El senyor Nicolás

El senyor Nicolás era un amic del pare de feia molts anys. Sembla ser que s'havien ajudat mútuament vàries vegades. Quan el pare va morir, va venir al tanatori tot sol en transport públic. Va ser llavors que em contà la relació fraternal que havia entre ells dos. Era molt més del que jo m'havia imaginat mai. El vaig veure molt afectat i, en tornar, vaig acompanyar-lo fins a casa seva amb el meu cotxe. Es va acomiadar assegurant-me que l'endemà vindria al funeral.

No el vaig tornar a veure mai més. Suposo que va quedar tan afectat que no va tenir forces per venir.

Alguns anys, per Nadal, m'enviava una felicitació en resposta a la meva. Cada cop la seva lletra era més tremolosa i esbiaixada; fins que un any vaig deixar de rebre-la.

Quan jo era jove –parlo dels anys 60– sovint venia a veure al pare i llavors manteníem converses tots dos dels diferents aspectes de la vida. M'encisava la seva manera de parlar-me, molt ordenada i didàctica, plena de respecte.

En certa ocasió, cap a l'any 68 em va comentar que aquells anys que estàvem passant passaria a la història com a una època fosca. I reblava la seva afirmació tot dient-me que no m'oblidés i que ja ho veuria més endavant.

Inicialment vaig pensar que s'estava referint als fets del Maig del 68. Però, no. No era el cas. M'estava parlant del franquisme sense anomenar-lo.

Sovint em pregunto: què diria el senyor Nicolás d'aquest període que estem passant? Què diria, en veure, com deia en Raimon, tancats a la presó homes plens de raó? Què diria, en veure que corruptes –encara presumptament– més que fer política, es dediquen a practicar la venjança?

Comed República”, li deien al meu sogre els guanyadors de la Guerra Civil quan, en tornar de la desfeta, buscava feina al seu poble. Va haver de marxar i fer una vida nova fora de l'Aragó. Era l'odi dels guanyadors, la venjança dels guanyadors contra els vençuts.

La història es torna a repetir. Només que ara no hi ha vencedors ni vençuts. De moment...

Què diria el senyor Nicolás, en veure que es jutgen mestres per incitació a l'odi?

Qui és, però, que incita l'odi? Els mitjans que manipulen interessadament la informació? Les forces de seguretat, que sí que són fortes; però que, de seguretat, caldria parlar?

Què diria el senyor Nicolás si aixequés el cap? De quin color pintaria aquesta època? Negra? Potser faria servir aquelles paraules de Celso Emilio Ferreiro a Longa noite de pedra: “Os corazós dos homes / que ao lonxe espreitan, / feitos están / tamén / de pedra”.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades