O nosaltres o ells

En les darreres setmanes estem vivint un dels moments polítics més intensos de les darreres dècades. L'Estat espanyol ha reaccionat a la determinació del poble de Catalunya per realitzar el referèndum amb una repressió, de manera oberta i de la qual se n'orgulleixen, digna d'èpoques més grises que la que ara pretenien maquillar. La pintura democràtica ha anat saltant a base de registres a diaris, impremtes i empreses d'enviaments, requisicions de cartells, identificacions, citacions i detencions, passejades d'unitats de policia i Guàrdia Civil, amb vaixells inclosos, per diferents indrets del territori i fins i tot una intervenció dels comptes de la Generalitat. Res nou sota el sol, però tot més explícit que mai. De fet, podem parlar de cop d'estat obertament tot i que no ho vulguin reconèixer.

Davant d'una situació que ens esclata al davant no podem restar callades. És el nostre deure com a societat de fer-hi front, perquè la indiferència és el pes mort de la història. La indiferència és la que tomba la balança cap a la pèrdua de tots els drets que s'han assolit amb el compromís de tantes, o cap a reafirmar-nos com un poble que no es vol sotmès, que no és passiu. Que no sigui perquè no hi vam plantar cara, que no sigui perquè teníem altres coses a fer o perquè pensàvem que no aconseguiríem res. Estem veient que, ben al contrari, amb compromís i determinació estem fent passes que no pensàvem possibles, i veiem també que no estem soles. No és una qüestió de què faig jo o què fa l'altra, sinó de què fem totes nosaltres, què farà la societat catalana, com també la de la resta de l'Estat espanyol. Perquè cap llei és capaç d'aturar un poble decidit, ja que, com hem dit tants cops, les lleis només funcionen si les acatem, i els fets i no els escrits –per molt elevada que sigui la instància institucional que l'emeti– són els que escriuen la història.

Ara és el moment de posicionar-se. De decidir si volem o no la independència, sí, però encara abans, ara mateix, és el moment de triar si volem permetre que ens neguin la llibertat d'expressió, de debat, la llibertat de decidir en si mateixa, o estem disposades a no negar-nos com a subjectes de les nostres vides. Perquè quan es nega la celebració del referèndum no s'està negant només totes aquelles persones que volem trencar amb l'Estat espanyol, sinó que també s'està negant la veu a aquelles que no defensen un projecte independentista. Això, per desgràcia, ja no va només d'independència sí o no, cosa que hagués estat molt més sana per afrontar la votació, sinó que va dels nostres drets fonamentals, aquells que per molt que volguessin no havien pogut retallar (almenys de manera explícita) encara. Per això és urgent que totes les persones d'esquerres es posicionin a favor del referèndum, resistim la repressió i apostem pel projecte que creiem més beneficiós per a les classes populars.

Com és sabut, des de l'Esquerra Independentista apostem per un “Sí” rotund. Un “Sí” de ruptura, per canviar-ho tot, un “Sí” des de baix que desbordi Tribunals Constitucionals, pressupostos de retallades i misèria, corrupció i sotmetiment a interessos econòmics europeus, espanyols i nacionals, que desbordi lògiques patriarcals i aposti pel poder popular com a única manera de parlar de democràcia de debò. Un “Sí” que sigui una oportunitat per decidir no només si “Sí” o si “No”, sinó per decidir el com. I cada cop és més evident que qui té la primera i l'última paraula és el poble. Nosaltres serem qui aturi la Guàrdia Civil si venen a retirar urnes i nosaltres serem qui sortirà al carrer per defensar els resultats. Nosaltres serem les úniques garants que el referèndum es faci, que la gent pugui triar lliurement, i que construïm un projecte que per fi no estigui al servei d'uns pocs, sinó que estigui al servei de la gent. Ara és el moment, més que mai, de triar entre “nosaltres” o “ells”.

Com deia Estellés, “No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa. No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu”. Sentim-nos orgulloses del paper que vam tenir aquestes setmanes quan mirem enrere, l'orgull que sentim ara quan veiem carrers plens de gent que respon a la por amb alegria.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades