Resistir potser no és vèncer, però no resistir és una derrota més gran

La suspensió de l'autonomia campa lliurement per Catalunya i, amb aquesta, l'autoritarisme feixistoide més repugnant. Els representants polítics han decidit acatar la suspensió i, malgrat tenir en compte i no menysprear gens el pes de la repressió en aquest decantament de la balança, això ha deixat via lliure per al càstig que exercirà l'Estat espanyol al desafiament català. Potser serveix perquè, qui sap si avui mateix, els deixin en llibertat, però la repressió està clar que no s'aturarà pas malgrat que afirmin la inconsistència legal de les passes fetes en el procés d'independència de Catalunya. Perquè l'Estat sap que la força del desafiament que va fer possible el Referèndum, la que malgrat les trucades per aturar-ho no va voler fer-ho, la que va aturar el país amb les vagues generals amb més participació de la història recent, la va posar la gent. És a dir, el desafiament a l'autoritat estatal el va fer el poble, així que la paraula d'uns quants polítics de no reincidir en aquest qüestionament no t'assegura pas frenar-lo.

El pitjor de tot és que s'estan trobant via lliure per a fer tot el càstig exemplar que vulguin. Només cal mirar que estan atacant humoristes, piuladores contra la repressió de l'1 d'Octubre, i fins i tot estan prohibint els colors! El que hem après del marxisme és que res és un fet aïllat, que no tot és victòria o derrota, sinó que la història avança en funció de la correlació de forces entre unes i altres. Quan la classe treballadora ha plantat cara a les reformes laborals, aquestes s'han vist frenades, malgrat en termes globals la situació de les treballadores sigui dolenta. Quan el moviment feminista ha estat organitzat i mobilitzat, s'ha aturat la reforma de l'avortament, malgrat aquest continuï sense ser lliure i gratuït. Malgrat el sistema universitari s'estigui privatitzant, el Pla Bolonya i les seves continuacions s'està aplicant a poc a poc per les resistències de la lluita estudiantil. Potser no podem saber del cert com seria la situació laboral, de les dones, o estudiantil, si no hi hagués hagut cap resistència als atacs contra els nostres drets en aquestes matèries, però podem afirmar que seria pitjor, sense dubte. La resistència no és guanyar la batalla, però és no donar-la per perduda i donar via lliure al sotmetiment.

Podem plantar cara al 155? Està clar que es fa difícil veure maneres d'aplicar aquesta resistència de manera pràctica, quan les representants polítiques (conselleres, per exemple), van deixar els seus llocs de feina el primer dia. I cal tenir en compte, com deia al principi, que la repressió ha jugat un paper important en aquestes decisions. Ara bé, sabíem que n'hi hauria, de repressió. Està clar que no en vam parlar massa, de quins límits tindria l'Estat, si n'hi haurien, i de quina estratègia teníem nosaltres davant d'aquesta, i aquest és un dels errors que es van cometre. Però també cal recordar que la gent va romandre als seus col·legis electorals malgrat veure els vídeos de les brutals càrregues policials en altres indrets, o a l'escola del costat. Potser és difícil veure com aturar el 155, però podem tenir clares dues coses: una, que no serà per mitjà d'una victòria a les eleccions del 21 de desembre, ja que si es reprèn des de les institucions el camí per la ruptura, es mantindrà la suspensió de l'autonomia; l'altra, que si hi plantem cara potser perdem, però si no hi plantem cara serà una derrota segur, ja que tindran via lliure i prohibiran, com estem veient, fins i tot els colors.

D'aquí en volia treure dues reflexions finals. La primera és que no podem esperar que les institucions soles exerceixin el camí de desobediència al 155, la ruptura amb l'Estat i la construcció i defensa de la República. Caldrà que ens mantinguem unides, organitzades, que apleguem el màxim de persones, que pensem estratègies a llarg termini, que parlem de què farem front a la repressió, des de cada àmbit i a cada localitat. Sabent que per destituir un poder cal tenir-ne un de propi, en aquest cas, un Poder Popular que hem de seguir teixint i que pugui substituir un d'estatal que ja no té gairebé més autoritat que la força a Catalunya.

La segona reflexió és que ens trobem davant d'una mostra claríssima d'autoritarisme de l'Estat. Davant d'aquests atacs, no tot es pot permetre. No podem permetre en nom de la llibertat d'expressió que es manifestin aquells que agredeixen les persones per la llengua que parlen, el color de la seva pell, o la seva opció sexual. No podem permetre que aquells que ens estan negant, sotmetent, detenint, empresonant i colpejant segueixin impunes, amb dret a presentar-se a unes eleccions, amb dret a defensar el sotmetiment de tot un poble per la força. No podem deixar via lliure al feixisme, hem de resistir. Perquè cada pam que deixem al 155, al PP i els seus deixebles, a SCC, als neonazis amb què es manifesten, són escletxes perquè la por, l'odi i l'autoritarisme vencin la democràcia i la llibertat de les quals tant parlem.

Resistir potser no és vèncer, però no resistir és perdre. Cada pam que deixem al feixisme és un pam més de llibertat que perdem.

Patrícia Gotarda, membre d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades