La culpa és dels quissoflautes

És curiós que el PDECat de Sant Cugat hagi pogut publicar un escrit com l'anomenat «La culpa és de kumbaryensia» amb tanta tranquil·litat. Defensa del model liberal amb sorna d'aquells que hi discrepen (amb més o menys coherència, intensitat i credibilitat, tot sigui dit), ulls cecs davant de la realitat de la ciutat on governen, falta de respecte immens a totes aquelles que passen dificultats dins d'aquesta bombolla en què, malgrat ens ho intentin fer creure, no tot és perfecte.

I, evidentment, el màxim responsable d'aquesta situació és del partit que fa les polítiques a Sant Cugat. I, també de manera evident, són problemes derivats del model socioeconòmic que defensa tal partit, és a dir, del neoliberalisme més salvatge que fa que perquè uns pocs visquin súper bé, d'esquenes a la necessitat i l'esforç de tantes, la resta visquin vides de merda. Sí, no estic pas exagerant: que et desnonin, et tallin la llum, no puguis pagar el menjar ni els béns imprescindibles per viure, no et puguis pagar els estudis que vols fer, que t'enviïn a Centres d'Internament per a Estrangers si no tens els papers en regla, o haver de treballar en condicions d'explotació, per exemple, no és precisament sinònim del bon viure.

I això si només mirem a Sant Cugat, perquè també sabem que defensar aquest model salvatge causa problemes a tot el món. I nosaltres podem seguir pensant que tot això és perquè sí o bé perquè es fan polítiques en aquest sentit. Només cal veure com el liberalisme tecnòcrata augmenta, de bracet del feixisme, per acabar d'extreure qualsevol rastre de sobirania de les mans de la població. I sí, el PDECat també és responsable d'implantar aquest model. A la Generalitat i també a Sant Cugat. Perquè dir que el preu del l'habitatge a la ciutat depèn de l'oferta i la demanda és defensar aquest sistema en què no importen les persones sinó els guanys. Refusar la responsabilitat com si el model neoliberal hagués caigut del cel i no hi poguéssim fer res per canviar-ho.

També és un exercici de cinisme afirmar que si tanta gent va a viure a Sant Cugat és per un model d'èxit implantat pel consistori. Un model atractiu per a qui? Una ciutat dormitori, ciutat aparador, que atrau només aquelles persones amb un poder adquisitiu suficient com per pagar-lo. Perquè mentre la ciutat atrau aquest perfil de persones expulsa totes aquelles que no poden pagar aquests preus i han de marxar a altres ciutats.

I no es queden tranquils amb defensar un capitalisme que passi per davant de la vida de les persones, immutable, sense que ningú l'hagi decidit, i davant del qual ens volen fer creure que ens hi hem de resignar. Perquè tot seguit parlen de les seves polítiques a l'hora d'accedir als habitatges de protecció oficial amb un argumentari xenòfob que es podria resumir amb un eslògan fet servir pel partit feixista Plataforma per Catalunya, «Primer els de casa». Perquè assegurar que s'ha de posar per davant «els nostres fills» i no tenir en compte els criteris econòmics és una mesura que posa per davant el fet d'haver nascut o viscut molts anys a Sant Cugat al fet de tenir dret a accedir a aquests habitatges. Però no havíem de ser totes iguals davant de la llei? A més, si cal més habitatge social és responsabilitat del govern del consistori assegurar-ho, i hi ha centenars d'habitatges en desús que es podrien recuperar, a través de l'expropiació en casos d'especulació immobiliària o bé d'alternatives com la masoveria urbana que no ha esta més que un brindis al sol del PDECat, ja que no s'hi han posat els recursos per portar-ho realment a la pràctica.

Per últim, és molt fàcil manipular les dades que citen a l'estudi de l'Observatori. Amb unes preguntes tan tancades és fàcil que els resultats positius siguin tan elevats. A mi mateixa, si em pregunten si estic satisfeta de viure a Sant Cugat, podria respondre que sí, tot i que estic radicalment en contra d'aquest model exclusiu i excloent de ciutat. Però puc estar satisfeta pel teixit associatiu que hi ha, per com és i on es troba el municipi, per la gran quantitat de gent que s'organitza i fa possible que dins de la bombolla hi hagi vies per trencar-la... D'altra banda, si parlem d'habitatge, com reculls l'opinió de totes aquelles persones que han deixat de viure a la ciutat i que segurament podien estar molt satisfetes de viure a Sant Cugat però han hagut de renunciar-hi per les polítiques liberals del govern?

És significatiu en aquest sentit l'eslògan del cartell de promoció d'habitatges de la zona de Can Mates en què s'afirma que «El luxe és poder viure-hi». Cap altra frase ho podria resumir millor. I com a luxe que és, no és un dret, i totes hauríem de tenir dret de poder viure en aquesta ciutat.

Però clar, la culpa de dir això, de mirar allò dolent, de criticar aquest model, de combatre aquestes injustícies (i sí, ja sigui amb l'okupació o, si cal, «embrutant les parets», perquè les persones ens importen molt més que les parets o les lleis), és dels quissoflautes. És culpa nostra que embrutem aquesta imatge tan idíl·lica, és culpa nostra que no els deixem robar tranquils (increïble que davant dels infinits casos de corrupció i finançament il·legal del partit canviïn el nom i puguin sortir de casa tranquils mirant a la gent, escrivint opinions com aquestes!) i després omplir-se la boca dient que tot ho estan fent molt bé. Nosaltres assumim aquesta responsabilitat. Que el PDECat n'assumeixi la seva.

Patricia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades