Tots els colors del groc

Ja feia dies que tenia pensat el tema; inclús el títol que li donaria, que, de sobte, preparant el material, veig que el diari Ara, al qual estic subscrit, ja n'havia parlat un temps abans, posant el mateix títol. No vull pensar que m'hagin llegit el pensament. Tot i així, tiro endavant amb l'article.

Manllevo el títol de la cançó El País Basc d'en Raimon. Una cançó de 1967 malauradament oblidada precisament ara. Algun dia, algun entès a la matèria hauria de recollir i parlar de cançons raimonianes perdudes a travès de la pluja dels dies. De vegades la pau, Si em mor, i aquella que diu “al meu país la pluja no sap ploure”... i tantes altres.

Per cert, sembla que, al País Basc, estan mig adormits. O serà els mitjans que ens ho amaguen... Ells, que van mantenir una lluita per a la independència. He dit lluita, no pas terrorisme. Un mot, el de terrorisme, molt maltractat per la història.

El color groc s'ha convertit en un símbol del Procès, gràcies a la repressió de l'Estat. Abans, però havia tingut altres significats.

En teatre és un color que rarament es fa servir. Diuen que porta malastrugança. D'ençà que el 17 de febrer de 1673 va morir en escena Molière interpretant per quarta i darrera vegada El malalt imaginari. De fet, ja patia tuberculosi i un fort atac de tos va fer que se li trenqués una vena i la sang vessada li tenyís de vermell el seu vestit groc.

Li va tornar a passar a Julián Gayarre, un cantant d'òpera espanyol. Va morir sobre l'escenari quan interpretava El pescador de perles. Aquell dia duia una casaca groga.

Des del temps en què els Beatles van crear la mítica Yellow submarine el 1969, tretze cançons han dedicat els seus temes al color groc. Incloent la còpia de Los Mustang, que cantaven tot el que podien del conjunt de Liverpool.

Actualment la revista digital Enderrock fa una recopilació de 15 cantants catalans que dediquen una cançó a l'esmentat color. Començant per Quimi Portet amb Un gat groc.

Si parlem de periodisme, els més grans recordaran perfectament que, en la nostra joventut, a l'anomenar un diari groc, ens estàvem referint a una publicació sensacionalista. Un sensacionalisme que no sols exagerava la notícia, sinó que també l'embolcallava d'un cert tuf de falsedat.

I si parlem de repressió, no és original la fòbia del PP contra el groc.

Ja, en la guerra de Successió, en els començaments del 1700, el rei Felip V, va demanar publicar un ban castigant amb pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc.

El blau era patrimoni dels Borbons i el groc de la Casa d'Àustria. Eren enemics i es disputaven la corona. Quan va guanyar la guerra, Felip V va fer caure sobre els catalans tot el pes de la seva venjança.

De vegades, la història, és com l'energia: no es crea, sinó que es transforma. O es repeteix amb altres personatges.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades