheimer profund i ja no em reconeix quan vaig a veure'l a la residència. L'altre, el Paco, és amb qui tracto més. Abans ell venia en cotxe fins a Barcelona o bé anava jo amb la meva Berlingo. Ara ja en som una mica grans per a un viatge tan llarg i ens porten els fills.