#Cuéntalo

Avui, contràriament al que acostumo a fer en general, ja que no sóc molt fan d'explicar la meva vida, aprofitaré l'onada de veus de dones que s'han produït en la darrera setmana, així com les oïdes parades per un cop a escoltar-nos, per fer el meu particular #Cuéntalo.

Setze anys, primera relació amb un noi. No hi havia espai al dubte de com havia d'anar tot, ja que, com he vist anys després, només estava seguint el guió. Paraules d'amor infinit, detalls continus i desviure's per l'altre. Però també crits i plors constants, dependència, aïllament, infravalorització, violència psicològica... Absolutament desviure's: quedar-me sense vida pròpia. Renunciar a amics, renunciar a un viatge, renunciar a jugar a futbol, als diumenges amb la família, a l'amor propi...

Un mòbil estavellat contra el terra enmig d'una discussió. Amenaces d'autolesió. Sentir-me culpable quan m'estaven humiliant, accedir a qualsevol cosa sense plantejar-m'ho. Com deia, tot seguint el guió, sense espai per a plantejar-me res.

Tres anys després, trobar un grup de persones que veien la vida diferent, que creien en maneres de viure que se saltaven el guió establert. Veure llum al final d'un túnel tan estret que no et permet veure més enllà, que no permet respirar. Que dues noies em diguessin, després de vuitanta trucades: “No li agafis el telèfon”. Fugida del barri, dels espais compartits i de la vida anterior. Començar de nou i pensar que ho deixes tot enrere i tremolar amb una trucada de cinc segons sis anys després.

Quan llegia totes les històries de Twitter de dones que han patit violència masclista, l'angoixa i el sentiment de tristesa em prenien tota. Sempre parlem de xifres, i és fàcil deduir el nombre de dones agredides només veient el nombre d'assassinades, últim pas en un cicle de violència que no és patrimoni de quatre homes bojos, sinó que forma part del guió, és a dir, de la manera hegemònica de veure el món. Veient el nombre d'agressions relatades a les xarxes socials aquests dies, és de lògica pensar que no es tracta de quatre agressors que van agredint a tort i a dret, sinó que el nombre d'homes que fan ús de la violència envers les dones és directament proporcional. Si totes hem patit diferents formes de violència, és perquè tots heu exercit diferents formes de violència.

La tremolor que sentia en rebre una trucada d'aquella persona, o en veure una pel·lícula que reproduïa escenes que jo havia viscut en primera persona, o en llegir diferents agressions relatades per dones que ni conec, em feia pensar en què, tan de bo, la visualització massiva d'agressions, de tremolors individuals i alhora massives, fes reflexionar la societat. Perquè cada cop que un home treiés importància a un acudit masclista, a una marquesina publicitària en què se'ns mostri com a objecte, a una actitud insistent amb una noia, vegin que allò que per a ells és un simple joc, a nosaltres ens fa anar pel món sent no-res, objectes als quals es pot menystenir, manipular, utilitzar, humiliar, violar o assassinar sense que passi res.

Alhora, sabem que mai ningú ha aconseguit la seva llibertat apel·lant a la moral dels seus opressors, i també que mai no desmuntarem la casa de l'amo amb les eines de l'amo. És a dir, ni podem esperar que els homes decideixin deixar d'agredir ni podem esperar que un sistema judicial masclista ho solucioni. Ens han volgut prendre tot, però ens tenim a nosaltres mateixes. Fem de la frase “la manada som nosaltres” una realitat, i serem la meitat de la població decidida a aturar això. Fem una xarxa que permeti trobar-te dones que et diguin que no agafis el telèfon quan algú t'estigui maltractant, que facin que et valoris, que no estiguis sola. No donem ni mig espai per al reforçament i la complicitat amb els homes que agredeixen: trenquem el silenci i afrontem juntes les conseqüències de fer-ho quan se'ns jutja o se'ns qüestiona, o quan se'ns fa víctimes passives de tot això.

Transformem el dolor en autodefensa col·lectiva. Fem d'allò que malauradament ens uneix, les violències masclistes, la nostra barricada de la qual no passaran. Menys que viure lliures no ho pensem admetre.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades