Se'ns n'ha anat el Neymar

El meu cunyat em deia, en una de les poques coses a les quals he estat d'acord amb ell: “Són uns mercenaris de la pilota. Són capaços de trair la seva pròpia mare per diners.”

I de debò, darrerament ens estan venint un grapat de cracks que ens estan desdibuixant el més que un club. Venen cobrant un grapat de peles i de passada a veure si poden enganyar Hisenda que som tots. O hauríem de ser-ho, sobretot, per a ensenyament i sanitat. Com que tenen bons assessors financers, no tenen problemes per a fer jocs de mans.

Com deia en un altre article fa un temps, enyoro el temps en què es parlava de sentir els colors, suar la samarreta o estimar-se el club. Tot això ha passat a la història i ara, quan un jugador es toca el cor, en realitat s'està palpant la cartera.

Però el problema ve de més amunt. És el que ara s'està parlant de la bombolla del futbol. Les quantitats dels fitxatges creixen a un ritme vertiginós. Ja l'any 2000 el llavors director de la UEFA Gerhard Aigner alertava dels perills que podien suposar els “excessos” salarials arrel del fitxatge del portuguès Luís Figo pel Madrid. Florentino Pérez va començar a dinamitar el mercat pagant “l'astronòmica” quantitat de 60 milions d'euros. Doncs bé, ara, disset anys després, el president i propietari del PSG, Nasser al-Khelaifi, ha pagat per Neymar 222 milions d'euros en una operació que supera els 600. A mes ha dit: “Per a nosaltres no és un fitxatge car, guanyarem més del que hem pagat.”

Quan el capital –en aquest cas el xinès i l'àrab– vol fer negoci amb el futbol, és que hi veu la possibilitat de guanyar. En aquest cas el futbol deixa de ser esport. El professor José Maria Gay de Liébana comenta que l'operació Neymar comportarà un abans i un després. L'impacte inflacionista pot ser terrorífic per a la bombolla.”

 

Us heu parat a pensar quantes beques menjador es podrien pagar amb aquests 222 milions? O quants refugiats podríem acollir? O quants llits d'hospital, quantes aules o quants medicaments per al tercer món? Quan mires al teu voltant i veus les necessitats de la gent; quan mires aquestes acumulacions desorbitades de diners, penses sempre el mateix: la riquesa, qualsevol tipus de riquesa és una indecència.

Mentrestant, els francesos embogeixen per l'arribada d'en Neymar i els barcelonistes se senten traïts en la seva estima del Barça. I tornaran a anar a Canaletes a celebrar un triomf esportiu del seu club que és més que un club. Un triomf que ha deixat de ser esportiu per a esdevindre financer.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades