D'interferències polítiques, culpabilitats i reconeixements

Després d'unes setmanes dels lamentables atemptats que va efectuar Daesh a Barcelona i Cambrils, m'agradaria fer una sèrie de comentaris a diferents papers que han jugat diversos espais polítics.

D'una banda, hi ha hagut moltes acusacions de com s'estaven aprofitant tan escabrosos successos per part d'uns i altres per fer política, més concretament, per part de l'independentisme i de l'espanyolisme. Allò reprovable no és que es faci política amb això, perquè tot és polític: condemnar els atemptats, rebutjar la possible xenofòbia o atiar-la, assenyalar les responsabilitats de qui les tingui o amagar-les... No podem analitzar les coses que passen –aquesta tampoc– al marge de tot allò que les provoca o que poden provocar, i no posicionar-se, en realitat, és també una posició política. Viure vol dir prendre partit i, en el nostre cas, vol dir necessàriament sortir en contra dels atemptats amb la mateixa fermesa que fer-ho contra el feixisme, o bé donar tot el suport a les víctimes alhora que denunciar la responsabilitat dels polítics –òbviament, també de la Casa Reial– no per tal d'aprofitar la situació per benefici propi sinó com un acte de coherència. L'únic que és cínic de tot això és que qui acusi de polititzar els fets sigui qui reparteix banderes espanyoles a la manifestació de rebuig dels atemptats, qui estigui acusant la policia catalana de no haver actuat davant un suposat avís de la CIA (amb transcripció matussera per part d’El Periódico inclosa)... qui no ha perdut ni un minut per intentar aprofitar-ho per desestabilitzar la celebració del Referèndum. I, d'altra banda, una cosa és posicionar-se en uns fets analitzant-ho de manera global i l'altra és mentir deliberadament a la població. Més encara quan es tracta d'un mitjà que en teoria és d'informació o de càrrecs electes amb responsabilitats polítiques. Això sí que és intolerable, però a la vegada, el més fastigós de tota aquesta manipulació és que, tot i ser lamentable, no és pas sorprenent, menys encara amb el record recent dels atemptats de l'11 de març o de l'accident del metro de València.

Alhora, no podem posar com a excusa que totes estem en contra dels atemptats per negar les diferències que hi ha entre unes i altres. Fixar-nos en aquestes diferències i, com deia, analitzar les causes profundes del que va passar, és qüestió de responsablitat. Preguntem-nos per què aquells que venen armes a països que financen Daesh, aquells que han provocat guerres que encara causen morts i atemptats com els que vam patir però a l'Orient Mitjà i l'Àfrica cada setmana, que aquells que firmen contractes milionaris gràcies a aquestes situacions de guerra, són precisament els que diuen que no s'ha de parlar ara d'això. Que ara no toca més que la unitat. Quina unitat hem de tenir amb els nostres enemics de classe, aquells que perjudiquen igual les treballadores de Barcelona com les de Mossul o les de Madrid? Aquelles que no tenen cap mena d'empatia pel patiment aliè han de dir-nos com ha de ser la solidaritat amb les víctimes?

Però, a banda, hem vist una altra jugada mestra per part d'Interior. De fet, els han anat bé les acusacions per part d'actors espanyolistes, ja que el conflicte s'ha mogut de manera que sembla que ara mateix qui és independentista ha de defensar els Mossos d'Esquadra sense cap mena de titubeig. Se'ls ha ofert tota mena de reconeixements per haver matat els autors dels atemptats. I jo no m'hi ficaré en si se'ls havia de matar o portar a judici, ja que no tinc un gran respecte per un sistema judicial que envia infants amb els seus pares maltractadors o que en nom d'una reinserció que mai arriba el que es té és mà d'obra gairebé gratuïta, com tampoc en tinc per algú que mata en nom de la religió. Però el que no podem fer, si realment volem un mínim de democràcia, és donar carta blanca a un cos policial amb antecedents com els de l'Ester Quintana o el Juan Andrés Benítez. De fet, no se li pot donar carta blanca a cap cos policial, ja que estem atorgant a persones amb pistoles, porres, capacitat per detenir-nos i tancar-nos més de dos dies en una garjola sense necessitat de provar res (o més en casos com els de l'Isma i el Dani, que van passar més d'un mes en presó preventiva per participar a la vaga general) la confiança total, l'eliminació de cap ombra de dubte, la legitimitat absoluta i, al capdavall, situar-se per sobre del bé i el mal actuant en nom del bé.

El que estem fent, parlant d'unitat i enaltint la policia són dues coses igual de perilloses: d'una banda, desviar un conflicte internacional amb un origen de classe claríssim cap a un conflicte intern, i donar peu a discursos xenòfobs i racistes. Perquè tant és si parlem català, castellà o àrab, que les classes populars compartim interessos que mai compartirem amb el rei, amb el Rajoy o amb els dirigents d'Aràbia Saudita. De l'altra banda, glorificant el cos policial estem justificant que en qualsevol moment algun policia farà un tret a algú desarmat, que potser protesta amb la cara tapada contra alguna retallada en drets socials, per por que la criminalització de la protesta la porti a la presó durant un mes, i la gent ho justificarà. I això és el cas més extrem, però si parlem de controls (mai aleatoris, i segur que amb un component racista més gran a partir d'ara), de vigilàncies, de prohibicions... ningú tindrà ara cap dubte que el que cal és barra lliure.

Si no podem protestar contra els que provoquen la mort, no som lliures. Si no podem protestar perquè en nom de la seguretat tot està prohibit, tampoc. Això també és fer política a partir dels atemptats, política contra les que mentre ells posen les guerres, posem les morts.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades