El Brexit

Del Brexit se n'han dit moltes coses i crec que no diré res de nou. Però, després de llegir i escoltar aquí i allà, et fas una sèrie de cavil·lacions i preguntes.

És veritat que els anglesos són especials pel fet de viure tancats en una illa? En l'any i mig que vaig estar vivint i treballant a Mallorca, Menorca i Cabrera vaig constatar que sí, que el viure envoltats de mar els feia ser especials.

Els anglesos sempre m'han semblat una mica “horteres”. Dos exemples. Quan Obama va visitar Anglaterra, va sopar al Palau de Kensington, casa dels ducs de Cambridge. El fill dels ducs, el príncep Jordi, els va rebre en pijama. Amb aquesta indumentària el va fotografiar la premsa. Als pocs dies, tots els pijames com el del petit Jordi s'havien exhaurit a totes les botigues de la Gran Bretanya. Els pares anglesos havien comprat als seus fills el modelet nocturn principesc.

Quan va morir la princesa Diana de Gal·les, la Lady Di, se li va fer un homenatge fora mida; fins i tot, el cantant Elton John -la qualitat del qual no el poso en dubte- li va fer una sentida cançó. No parlo ja dels hooligans, els seguidors futboleros quan surten del seu país o venen al Salou Fest. No els he entès mai.

Al començament de la creació de la Comunitat Europea els anglesos se les van tenir amb els francesos per tal de dur la batuta de la Unió. Llavors Alemanya encara no tallava el bacallà. Això va enrarir unes relacions de bon antuvi en una Unió, les bases de la qual es fonamentaven en unes directrius pretesament democràtiques i declaradament capitalistes. I és que les democràcies capitalistes tenen molt de capitalistes i molt poc de democràtiques. És, més aviat, el que alguns pensadors d'esquerres han anomenat una dictadura econòmica.

Els nens de barri, quan jugàvem a pilota al carrer, fèiem les nostres normes. Quan aquestes normes no agradaven al nen que aportava la pilota i s'empipava, l'agafava i deia “ara no jugo”. I s'emportava la pilota. La reacció no es deixava esperar: “Ara no ets del grup” o “Ara no ets amic nostre”. Si fa no fa, és semblant al que passa a Europa. Només canvia la pilota, que ara no és una joguina.

Heus aquí, que ve la Borsa, s'entristeix i fa una baixada alarmant. Com si no fos cert que la fan pujar i baixar com els hi rota.

I vet aquí que venen els futbolistes comunitaris i diuen: “Què serà de nosaltres?”. I fan cara de bons xicots, quan, en realitat, són uns mercenaris del joc i del sentiment dels aficionats. Venen senzillament a fer l'agost.

Davant la incertesa d'un nou camí, sempre hi ha el que juga amb la por.

L'economia ha teixit una xarxa tan enrevessada que, molt sovint, la decisió de la gent d'un poble està condicionada per interessos aliens, o no, a ell.

Notícies relacionades