Reis i nobles
A mitjans d'agost, l'historiador Joan B. Culla, en un magnífic article al diari ARA, fa un paral·lelisme entre la marxa d'Alfons XIII el 1931 i la del seu nét, el rei emèrit, Joan Carles I.
A mitjans d'agost, l'historiador Joan B. Culla, en un magnífic article al diari ARA, fa un paral·lelisme entre la marxa d'Alfons XIII el 1931 i la del seu nét, el rei emèrit, Joan Carles I.
La globalització, tal com la coneixem avui dia, és un fenomen relativament actual. Les empreses s'han expandit, han sortit dels seus països d'origen i han anat creant sucursals o noves empreses allà on veien un mercat potencial on vendre els seus productes i també on la mà d'obra podia ser més barata.
Malgrat que vaig néixer aquí, a Catalunya, a Barcelona, l'any 49, no puc negar que porto i portaré per sempre més un cognom andalús.
Va ser el 6 d'agost a Hiroshima i tres dies més tard, el 9, sobre Nagasaki, que els Estats Units van llençar la bomba atòmica. L'excusa era d'acabar amb la Segona Guerra Mundial. Aquest 2020 en fa 75 anys.
El passat 17 de maig es complia 30 anys des que l'OMS va retirar l'homosexualitat de la classificació de malalties mentals.
L'home més gran de Catalunya i de tot l'Estat espanyol, el “Falet” de Blanes, ha mort a l'edat de 110 anys. Va ser espardenyer i mecànic. Quan es va exiliar a Bordeus, va fer de torner.
En una entrevista feta el començament del juny passat al Director General de la Caixa d'Enginyers, Joan Cavallé, deia que “la recuperació (econòmica) també va a una velocitat mai vista”.
Sense donar-me-les d'entès en la matèria, ho sospitava. Mentre escoltava les notícies que suscitava la pandèmia i el sotrac econòmic que generava, tenia la sensació que els preocupava més els diners que dels malalts i els morts que ocasionava.
La meva impressió és que estaven inflant les pèrdues (de fet ho han fet sempre) i que se'n sortirien més tard o d'hora.
La mort de George Floyd a Powderhom el 25 de maig passat a mans de la policia local no és un afer de racisme. O no és sols un acte racista; és principalment un abús de poder, un abús de la força policial.
Com va passar a Tiananmen o a Hong Kong o a la Plaça de Catalunya amb els indignats del 15-M, o l'1 d'octubre a Barcelona.
Sort que aquest temps de confinament hem disposat de la tecnologia de les pantalles. En la informació, en la relació familiar, en el treball no presencial, en el comerç i en infinitat d'aspectes. I en l'escola, que Déu n'hi do, la feina que han fet els mestres!
Qui ho havia de dir. Pares i fills tancats a casa, sense feina ni escola. El món aparentment aturat, vist des de la finestra de casa o per la pantalla de la TV o del mòbil.
No sols, però, van patir els nens. També els pares. Els que habitualment ja s'hi feien càrrec i els altres, els que acostumaven a deixar-los amb cangurs o avis.
Dues anècdotes explicades per la Marga, la meva dona.
