Les lleis només funcionen si les obeïm

Fa poc més d'una setmana que el Casal de Joves La Xesca ha iniciat la campanya anomenada Ni edificis buits ni projectes sense espai: okupem l'absurd!. Amb la campanya es pretén portar al debat una qüestió que, si bé en la teoria la majoria de gent pot entendre que no té massa lògica, poques són les que fan la passa endavant per trencar amb aquesta realitat sense sentit. Perquè el que ens planteja la campanya, al final, és que si volem canviar allò que no ens sembla bé la millor manera és fer-ho nosaltres mateixes.

Poques coses trobo més evidents que pensar que alguna cosa no té sentit quan veus gent dormint als carrers, o que està sent desnonada, i centenars de cases buides. És clar que només és absurd si mirem la lluna i no el dit (o el melic), si ho mirem com a societat i no com a individus que (amb sort) sí que arribem a pagar el lloguer o la hipoteca corresponents per tenir un sostre. Ens ensenyen bé al llarg de la nostra vida que l'interès individual va per sobre del comú, que si no es defensessin els drets individuals no seríem en un país lliure, si és que existeixen els drets individuals i si és que algú encara pensa que som en un país lliure. Potser és que al final el que no té sentit, i pel que serveixen aquestes il·lògiques lleis com la propietat privada, és que hi hagi gent que tingui més del que podrà gastar mai en la seva vida i gent que no tingui res; gent que cobri milions per mantenir edificis buits i mirar-s'ho des del seient d'algun despatx i gent que treballi infinites hores per poder pagar la hipoteca, i generar així els milionaris beneficis, a especuladors com aquests.

Amb el 15M vam veure que moltíssima gent tenia clar que amb l'excusa de la “crisi” se'ls estava robant a la cara, i cridava ben fort allò de “No som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Però, si bé teníem això ben clar, no vam saber què havíem de fer, més enllà de manifestar-nos i mostrar la nostra indignació, per revertir-ho.

L'okupació en general, i La Xesca en particular, són exemples de què es pot fer per canviar allò que com a societat veiem que és absurd, que ens perjudica a la majoria de persones i només defensa els interessos d'uns pocs. La llei, i els drets, no ens igualen si partim de situacions diferents. I està clar que els banquers i els grans empresaris no parteixen de la mateixa situació, i no arribarien a assolir tant de poder si no és a costa del patiment de tants milers de persones. Per això no podem veure les lleis com a quelcom infranquejable, com si d'un manament sagrat es tractés. Són fetes per polítics els quals, malgrat hagin guanyat eleccions (fet també sacralitzat sense tenir en compte que no se'ns donen més eines de participació), també teníem clar que “no ens representen”.

El sistema actual està fet per explotar-nos, i no podem pretendre canviar les lleis sinó ho forcem des dels carrers: ho veiem amb les ILP que no arriben mai enlloc, o mirant més enrere, en com es va aconseguir la jornada de 8 hores. L'okupació és una eina per trencar amb un fet absurd, una manera de no sotmetre'ns a un capitalisme salvatge, una via per fer realitat nosaltres mateixes allò que mai faran per nosaltres els governs. L'autogestió col·lectiva és una manera de pensar nosaltres mateixes, en comú, què volem fer i com ho volem fer, i per tant dur-ho a la pràctica, perquè sabem que a qui estem plantant cara és molt més fort que nosaltres només si seguim mirant el dit.

Perquè per molt il·legal que sigui, no hi ha cap motiu per continuar perpetuant alguna cosa que ens perjudica com a societat, per no desobeir una imposició que ens fa esclaves d'una feina a tantes per pagar els iots d'uns pocs. Què importa que sigui il·legal, si sabem del cert que no és just? No esperem que les lleis que estan fetes pels mateixos als quals beneficien canviïn a base de demanar-los-ho. Trobem-nos, debatem, organitzem-nos i movem-nos. Els banquers, empresaris i governants poden ser molt poderosos, però són molt pocs. Nosaltres som moltes, i les lleis que els defensen només serveixen quan les obeïm.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades