Som les joves d'avui dia més masclistes que abans?

Quan sents a parlar del masclisme en l'actualitat, sovint s'escolten, entre altres, dues hipòtesis: D'una banda, molta gent considera que el masclisme està en retrocés i que ja no hi ha una situació de violència i discriminació tan greu com la que hi havia fa uns quants anys; d'altra banda, hi ha l'opinió que el jovent actual és encara més masclista que abans i, per tant, que no hi ha un retrocés sinó un agreujament del masclisme, com a mínim pel que fa al model de relacions sexoafectives.

Pel que fa a la primera afirmació, només cal veure com la violència contra les dones pel fet de ser dones continua igual de vigent que abans: Violència econòmica quan cobrem menys per la mateixa feina, violència sexual amb agressions continuades o amb la sexualització que fan de nosaltres, violència quan ens infantilitzen, quan ens diuen quina talla hem de fer servir o quan ens demanen que somriguem més, violència quan ens diuen que no tornem soles a casa, o quan ens jutgen per no voler ser mares o cuidadores... I la prova més evident i més crua de la violència són les 33 assassinades als Països Catalans, 91 a tot l'Estat espanyol.

Quant a la segona hipòtesi, està clar que si pensem en el lligam que hi havia fa uns quants anys, de manera gairebé obligatòria, entre relacions sexoafectives i les institucions catòliques, estatals i econòmiques que les regulaven, com per exemple amb el matrimoni, o la concepció del sexe únicament en la seva funció de reproducció (bandejant així tant les pràctiques homosexuals com totes aquelles que es queden al marge del coit), podem veure com ara no és tan estrany que les parelles no es casin, no tinguin fills, o siguin homosexuals. Ara bé, totes aquestes relacions segueixen regulades per l'imaginari de l'amor romàntic, i el pretés alliberament sexual s'ha vist sovint materialitzat en un consum de cossos. I tant l'amor romàntic com el consum de cossos, igual que el matrimoni i la reducció del sexe al coit, perpetuen la superioritat dels homes respecte les dones.

Encara que puguin viure un grup d'amics i amigues plegades sense que resulti estrany, el repartiment de les tasques reproductives de manteniment de la llar i la vida continuen recaient sobre les noies. Encara que es pugui participar a moviments socials i organitzacions polítiques, els rols que s'hi estableixen i el qüestionament continu de les nostres capacitats ens deixa en una posició d'inferioritat. Encara que sembli que tothom té relacions sexuals lliures amb tothom qui vulgui, el poder dels homes sobre les dones fa que no sigui real aquesta llibertat, a més que encara es perpetua la visió que les dones amb més relacions sexuals són unes guarres i els homes uns campions.

D'altra banda, encara que no sigui en forma de contracte legal, la monogàmia normativa continua definint les relacions, ja que encara s'entén l'amor com un contracte entre dues persones, basat en la propietat i en la pertinença de la dona envers l'home, que per això té dret de controlar-la, menysvalorar-la, tenir-hi relacions sexuals quan vulgui, i un llarg etcètera de violències menys visibles i normalitzades, a canvi de protegir-la de la resta d'agressions que, com les d'ell mateix, rebi.

En definitiva, penso que el jovent no és pas més masclista que abans, sinó que ho és de manera diferent, perquè les formes de relacionar-se són diferents. I sigui quina sigui la forma que prenguin les nostres relacions, si no acabem abans amb tot un sistema que invisibilitza i discrimina les dones mai no podrem dir que el jovent és menys masclista, però tampoc que ho és més i culpar d'això els canvis respecte la moral catòlica que s'han anat produint al llarg dels darrers anys.

Ara bé, sí que m'agradaria pensar que, si realment hi ha un augment del masclisme, sigui per un contraatac del sistema patriarcal, i del capitalisme que se'n serveix i el perpetua, enfront de l'auge del moviment feminista. Perquè, tot i el paper important que puguin tenir els canvis en les lleis o d'altres reformes, si les dones ens organitzem per trencar amb les nostres opressions i proposem noves maneres de relacionar-nos, que estableixin una igualtat real entre les persones i una llibertat conscient en la nostra manera de viure, és a dir, que siguin feministes, el sistema patriarcal mitjançant les seves institucions no podrà fer res contra aquest canvi de paradigma. Cal tenir en compte, però, que no podrem canviar les relacions si no canviem tota la ideologia que hi ha al darrere. Perquè, com deia, si canviem les formes però no el fons, no podrem canviar res.

Així doncs, està clar que queda molt per fer, i que és urgent fer-ho perquè tenim dret a viure vides que valguin la vida viure. I això és responsabilitat de totes, joves o no, i passa per veure que va més enllà que les joves siguin d'una o altra manera com si això no depengués d'un sistema patriarcal i capitalista que afecta joves, adults, institucions, lleis, pensaments, conductes, cultura i, en definitiva, tot. I hem de poder veure això com el tot que és i no de manera aïllada del sistema que ens oprimeix com a joves, com a dones, i com a classe.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades