Dinars solidaris

Quan vaig entrar a treballar a l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer, els que ja hi eren, comentaven un sopar solidari que havien organitzat i que no havien aconseguit els objectius que s’esperaven. Els voluntaris havien treballat de valent, el restaurant els havien cobrat també de valent i els guanys no havien estat massa generosos.

Sí que havien tingut una presència social important. Però també la pots tenir en una tómbola benèfica, en la festa de tardor, o en una passejada solidària. Com podeu sospitar, sóc bastant escèptic amb aquesta mena d’actes. Què voleu que us digui! Trobo una paradoxa el fet d’ajudar a una causa omplint-se la panxa. És una bona manera de calmar la consciència i l’estómac al mateix temps.

Després veus uns senyors que van a figurar o a tancar algun possible negoci i unes dames lluint el darrer modelet que s’han comprat. Els voluntaris, amb roba de feina, suant la cansalada. No seria més correcte que, qui volgués contribuir, fes l’ajut que cregués oportú d’una manera més discreta i ens deixéssim de pantomimes?

L’Oficina del Voluntariat està plena d’associacions que no els aniria malament un ajut econòmic. Càritas fa temps que brega amb la campanya de 10 € al mes i no se’n surt. Creu Roja organitza una caminada solidària per l’alimentació infantil; paguen el menjar a l’escola dels nens i nenes sense recursos. Allò que justament hauria de fer l’Administració en comptes de tantes dietes i cotxes oficials amunt i avall. Un llarg etcètera que deixo per a no fer-me pesat.

Perquè els ajuts amb ostentació, no deixen de ser obres de caritat. Caldria pensar més en la justícia social. Qualsevol riquesa, es faci com es faci, és una indecència.

Notícies relacionades