La culpa és dels quissoflautes
És curiós que el PDECat de Sant Cugat hagi pogut publicar un escrit com l'anomenat «La culpa és de kumbaryensia» amb tanta tranquil·litat.
És curiós que el PDECat de Sant Cugat hagi pogut publicar un escrit com l'anomenat «La culpa és de kumbaryensia» amb tanta tranquil·litat.
Fa uns dies en Rafa Usero feia una columna en aquest mitjà titulat El gènere de la violència en què afirmava que era un error diferenciar la violència masclista de la resta de violències, perquè «la violència és violència i prou».
Com cada any, arriba Sant Jordi i les places i carrers s'omplen de roses i de llibres. Cada cop roses més diverses: de diferents colors i de diferents materials, amb diversos preus i ofertes variades. Una tradició que se sustenta en la llegenda de Sant Jordi, en què un cavaller salva la princesa de ser engolida per un drac que té atemorida la població.
És curiós com en aquest país, i a la resta de l'Estat espanyol, s'ha pogut pervertir tant la paraula democràcia. Està clar que el terreny es tenia a favor per fer aquesta perversió: després de quaranta anys de dictadura franquista, qualsevol cosa que tingués a veure amb permetre cert marge de diferències ideològiques i en preguntar alguna cosa a la població podia fer-se passar per democràtic. Però va ser la transició un canvi real a una democràcia?
A vegades, davant de tot allò que no ens agrada al nostre voltant, davant de les injustícies més evidents, d'una corrupció sense fi o d'unes condicions laborals indecents, i es parla sobre els motius pels quals tot és d'aquesta manera i no d'una altra millor, es diu que si tot és així és perquè la gent vol, perquè no fem res, perquè la gent vota al PP (o al PDECAT)...
Ja ha passat el 8 de març, i sembla que tot ha de tornar a la normalitat. Sí, la situació normal (entengui's com habitual) d'encarregar-se de tot el treball reproductiu, de cobrar menys per la mateixa feina, de ser assetjades sexualment, que ens tractin com si fóssim nenes petites o objectes...
Sense tu no puc viure, moro d'amor, vida meva, si us plau no em deixis, què faria sense tu, ets l'home de la meva vida, faria el que fos per tu, sense tu no sóc res...
Com cada any, des del 2007, Arran presenta les nominacions al premi Botifler de l'Any. Les tradicions es fan poc a poc, però aquesta ja està ben arrelada i segur que esperàveu saber les candidatures d'enguany. Amb aquest premi intentem posar una mica d'humor per parlar de coses que en realitat són ben serioses, perquè si no hi ha humor no és la nostra revolució.
Fa poc més d'una setmana que el Casal de Joves La Xesca ha iniciat la campanya anomenada Ni edificis buits ni projectes sense espai: okupem l'absurd!. Amb la campanya es pretén portar al debat una qüestió que, si bé en la teoria la majoria de gent pot entendre que no té massa lògica, poques són les que fan la passa endavant per trencar amb aquesta realitat sense sentit.
Una cosa ens ha passat aquest any a La Floresta, i és que ens han vingut a veure les Reines Magues! Molta gent s'estranya, perquè no entén que les coses vagin canviant. Els sembla una gran catàstrofe que es modifiquin les tradicions, però eh, que les tradicions també formen part de la cultura, i la cultura està formada i alhora conforma la nostra manera de pensar.
