L'amic invisible

Aquests dies són propicis al joc de l'amic invisible. No compta amb gaire tradició, de fet ve del 1800. Creat a la societat veneçolana, va anar estenent-se per sud-amèrica fins arribar al nostre país.

A l'escola, el temps en què feia de mestre, ho organitzàvem. Fèiem el sorteig i establíem les regles del joc. Havia de ser un treball manual i s'enviaven missives secretes donant pistes de qui era l'amic que feia el regal. També s'havia d'investigar els gustos de la persona receptora. Per als mestres era molt important tot aquest joc de cartes anònimes perquè facilitava la coneixença dels companys. I, naturalment, també ho era el treball manual de regal, el qual era seguit pel mestre, tot donant idees i ajudant en qüestions tècniques.

Hi havia mestres que participaven com un alumne més. En el meu cas, com que els meus deixebles eren petits, preferia quedar-me al marge i controlar la llista del sorteig, no fos cas que algun alumne es despistés i no fes el regal. Llavors, havia d'intervenir i mirar d'arreglar-ho. Hi havien pares que col·laboraven i ajudaven els fills.

Quan els meus fills eren petits i anaven al Ferran Clua de Valldoreix, havia fet de pare i ajudava amb el regal. Un any hi vam construir un camió i li vam posar llums d'una llanterna desmuntada. Al·lucinàvem quan s'encenien els fars.

Amb els meus companys mestres també fèiem l'amic invisible. Tot va degenerar, però, en l'entrega d'un regal comprat a corre-cuita sense cap significat. Va haver algun any que el regal rebut del meu amic invisible va anar a les escombraries directament. Havia vist clarament que m'havien obsequiat amb una andròmina reciclada en el darrer moment. Altres cops el present servia per molestar els altres. Recordo que a una mestra li van regalar una faixa i a una altra un paquet de til·la.

Una companya del Grup de Teatre Espiral va plantejar al seu cercle d'amics del Club Esportiu Valldoreix que, la despesa tan inútil que feien en el regal, servís per a fer una col·lecta i donar-lo a una ONG. Ignoro si va tenir èxit.

Aquest consumisme creixent i aquesta manca crònica de temps fa que obviem el que és realment important: la coneixença de l'altre, la dedicació d'un temps en pensar en ell i en el que li agrada. Gastem els diners en regals sovint innecessaris i fem uns obsequis que, lluny d'agradar, deceben.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades