Sense tu no puc viure

Sense tu no puc viure, moro d'amor, vida meva, si us plau no em deixis, què faria sense tu, ets l'home de la meva vida, faria el que fos per tu, sense tu no sóc res...

Són alguns exemples massa comuns de com concebem l'amor en aquesta societat heteropatriarcal, frases que sense dubte totes hem dit algun cop i que mostren el mite de l'amor romàntic. Un mite, un ideal, que ens manté a les dones esclaves al servei dels homes.

Segur que totes recordem quan, d'adolescents sobretot, però també de grans, pensem en trobar la nostra mitja taronja, aquella persona que arribarà i que ens farà molt felices, com a les pel·lícules en què un home i una dona (no és innocent que sigui home i dona, cal que ens eduquin també en l'heterosexualitat obligatòria) es coneixen i viuen una història d'amor magnífica, que potser pateix algun daltabaix però que acaba amb una imatge de felicitat incommensurable quan es retroben, quan superen tots els obstacles, o quan es perdonen allò que s'hagin fet i tornen a ser felices.

I mentre no arriba, ens sembla que no podem estar contentes, sembla que vivim en una espera permanent, envegem aquelles que sí que “gaudeixen” d'aquest amor i ens torturem per no ser prou el que sigui (guapes, intel·ligents, primes, simpàtiques...) com per haver-lo trobat.

Dos elements voldria destacar: el primer, el perdó que acostuma a produir-se per justificar el sacrifici, que tot el que ens puguin fer és perdonable perquè l'amor tot ho val, perquè quien bien te quiere te hará llorar, perquè ens hem d'acostumar a patir en pro d'alguna cosa que sembla ser més transcendental que el nostre benestar; la mateixa moral cristiana de posar l'altra galta, de patir en aquesta vida que en la propera ho passarem bé. Patirem aquesta tarda crits que demà em farà un petó i haurà valgut la pena. Sí, la pena i no pas l'alegria. El segon, la culpa, aquella que ens fa sentir malament si no tenim una parella monògama a partir de la qual giri el nostre món, perquè necessitem saber que el món d'un altre gira entorn nosaltres per ser felices. Quin sentit té l'existència si ningú (perquè tu mateixa no ets ningú, és clar) patiria si no hi fóssim?

L'has mirat, xerres massa amb ell, tot això és perquè t'estimo, si m'estimes demostra'm-ho, prefereixes els teus amics que no pas a mi, mai et tornaré a enganyar que jo t'estimo a tu...

Però segur que totes també recordem frases com aquestes, que es deriven del mateix mite de l'amor romàntic. Un imaginari que serveix per justificar actituds de violència envers les dones, ja que si ens convertim en la propietat d'algú, perquè hi hem d'entregar la nostra vida, aquest algú té dret a demanar-nos (exigir-nos si no fem cas) i fer-nos el que vulgui.

I amb això no voldria caure pas en la idea que som éssers absolutament independents, que no necessitem ningú per ser felices i estar bé. Doncs no, som dependents, però no d'una sola persona (i no cal, a sobre, que sigui home i que hi mantinguem relacions sexuals). Si una cadira només s'aguanta per una pota, –i més si la situem en un context que va en contra de la vida mateixa com és l'actual model capitalista–, quan aquesta es trenca cau la cadira, i el cop que et fas és dolorós. Si té diverses potes (i en el sentit més explícit de diverses, no cal que totes siguin iguals), quan una es trenca, la resta aguanten la cadira i potser només perds una mica l'equilibri. Perquè sí, separar-nos d'algú que estimem és desagradable, però si la nostra felicitat depèn de nosaltres mateixes i dels vincles que teixim al nostre voltant, en el sentit més ampli, podem trontollar però les potes ens aguanten, i la cadira no es trenca.

Però clar, com tot en aquesta vida, el mite de l'amor romàntic no és pas gratuït. Literalment, ja que serveix per a generar beneficis. Serveix per mantenir la divisió sexual del treball, mitjançant la qual les dones ens encarreguem del treball reproductiu i de cures, serveix per mantenir-nos submises, per educar-nos de manera que suportem tot aquest treball (i la resta de violències masclistes que patim) amb abnegació. Perquè si ens adonem que la nostra vida té valor per si sola potser deixarem de viure per servir els altres (pares, caps, parelles, fills), deixarem de ser la pota sobre la qual se subjecta el capitalisme i potser qui trontollarà i caurà no serà la cadira sinó el sistema.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades