L'esperança de vida

Aquests dies passats he estat ajudant els meus nebots a buscar residència per a la mare, la meva germana, que, prematurament envellida per problemes de cos i de cap, necessita unes atencions que els fills no poden donar-li.

No ha estat fàcil trobar-ne. Moltes estan plenes i d'altres, a uns preus que els sous d'un treballador o un pensionista no són suficients. L'hem instal·lada en una de Valldoreix, prop de casa meva, per allò que, si els fills un dia no poden, està el tiet que l'anirà a veure.

Estem passant aquests dies amb l'adaptació. Una adaptació que es fa dura per a ella i pels familiars. Les estones que vaig trobo vells i velles en cadires de rodes, amb taca-taca o crosses. Vells i velles que dormiten, que et demanen una carícia, un somriure o un petó. D'altres de pinten, cusen, juguen al dominó, pocs miren -no sé si l'escolten- la TV... Aviat, quan passin festes, tornaran a l'activitat quotidiana del centre. Exercicis de memòria, de moviment, de treballs manuals...

Surts d'allà tocat, amb el cor encongit. Et preguntes, què els deu de passar pel cap? Quines il·lusions? Què esperen?

Al meu record ve el llibre d'en José Saramago, Premi Nobel de Literatura del 1998, Les intermitències de la mort, publicat el 2005, on la mort es declara en vaga en un país imaginari. La gent ho celebra. Ha estat una gran victòria allò de no morir-se. Aviat, però, comencen a venir problemes. L'estat no pot pagar pensions eternes. Les asseguradores es plantegen fins quan han d'indemnitzar. Les funeràries fan bancarrota. La sanitat es col·lapsa. Hi ha problemes demogràfics... És un llibre que, malgrat el drama, ho escriu d'una manera simpàtica i fa reflexionar.

Però el problema persisteix. I no és simpàtic. La gent viu més anys. El ritme de vida que portem no afavoreix que et puguis fer càrrec de la gent gran. De residències hi ha de tota mena. Amb el pare la vam encertar, però va haver un cuidador que li va amargar la vida. La meva sogra, en canvi, va ser feliç en una altra. Però no sempre la residència és la solució.

Sovint em pregunto: “I jo fins quan?” No em preocupa la mort, no compto els meus anys de vida. Compto els meus anys de lucidesa. Per això és important viure'ls. Viure'ls no pas mirant-se el melic; ans al contrari, mirant els altres, escoltant-los, donant tantes abraçades com em sigui possible, sentin-se útil.

Perquè engrandir l'esperança de vida no té sentit si no és una vida de qualitat.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades