Publicitat

Reinventem la llegenda?

Com cada any, arriba Sant Jordi i les places i carrers s'omplen de roses i de llibres. Cada cop roses més diverses: de diferents colors i de diferents materials, amb diversos preus i ofertes variades. Una tradició que se sustenta en la llegenda de Sant Jordi, en què un cavaller salva la princesa de ser engolida per un drac que té atemorida la població. Una diada, sense dubte, que ens agrada perquè el bon temps arriba i ens convida a passejar, a mirar paradetes i, com no, a comprar-li algun dels dos detalls a la persona estimada. Tot plegat molt senzill d'entrada, però ben complex si ens aturem a mirar-ho amb detall.

Anem a pams. No és un tret distintiu d'aquesta data, sinó que ocorre amb totes les tradicions, però el Sant Jordi no se salva de ser un dia en què sembla obligatori gastar diners. És imprescindible socialment realitzar aquest detall, i aquest detall comporta un cost. Un cost que ni tothom pot assumir, i que no hauria de ser mesura per demostrar afecte, menys en una data concreta: el mateix passa amb les festes de Nadal o amb el dia de Sant Valentí, i per què no també amb els aniversaris. Tret d'aquest darrer, perquè no tothom neix el mateix dia, aquestes dates es converteixen en un camp adobat per al reclam publicitari, des de la diversificació del producte amb diferents materials i colors, passant per la competitivitat en el preu de què parlàvem, fins a tot el bombo mediàtic que se li dóna a aquesta data. Mirem la part bona, però, tot i fer crítica a nivell més gros, també és una bona oportunitat perquè petits col·lectius sense ànim de lucre es financin sense vendre alcohol, i una oportunitat per mostrar que hi ha espais en què els llibres s'intercanvien enlloc de vendre'ls.

D'altra banda, i per mi el fet més preocupant, és tota la ideologia de què beu i que es desprèn de la llegenda de Sant Jordi. I podríem pensar que tant és, que tothom sap que són contes i prou, però al final els contes, el llenguatge, els balls, i tota la cultura en general és la que ens fa ser com som. Des de les escoles se'ns ensenya la llegenda, en què la princesa (dona) ha de ser salvada per cavaller (home). Una princesa passiva, feble, que necessita de l'ajuda d'un home per enfrontar-se a les dificultats. Un cavaller actiu, fort, que no plora ni tremola, mata el drac i li regala una rosa a la princesa. Després veiem nenes disfressades de princeses i nens de cavallers, i veiem dones “disfressades” d'éssers passius i febles i homes “disfressats” d'actius i forts. Una mostra més de com es construeix una societat en què les dones som inferiors als homes, ja que els necessitem. Una manera més de crear un ideal d'amor romàntic en què totes les dones necessitem un home per ser felices i depenem que ens vingui a salvar, perquè sense ell no seríem més que un àpat pel drac. I avui dia encara esperem que ens regali algú una rosa que li doni sentit a la nostra vida, perquè si ningú ho ha fet, si cap home ens estima, sembla que la nostra vida no valgui pas la pena per ella mateixa.

A més a més, no és tampoc casual que es tracti d'un home i una dona, perquè cal educar-nos en el fet que només hi hagi dos sexes. També en el fet que l'amor, de normal, sigui monògam i heterosexual, i que la resta són desviacions que ens poden molestar més o menys. Perquè potser el tema no ha de quedar-se en què les dones volem llibres i que els homes vulguin roses, sinó que la realitat és més diversa i rica i potser la qüestió no és intentar modificar en base als mateixos paràmetres (binaris, monògams, heterosexuals), sinó revolucionar-ho tot. I no vull dir que haguem de renegar d'aquesta diada, sinó que, com proposava amb els Reis Mags, la transformem, perquè si no canviem la nostra cultura no podrem canviar la nostra societat.

Una altra diada que s'acosta, infinitament menys coneguda sense dubte, és la de la visibilitat lèsbica, el proper 26 d'abril. Per què no expliquem històries en què qui va a ajudar la princesa és una altra dona, sense importar si aquesta era més o menys valenta, perquè totes som diferents, i que entre elles va néixer una bonica història d'amor? I per què no en són dues, i es regalen roses entre les tres? Per què no expliquem històries en què no hi ha només un cavaller i una princesa associats a les categories “home” i “dona”, sinó que és una persona trans qui salva una altra persona del drac?

Per què no expliquem que la noia que havia de ser menjada pel drac va decidir trucar a les seves companyes, molt diverses entre elles, que la van ajudar a sortir-se'n? Perquè al final no és qüestió de dir que mai necessitem ajuda i que soles ens hem de valdre, al revés, necessitem ajuda en infinites ocasions, i no hem de ser fortes i valentes en tots els moments de la nostra vida, però la necessitat ha de ser sempre diversa i horitzontal, i no una relació de dependència i subordinació.

Pensem-hi. Al final, allò que expliquem a les més petites s'acaba convertint en el que són, i en el que som com a societat. Podem fer que vivim una vida sencera esperant un cavaller que ens vingui a salvar o mirar al voltant i veure totes les persones que ens poden enriquir de diferents maneres i amb qui podem comptar. Només cal repensar-hi i reinventar la llegenda per gaudir d'un Sant Jordi (o Santa Jordina, o ni Santa ni Jordi/na) que sigui una festivitat de totes i per totes.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades