El teatre amateur actual

D'un temps ençà observo que el teatre amateur que ens envolta s'inclina més per un tipus d'obres més comercial, més de xaranga i pandereta, sense suc ni missatge.

Fa uns anys, quan vivia a l'Hospitalet i formava part de l'Associació de Veïns de Sant Josep, organitzàvem festes al carrer. Havíem de fer venir un cantant i sempre s'establia el mateix dilema: un que comuniqués alguna cosa, o un de l'estil –amb els meus respectes per aquest senyor– de Manolo Escobar. Si venia el primer, tindríem poca gent i, si cridàvem el segon, se'ns ompliria el recinte de gent. Quin era el nostre objectiu? Arribar al màxim de veïns o perseguíem un fi didàctic?

El típic dilema de la TV amb l'audiència. I quan veus els programes i els canals que tenen més seguidors, te'n fas creus del personal que ens envolta. De debò que ara hi ha més cultura?

Que el teatre professional triï obres que atrauen a més públic, ho comprens. No ho comparteixes, però, ho entens. Per allò que l'actor ha de cobrar i omplir el plat cada dia. No ho comparteixo perquè sempre he pensat que el teatre té un compromís didàctic a més d'entretenir.

Ara, que el teatre amateur, aquell que hauria de mirar més la comunicació i la interpretació que no pas els diners, esculli obres per a passar l'estona i obviï el missatge, no ho trobo bé. És oblidar el seu principal objectiu. Pensem que omplir el teatre és l'èxit màxim. La quantitat prima la qualitat. No importa si el públic xerra, riu desmesuradament, mira el mòbil o menja patates fregides. El cas és tenir la sala plena.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades