El zoo d'en Pitus

El diumenge 29 de gener vaig anar al Bosc Literari al barri de La Serreta. Cada any, per aquestes dates n’organitzen un. Quan vaig rebre la invitació d'en Carles Castro, el president de l'Associació de Veïns, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, hi vaig cada any; aquesta vegada, amb més motiu: El zoo d'en Pitus em porta records molt bons de quan exercia de mestre.

Els meus alumnes i jo ho vam llegir infinitat de vegades. De fet, a la nostra biblioteca teníem gairebé tota la col·lecció dels Grumets de la Galera. La colla dels 10, Rovelló, En Roc drapaire, Viatge al país dels lacets (el llibre que va encantar tant al meu fill que va arribar a llegir-lo un munt de vegades). Posteriorment es va editar el genial llibre d'en Jaume Cela, mestre, amic i pare de les alumnes meves, la Joana i la Núria, Una troballa sorprenent. A l'escola també teníem llibres de la Xarxa. Recordo especialment El fantasma Santiago, de la Núria Albó. Senzillament genial.

Tots aquests llibres van representar en el seu temps un veritable impuls en la lectura infantil i juvenil. En aquells dies en què l'escola catalana, activa i renovadora lluitava davant la “escuela pública” o “escuela nacional” per a recobrar la nostra llengua i la nostra identitat. Penseu que, aquells alumnes lectors, tenen ara, si fa no fa, entre 30 i 45 anys.

Quan miro enrere, quan jo era infant o jove, a les barraques de Montjuïc no hi teníem gaire accés als llibres. Les prioritats eren unes altres... Els primers que van caure a les meves mans van ser de l'Editorial Bruguera, col·lecció Joyas literarias juveniles, Ben-Hur, Miguel Strogoff, De la Tierra a la Luna... o Fray escoba de la col·lecció Vidas Ejemplares. Un panorama literari realment gris, trist, pobre...

Sempre m'han cridat l'atenció els llibres de Jules Verne. Han estat catalogats com a literatura juvenil. La temàtica, l'aventura, potser sí era adient als joves, però, l'estil que donava a la narració, era erroni. Resultava una lectura feixuga, pesada i difícil de digerir; fins i tot per a l'adult.

Aquell era el panorama que hi havia llavors. Anys més tard, els meus alumnes van llegir adaptacions més o menys desafortunades (Los hijos del captán Grant o De la Tierra a la Luna). Era la classe de castellano... Quan acabaven el llibre els agradava, però durant tota la lectura es queixaven que allò era un “pal”.

Ara considero que la imatge guanya la batalla a la paraula escrita. Són altres temps i la lluita de pares i mestres per afeccionar l'infant a la lectura és dura, llarga i difícil. Potser hauria de començar l'adult a predicar amb l'exemple i que el petit vegi que el gran també llegeix...

És per això que valoro tant positivament el Bosc Literari de La Serreta. I, sobre tot, de literatura infantil.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades