Parlem de violència de debò

El passat dia 9 de novembre, Álvaro Benjam i el president del Partit Popular de Barcelona, Alberto Villagrasa, feien pública una denúncia a Arran Sant Cugat per una pintada que, segons ells, comet el delicte d'apologia de la violència. No només van denunciar-ho, sinó que s'ha fet servir per atacar la CUP tant en la sessió parlamentària del passat dia 10 com en una sessió realitzada a l'Ajuntament de Barcelona uns dies després.

Més enllà del debat sobre els límits de la llibertat d'expressió, m'agradaria aportar algunes pinzellades sobre la doble moral que mostra tal partit en fer aquesta acusació, perquè sembla que els agrada molt parlar d'apologia de la violència i no, en canvi, de la violència en si.

M'explico. Sembla criminal i perillós fer una pintada d'aquestes característiques pel que, suposen, pugui suscitar en la realitat. En canvi, no sembla criminal i perillós fer lleis que condemnin milers de persones a la pobresa amb reformes laborals indecents, permetre que famílies senceres perdin les seves llars per les execucions hipotecàries, matar 15 persones a la frontera Sud quan intentaven entrar a Ceuta (sí, no cal parlar d'altres estats quan parlem de refugiades), exercir brutalitat policial a manifestacions, comissaries i Centres d'Internament per a Estrangers, justificar la violència masclista amb recomanacions per evitar les agressions sexuals com que millor no sortim de casa, intentar obligar les dones a tenir fills per no poder avortar i fer-ho amb les menors d'edat si els seus progenitors no ho autoritzen... Això són només alguns exemples de violència. I sí, es tracta de vides i persones reals i no de les seves representacions amb pintura.

Sembla, però, que val més un Franco, un Felip VI i un Rajoy de pintura que no persones reals amb patiments reals a causa de violències reals. Però és clar, com dèiem, encara hi ha persones intocables, ja que si tan poca gent pot exercir tanta violència envers tanta altra, només pot ser a partir de fer-nos creure (i imposar-nos mitjançant la repressió), que les seves imatges valen més que les nostres vides. I que aquí la llei, imposada per uns, només l'hem de complir aquelles persones que no les hem escrit, i com bé deia Fuster al voltant de la política ja sabem què passa quan això és així.

D'altra banda, sembla que amb tot això (la imatge retallada inclosa per amagar la frase que apareixia escrita al costat), es vol amagar el missatge de l'acció duta a terme: l'Estat espanyol és irreformable. El Partit Popular, que tot i que a nivell de la ciutat està en davallada, ha aconseguit una reelecció a la presidència espanyola en una escenificació, acompanyats de PSOE i Ciutadans, de defensa de la unitat d'Espanya. Una unitat emparada per la Constitució, sacre document tan intocable (menys quan convé als interessos del capitalisme, recordeu el famós article 135), com una fotografia del rei. Recordem, però, de quan i com es gesta aquesta Constitució, amb dirigents franquistes al capdavant i, no oblidem, amb un mateix rei designat a dit per un dictador.

No oblidem, tampoc, els orígens del mateix Partit Popular (Alianza Popular), creat per franquistes per adaptar-se als canvis que van provocar la mort natural de Franco i la Transacció que hi va continuar. I, oh!, encara hi ha més, pensem en les persones que han hagut de recórrer a la justícia argentina per investigar crims del franquisme. Tornem a parlar d'assassinats i, per tant, de violència de debò i de l'apologia que se'n fa en intentar amagar-ho sota la falsa conciliació. De persones reals i no de pintures. Serà que el Partit Popular no té arguments per defensar que no hi ha hagut un continuisme i que no té res a veure amb l'extrema dreta espanyola. Sí, aquella que va assassinar milers de persones durant la Guerra i després de la victòria del feixisme, i va condemnar a la misèria i a l'exili molts milers més. Aquella que reprimia, com ara, tota evidència que posava en dubte un Estat constituït per dret de conquesta i mantingut amb violència.

Si pretenen criminalitzar l'independentisme per amagar les seves polítiques, que ho provin. Potser tenen por que veiem que no està tot atado y bien atado, com pretenien, si deixem de percebre com a intocables les figures dogmàtiques d'aquest Estat i veiem que les lleis, quan són injustes, es poden desobeir. Perquè si desobeïm llavors serà possible construir la societat que vulguem trencant per fi el règim hereu del feixisme.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades