Premsa independent

Avui dia, tota la premsa, sigui en paper o digital, s'auto-defineix com a independent. Passa amb les escoles públiques i, sobretot, privades i les entitats bancàries: diuen que et fan una atenció personalitzada. Després la realitat és una altra

I és que el màrqueting, per tal de vendre's, adopta nomenclàtor nou segons la moda. I la moda avui és el personalisme, l'ego. Els individus som els reiets, el centre del món.

Parlant de la premsa, els periodistes em tenen fascinat. Em passa el mateix amb els advocats i els psicòlegs. Són oficis, carreres, vull dir, que poden ser d'una vàlua importantíssima per a tothom; o pel contrari, quan es venen al millor postor, terriblement mesquines.

Una cosa és que una determinada publicació tingui una línia, una ideologia i altra que s'hagi prostituït a un poder fàctic o econòmic a canvi de rebre injeccions de diner. D'aquesta manera lloarà sempre l'amo i atacarà els enemics del seu senyor.

La premsa veritablement independent no té ni amo ni senyor, esbrina la veritat i l'explica de la manera més objectiva possible. Per saber si una publicació és independent cal esbrinar primer qui la finança i després com tracta la notícia.

Aquests tipus de publicacions, com que no té amo que injecti diner, acostuma a tenir problemes econòmics.

 

Un exemple és elCugatenc, una publicació que, a Sant Cugat, ha fet escola sobre com ha de ser un diari independent i com ha d'informar a la població. Però té problemes de finançament. No som prou els que la mantenim. Ni trobes la manera de que altra gent s'impliqui. Potser estem aviciats a que la notícia sigui ampla i cridanera i pobra en profunditat.

A Sant Cugat es fa molt necessari un elCugatenc que contraposi amb la seva informació l'optimisme exagerat que impera al poble. Si un dia ha de tancar, ens ha de dir adéu, Sant Cugat haurà perdut molt més del que hom imagina.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades