Quan vas descobrir que eres heterosexual?

Tot i que no m'agrada especialment dedicar la majoria de columnes que escric a qüestions que podríem considerar “temes feministes” (malgrat crec que en realitat són temes generals als quals intento afegir perspectiva feminista), m'hi veig abocada sovint per dos motius: un, que a les dones el patriarcat ens afecta molt negativament de manera constant, i per això ens sorgeix la necessitat constant de pensar, repensar, identificar i combatre en cada àmbit de la vida; l'altre, que precisament per això cal donar una alternativa feminista a tota la nostra manera de veure i de viure el món, i em sembla que és un dret i un deure de les dones fer-ho.

Una de les qüestions que ens travessa tota la vida, però especialment a partir de la primera adolescència, és la sexualitat. És innegable que aquest àmbit és un dels aspectes que ens marquen com som, com ens relacionem i que en general té un pes molt important en l'estructuració de les societats. Vivim en una època, també, de grans canvis respecte la moral sexual catòlica, uns canvis però que sovint es queden en la superfície i no van a l'arrel del problema. Perquè el problema és, com explicava parlant del masclisme en les joves, que si no canvies l'estructura que fa que els homes estiguin situats en una posició de poder respecte les dones (i la simplificació binària que s'entengui únicament com a retrat del binarisme social imposat), pots deslligar el sexe de la reproducció, deixar de censurar imatges sexuals o el que vulguis que l'únic que continuaràs fent serà el mateix. Si no, vegeu la sexualització extrema que es fa de les dones en tot tipus de mitjans de comunicació per la qual quan som joves hem passat de ser un objecte de fer feines (i sexual mig dissimulat) a ser un objecte sexual (i de fer feines mig dissimulat). Tant per tant, el mateix però fingint que ara som lliures perquè podem ensenyar els pits a la platja.

Parlant de sexualitat concretament, podríem fer-ne moltes crítiques: no es té en compte la sexualitat femenina, està centrada massa i massa vegades únicament en la penetració, els rols de gènere de “satisfer” i ser “satisfeta” tenen un marcat caràcter masclista... Però m'agradaria anar a l'arrel de tot això, que és l'heterosexualitat obligatòria com a eina de mantenir un sistema patriarcal. Molta gent podria pensar que ser heterosexual és una opció triada lliurement, i que ja estan aquestes boges feministes dient que és dolent que m'agradin les dones o homes, però pensem-hi amb deteniment. De la mateixa manera que quan som petites ens eduquen a ser atentes, sensibles, abnegades, complaents per fer el paper de cuidadora, de “mami”, i entenem que és un rol de gènere d'aquest “repartiment de funcions” en base al sexe que estructura la societat patriarcal, també ens eduquen des de petites a voler trobar un príncep blau –mai una princesa, i mai un príncep rosa– pel qual donaríem i donem, massa sovint literalment, la vida. Tots els referents que tenim, des dels personatges dels contes d'infantesa fins a les persones famoses o els protagonistes de les nostres sèries preferides de l'adolescència, fins a la mateixa gran majoria de la societat que ens envolta, són –o, almenys, semblaran– heterosexuals. I ser una cosa que no has vist mai és en aquest món molt complicat, perquè som éssers gregaris i ningú vol ser l'ovella negra.

Ser heterosexual resulta l'única opció possible en aquesta societat, com a mínim si vols ser “normal”. La resta de sexualitats acaben esdevenint desviacions que cal acceptar mentre no deixin de ser això, excepcions que la norma heterosexual pot tolerar (un dia ja parlarem de què implica el concepte de tolerància). Així doncs, es pot acceptar el matrimoni homosexual o bé posar mesures per fer possible la reproducció assistida en parelles de lesbianes com a via perquè no ens passem de frenada i en lloc de voler el nostre raconet amb els mateixos drets que els heterosexuals, vulguem que deixi de ser definida una dona per oposició als homes, per ser aquella que es relaciona amb homes. És a dir, aquella que serveix als homes, aquella “altra” cosa que no acaba de ser subjecte de la seva vida sinó que la seva existència és la de parir i fer la feina que no es veu però sense la qual no es pot viure.

Aquí està el problema. No és que no et puguin agradar els homes, és clar, si no en pensar per què s'estableix el règim heterosexual. Sense heterosexualitat obligatòria i monogàmia com a norma no es podria establir el sistema de família nuclear, garant de mantenir la feina gratuïta de les dones ja que es treballa per “amor”, per “cuidar” la teva gent. També es manté així l'ideal de dependència de les dones respecte els homes: si els necessitem econòmicament, emocionalment i sexualment, sempre continuarem fent aquesta feina i sempre hi continuarem subordinades.

És per això que ser lesbiana té un gran potencial que espanta tant que s'ha amagat durant segles. Sempre s'ha parlat d'homes homosexuals, i no en canvi de sexualitat femenina ni de relacions entre dones. Perquè si parlem de sexualitats de les dones potser descobrim un món en què el plaer no depèn necessàriament d'un penis, perquè si parlem de relacions entre dones potser descobrim que una relació heterosexual sempre parteix i reprodueix una relació de poder desfavorable a la dona. Perquè si parlem de lesbianisme i hi hagués referents de dones que no necessiten els homes ni sexualment, ni emocionalment, ni econòmicament, potser començaríem a posar en dubte la jerarquia patriarcal, potser deixaríem de treballar gratuïtament per “amor” o per “naturalesa”, i llavors la guerra entre el capitalisme i la vida seria més evident que mai. I no crec que en aquest context massa gent no aposti per la vida.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades