En l'Assemblea del proppassat dissabte a l'Ateneu es van dir moltes coses interessants. Una de les que em van cridar més l'atenció va ser si elCugatenc era un diari d'esquerres en un poble on la informació era majoritàriament de dretes.
Em cridà l'atenció, perquè fa temps que li dono voltes al tema. Personalment penso que els mitjans del nostre poble són tan ensucrats, tan positivistes, tan auto-complaents, que pateixen de diabetis informativa.
Manuel Cuyàs parla en La República d'aquesta setmana de “La guerra dels botons”. Francesa del 1962. “La guerre des boutons”. Guió d'Yves Robert i François Boyer. Dirigida pel mateix Yves.
M'ha sorprès gratament tornar-me-la a trobar.
Aquest neologisme encunyat per Adela Cortina, catedràtica de Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València durant els anys 90 del segle passat, ve dels mots grecs à-poros (sense recursos, pobre) i fobos (por, rebuig). Vol dir, per tant, por o rebuig al pobre.
La senyora Cortina el contraposa al terme xenofòbia o racisme. Afirma que un 90% de la xenofòbia és, en realitat, aporofòbia.
Fa temps vaig tractar el tema en un article per a la revista de l'escola on treballava. Ara hi torno perquè, amb el temps, s'han afegit altres circumstàncies noves.
Quan els mitjans de difusió aborden el tema sempre fan servir imatges de nens i nenes de països pobres vestint parracs, bruts, desnodrits transportant pedres, treballant la terra o remenant escombraries. Probablement, si no ho fessin, no els arribaria per al tros de pa que es porten a la boca.
Encara conservo dos cosins a Andalusia. Són d'Almeria. Tots els meus avantpassats són d'allà. Els almeriencs –que els sevillans, en un atac de prepotència, consideren andalusos de segona– són la gent amb la parla més dolça i melodiosa de tota Andalusia.
Dels dos cosins, un, el Desiderio, té Alzheimer profund i ja no em reconeix quan vaig a veure'l a la residència. L'altre, el Paco, és amb qui tracto més. Abans ell venia en cotxe fins a Barcelona o bé anava jo amb la meva Berlingo. Ara ja en som una mica grans per a un viatge tan llarg i ens porten els fills.
El darrer exemple ha estat l'ultradretà Jair Bolsonaro al Brasil. Amb un discurs amb la promesa de privatitzar companyies públiques i retallar pensions, el poble l'ha votat i l'ha fet president.
Vaig seguir amb particular interès el cas de Juana Rivas, una mare que va fugir i es va amagar amb els seus fills per tal de no entregar-los a la seva parella, pare de les criatures i maltractador comprovat, tot i que el jutge li havia ordenat que la custòdia era compartida.
El pare la va denunciar i, en tornar a reaparèixer la mare amb els fills, la van detindre i jutjar.
Hi ha dues menes de bretolades. Les que fan els descervellats i les polítiques.
Les primeres són aquelles de guixar rètols i parets, de trencar mobiliari urbà o qualsevol destrossa que els vingui a gust. Les fan “perquè sí”, per passar-s'ho bé, per anar contra el sistema establert. Ells no entenen ni volen saber de política; són, s'anomenen “anarcos”. Primer problema semàntic. Segurament no s'han llegit mai cap llibre sobre el pensament anarquista i no saben un borrall del que representa ser-ho.
Els segons, els que fan bretolades de signe polític, ja són una altra cosa.
Cada any, a la Fira d'Entitats de Valldoreix, totes les Associacions exposen, a la plaça del Casal, les seves activitats, els seus projectes.
Són gent entregada, il·lusionada, entestada en fer poble. Una gent que creu que fer Valldoreix no és només pagar impostos i rebre tots els drets del contribuent; sinó que, a més, és col·laborar en la vida col·lectiva del poble.
Aquest és, al meu entendre, un dels problemes més importants de la nostra vila.
Quan jo era un ganàpia els únics que portaven tatuatges eren els soldats de la Legió. “Los novios de la muerte”. Algú em deia que estaven com a xotes. Aclareixo: una xota és la femella de la cabra jove. I ho deien en un to pejoratiu. No estava gaire ben vist. La vida ha canviat i les modes també. El tatuatge ha esdevingut una moda en què el jove hi troba bellesa.
