"Una guerra hauries de passar"

Aquestes paraules que escric als titulars són les que sovint em deia la meva àvia. No és que em desitgés les calamitats que havien passat ells. M'ho recordava quan el menjar que em posava a taula no m'agradava. M'estava demanant que valorés més el menjar que teníem.

No és que fos un llepa-fils; però com tots els infants, hi havien menges que no em venien de gust.

A Montjuïc, el barri de barraques on vaig néixer l'any 49 del segle passat (fa impressió això de ser del segle passat!), no vam passar gana; però sí que érem austers. Molt austers. La postguerra, en un barri treballador, va ser mes llarga. I més dura.

Pitjor s'ho devien passar els que havien passat la guerra i els primer anys de “pau”.

De tot allò, els van quedar uns tics, uns costums, que durant molts anys els han anat marcant.

Per exemple, quan es va acabar les famoses llibretes de racionament i van poder comprar aliments de manera més “normalitzada”, veies que, al seu rebost, no podia faltar reserves d'arròs, sucre, llegums i oli. Eren justament les viandes de primera necessitat que més els havia costat d'aconseguir durant “l'estraperlo”.

Quan tenien convidats a casa, els omplien els plats fins dalt de tot; uns plats impossible d'acabar-los. Era un senyal d'atenció envers el convidat i de fer-li veure que, en aquella casa, tot anava bé.

Els nadons els pujaven ben grassonets; quant més rodonets, millor. Denotava que tenia bona salut. Avui es parla del problema de l'obesitat infantil...

Era el temps en què tenir un bon ofici -el que fos-, un marit treballador -el que fos-, i una bona setmanada era sinònim de retornar a la normalitat.

Alguns d'aquests tics han desaparegut: d'altres persisteixen. Depèn de la situació de cadascú.

El que sí trobo a faltar en l'actualitat és el respecte pel menjar. Ho comentava, fa temps en un altre article. A casa, de petit, veia que els grans sempre feien una creu amb el ganivet abans d'encetar una barra de pa. O, quan et queia un tros de pa a terra, et feien fer-li un petó quan el recollies. A banda de les connotacions religioses que tenia, denotava també un respecte, una valoració pel menjar que ara no es té.

No fa gaire, es parlava de la quantitat de menjar que es llença diàriament. Tones i tones a les escombraries, quan sabem que, malgrat abundància en què es viu, hi ha molta gent que passa gana. I la tenim aquí, al nostre costat, no gaire lluny.

El pecat, el veritable pecat, no és una ofensa a Déu. És una falta de respecte contra la gent del teu voltant.

Perquè l'abundància, sigui de la mena que sigui, és una indecència.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades