El gènere de la violència

La mort d'una dona a mans de la seva parella també dona ha fet replantejar la desafortunada denominació de violència de gènere. Primer va ser violència masclista, després sexista i, finalment, de gènere.

Em sembla un error diferenciar una violència de l'altra. La violència és violència i prou.

És veritat que tenim una xacra, un greu problema amb la violència física –i no tan física– de l'home vers la dona. Sembla, però, que estem deixant de banda altres tipus de violència tan negatius com l'anomenada de gènere.

A l'escola, per exemple, ens escandalitzem amb aquells mestres que criden o amenacen els alumnes. Hi ha d'altres, però, més sibil·lins que, amb veu pausada i aparent tranquil·litat, tenen espantats els seus deixebles. Hi ha nois i noies que arriben a estar aterroritzats. I, com és difícilment demostrable, sembla que a la societat no li preocupi tant.

Estem patint una violència institucional. I molt forta. Hi ha països molt pobres on el govern no escatima recursos en material antidisturbis. Perquè el poble és més fàcil de manar quan està tranquil que quan s'empipa i surt al carrer.

Tenim una violència econòmica que exerceixen les entitats financeres sobre els clients més pobres. I el que és més greu, amb la llei a la mà.

No us sembla violència, quan les diferents religions amenacen amb penes d'un infern sàdic i etern als que no segueixin el camí que marquen d'antuvi?

Emparats per la crisi que mai no acaba de marxar –i què bé que els ha anat!–, les empreses empren sobre els seus treballadors una pressió psicològica i econòmica que és una altra forma de violència.

 

I finalment, la interpersonal. Homes contra homes, dones contra dones, homes contra dones, dones contra homes, ètnies contra ètnies...

Ferim de les formes més inversemblants. Un comentari malintencionat, un somriure per sota el nas, una humiliació, un insult...

Insisteixo que la societat té un greu problema amb la violència de l'home cap a la dona. Hem de posar mitjans per aïllar aquests salvatges i reeducar-los si és possible. Però, que aquesta lluita no serveixi de cortina de fum per a dissimular les altres violències que també ens estan fent mal.

I, si us plau, canviem-li el nom. Perquè la violència no té gènere. És violència i prou.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades