Publicitat
En les darreres setmanes estem vivint un dels moments polítics més intensos de les darreres dècades. L'Estat espanyol ha reaccionat a la determinació del poble de Catalunya per realitzar el referèndum amb una repressió, de manera oberta i de la qual se n'orgulleixen, digna d'èpoques més grises que la que ara pretenien maquillar.
Després d'unes setmanes dels lamentables atemptats que va efectuar Daesh a Barcelona i Cambrils, m'agradaria fer una sèrie de comentaris a diferents papers que han jugat diversos espais polítics.
Arriba l'estiu i, com cada any, arriba el temps de portar menys roba, d'anar a la platja o a la piscina, i ensenyar el cos. Cosa normal donada una temperatura que ens fa suar i que provoca unes ganes immenses de refrescar-se. I llavors, quin és el problema?
Fa una setmana i escaig es presentava a Sant Cugat el Sindicat de Llogaters. Una mica d'esperança davant una situació que sembla que no puguem aturar. Com sempre, il·lògic, ja que una qüestió que afecta negativament a tanta gent per beneficiar-ne a tant poca ha de ser portada als carrers perquè unes institucions que diuen representar la població hi tinguin un mínim de consideració.
Tot i que no m'agrada especialment dedicar la majoria de columnes que escric a qüestions que podríem considerar “temes feministes” (malgrat crec que en realitat són temes generals als quals intento afegir perspectiva feminista), m'hi veig abocada sovint per dos motius: un, que a les dones el patriarcat ens afecta molt negativament de manera constant, i per això ens sorgeix la necessitat constant de pensar, repensar, identificar i combatre en cada àmbit de la vida; l'altre, q
És curiós que el PDECat de Sant Cugat hagi pogut publicar un escrit com l'anomenat «La culpa és de kumbaryensia» amb tanta tranquil·litat.
Fa uns dies en Rafa Usero feia una columna en aquest mitjà titulat El gènere de la violència en què afirmava que era un error diferenciar la violència masclista de la resta de violències, perquè «la violència és violència i prou».
Com cada any, arriba Sant Jordi i les places i carrers s'omplen de roses i de llibres. Cada cop roses més diverses: de diferents colors i de diferents materials, amb diversos preus i ofertes variades. Una tradició que se sustenta en la llegenda de Sant Jordi, en què un cavaller salva la princesa de ser engolida per un drac que té atemorida la població.
És curiós com en aquest país, i a la resta de l'Estat espanyol, s'ha pogut pervertir tant la paraula democràcia. Està clar que el terreny es tenia a favor per fer aquesta perversió: després de quaranta anys de dictadura franquista, qualsevol cosa que tingués a veure amb permetre cert marge de diferències ideològiques i en preguntar alguna cosa a la població podia fer-se passar per democràtic. Però va ser la transició un canvi real a una democràcia?
A vegades, davant de tot allò que no ens agrada al nostre voltant, davant de les injustícies més evidents, d'una corrupció sense fi o d'unes condicions laborals indecents, i es parla sobre els motius pels quals tot és d'aquesta manera i no d'una altra millor, es diu que si tot és així és perquè la gent vol, perquè no fem res, perquè la gent vota al PP (o al PDECAT)...
