Escrivim la història

Estem vivint unes setmanes trepidants. L'escenari polític es mou a la mateixa velocitat que les noves tecnologies, ningú és capaç de preveure quina nova passa es donarà el dia següent i és impossible d'imaginar on ens trobarem d'aquí a un mes.

Però aturant-nos a mirar enrere, ja que endavant és difícil, sí que hi ha coses que ja no depenen del que pugui passar a partir d'ara. Fets que marcaran la història i que ens marcaran a cadascuna de les persones que les hem viscut, fets gravats en la memòria col·lectiva i en la nostra manera de ser com a poble.

Per fer una mica el contrari que acostumen a ser els llibres d'història, i citar tal o qual llei aprovada, tal o qual declaració institucional, per molt transcendentals que siguin, allò que ens marcarà com a poble és allò que el poble ha realitzat. Esdeveniments que en realitat són els que forcen a tal o qual resolució, moments que realment són els que escriuen la història.

Diumenge vam veure un poble organitzat per defensar el referèndum. I ho vam fer en germanor, decidint col·lectivament com es reaccionaria a cada escenari, fent de l'assemblearisme espontani la millor arma per implicar cadascuna de nosaltres en un dels fets més transcendentals de la història recent del país, per entendre que nosaltres, la gent normal, sense grans càrrecs institucionals, som les imprescindibles en tot això. Perquè no tenim càrrecs, però sí responsabilitats. La responsabilitat que es va assumir de manera massiva i que va ser l'única garantia de dur la votació endavant, enfront de pors, amenaces, brutalitat policial i totes les contingències possibles d'imaginar.

Ho vam tornar a fer dilluns en una assemblea massiva per seguir organitzant-nos, per dur a terme la vaga general del 3 d'octubre a la nostra ciutat. Assembleàriament i col·lectiva, vam realitzar piquets, talls de carreteres, vam dinamitzar espais infantils perquè, recordem, hem de fer possible que sigui un moviment popular en què hi tingui cabuda tothom, sigui quina sigui la seva edat, condició i possibilitats materials. I, com a menció especial que crec que mereix, vam dur a terme la manifestació més multitudinària a Sant Cugat que hi ha hagut probablement en moltes i moltes dècades, sinó mai.

Hem de sentir-nos orgulloses de la feina que estem fent, i hem d'empentar-nos entre totes a seguir. Perquè hem comprovat que si volem, ho podem tot. I no hi ha tribunal ni cos policial ni res que ens pugui aturar si estem juntes i organitzades. Més que veure-ho, ho hem viscut aquests dies, i aquest record és el que ja no es pot esborrar. Per això no ens cal saber què faran uns o altres els dies que vinguin, perquè sabem que som nosaltres qui podrem aconseguir tot allò que vulguem. No esperem, proposem. No especulem, imaginem el que volem i anem a aconseguir-ho.

Per això es manté aquest espai de decisió i participació col·lectiva a Sant Cugat, perquè hem entès que serem nosaltres qui marcarà com avancin els esdeveniments, i hem comprovat que si ho decidim i duem a terme entre totes no tenim límit possible. Aquests dies hem comprovat que la història l'escriuen els pobles, i amb una ciutat decidida a participar, a trobar-se i a estar unida no tenim aturador.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades