La fractura social a Catalunya

Es parla sovint, dins i fora de Catalunya, de fractura social. Es fa, al meu entendre, sense cap base, sense cap estudi sociològic. La fan servir de manera interessada uns partits que, per unes raons o altres, els va bé aixecar aquest concepte malastruc.

Ciutadans és una conglomeració de gent –no arriben ni a partit, no tenen programa– que neix a partir d'una negació lingüística i es nodreix d'una gent estancada i ignorant de la història que encara no han paït el canvi de lloc.

El PP, amb unes reminiscències franquistes, autoritàries, que fa de la unió d'Espanya una bandera perquè li dóna vots. Espanya ni és UNA, ni és GRANDE, ni és LIBRE. Més aviat tot el contrari.

Què és Espanya? Una invenció del Reino Castellano. Una annexió maldestra de bascos, gallecs, andalusos, aragonesos... Semblen talment que siguin uns castellans amb complexe d'inferioritat que necessitin arropar-se de les nacionalitats del voltant per a sentir-se quelcom.

Si persones com Pallach o Verde Aldea aixequessin el cap i veiessin com està el PSC d'Iceta..! On són aquells socialistes catalans que van crear el PSC i no deixaven que el PSOE els aixequés la veu?

I el PSUC? On són aquells lluitadors antifranquistes? Quan es van transformar en Iniciativa es van aburgesar en un intent d'esborrar la influència soviètica. Es van aliar amb els Verds i ara amb Podem i tots plegats no entenen el moment ni la necessitat catalana de ser nosaltres i evitar l'espoli i el menyspreu que estem patint.

L'esquerra sempre ha dit que els nacionalismes són de dretes. I no han vist, o no han sabut veure que, aquesta vegada, no. Que igual que durant el franquisme, la lluita per la identitat és una lluita d'esquerres. Que lluitar contra aquesta opressió ideològica, idiomàtica i econòmica és una lluita d'esquerres. Que primer s'ha de guanyar la independència i després ja mirarem quin govern volem.

Parlar de fractura social és una fal·làcia que fa servir la classe política unionista d'una manera mesquina.

Una societat evoluciona constantment. No podem jugar amb un llenguatge que etiqueta i estanca, un llenguatge que té molta força ideològica. És per això que parlar de “cinturó vermell”, “barris perifèrics”, “àrea metropolitana”, “immigrants i autòctons” separa la població d'una manera roïna. Aquesta partició geogràfica persisteix, fa mal i crea confusió. “Els de casa”, “ells i nosaltres”. Com si la Catalunya central fos pura i la perifèria, impura.

Quan un immigrant es converteix en autòcton? Si mirem els cognoms potser ens orientarà. Un Jordi Sànchez, una Lídia Heredia, una Clara Segura... són autòctons o encara són immigrants? I jo? Encara sóc “el hijo del señor Rafael, el de Almería?”. No, no m'enredareu amb jocs de paraules. Tinc el deure de cloure la integració que van iniciar els meus pares. I els meus fills són catalans de segona generació per molt Usero que es diguin. És per això que vull una Catalunya més lliure, més democràtica i més justa.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades