L'Operació Bikini ens la passem per la xona!

Arriba l'estiu i, com cada any, arriba el temps de portar menys roba, d'anar a la platja o a la piscina, i ensenyar el cos. Cosa normal donada una temperatura que ens fa suar i que provoca unes ganes immenses de refrescar-se. I llavors, quin és el problema?

No vaig depilada, amb el banyador se'm veuen els “mixelins”, la cel·lulitis que no marxa malgrat les cremes miraculoses, aquesta cicatriu tan lletja, ensenyo massa els massa grans o massa petits o massa caiguts o massa separats pits que tinc, i tothom em mira a la que em trec els pantalons i la samarreta. I no només em miren, sinó que em jutgen, i jo també em jutjo. De lluny una dona en un cartell publicitari, que ensenya amb el seu cos perfecte un producte des de la marquesina de l'autobús, em mira també. I em diu “has de tenir un cos com el meu”.

De fet, no m'ho diu pas ella, a la que segurament han imposat unes dietes, tractaments i, en general, una manera de viure insana, per tenir aquest cos, sinó que qui m'ho diu, qui em fa aquesta pressió estètica, és el patriarcat. I qui és el patriarcat, que exerceix la pressió que no em deixa anar a la platja tranquil·la? Doncs no és pas cap ens allunyat, que ve dels cels i fa que les dones ens sentim així de la mateixa manera que fa ploure o que fa que hi hagi aquesta calor insuportable, sinó que és una estructura social que es reprodueix en totes les nostres mentalitats, en totes les institucions, en tots els àmbits de la nostra vida. I la pressió estètica, aquella que cada dia, a través de la publicitat, de les dones que esdevenen referents socials per ser personatges públics ja siguin reals o de la ficció, o a través dels comentaris que sentim pel carrer o dels nostres mateixos entorns familiars o d'amistats, ens fa creure que no som prou guapes o prou primes, que els nostres cabells no són adients, que els nostres pèls han de ser eliminats perquè si no és un sacrilegi... és la que no ens deixa viure a gust amb el nostre cos, la que fa que aquest sigui un autèntic camp de batalla on podem perdre, però alhora on podem guanyar.

Sembla que els cànons de bellesa són quelcom “normal” ja que un cos és bonic “objectivament”, i que una dona, està clar, abans que res ha de ser un cos bonic. Però aquestes dues afirmacions són ben falses i gens gratuïtes, perquè provoquen la insatisfacció i manca d'autoestima (amb els problemes físics, psicològics i emocionals que comporti) per totes les dones.

Pel que fa a la primera, afirmar que només un tipus de cos és atractiu és tancar els ulls davant de la realitat: hi ha tants gustos com a persones, i els cànons han anat canviant al llarg de la història. Per què interessa precisament aquest model de cos? Una dona jove, delicada, infantil, que no té a sobre les marques de pertànyer a la classe treballadora, dóna una imatge de nena, que no té capacitat de decisió, que no és més que un objecte per al consum i, de la mateixa manera que posa el seu cos al servei d'aquests cànons, posarà el seu treball al servei d'un home, sigui marit o sigui el cap.

Quant a la segona, veiem com el capitalisme s'aprofita d'aquesta opressió patriarcal, i la necessita per tal que fem tota la feina reproductiva de manera gratuïta. Per això és necessari que ens eduquin per estar al servei dels altres, que només siguem un objecte per agradar els altres, per fer el que necessitin, algú que no val la pena més que com a complement decoratiu cap a enfora i que sigui imprescindible per mantenir la vida cap endins. Algú que no reclami el mateix sou, que no decideixi deixar de cuidar els infants o les persones malaltes, algú que faci que el lligam entre les persones es mantingui, algú que safisfaci els plaers sexuals i necessitats emocionals dels altres... En definitiva, algú que estigui tan ocupada pensant en tot allò que ha de ser pels altres que no per ella mateixa. I la pressió estètica, uns models de cossos irreals i inassolibles són una manera de mantenir-nos en aquesta posició de perpètua complaença dels altres.

Aquesta pressió és violència i també té a veure amb què ens matin. Perquè la mateixa estructura social que ens nega la llibertat de ser com vulguem és la que ens nega la llibertat de ser, de viure i de tenir vides dignes. Per això diem ben clar que aquest estiu l'operació bikini ens la passem per la xona!

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades