Construïm i resistim, enfortim-nos per exercir la República

En aquests temps de frensí d'informació, es fa difícil fer un article d'opinió que no quedi obsolet entre que l'escrius i es publica, fins i tot, a vegades, es fa difícil trobar el moment per escriure'l. Avui, però, intentaré aprofitar aquesta calma tensa que vivim davant de la incertesa de l'aplicació de la mesura repressiva més greu des del franquisme, com és el 155, les denúncies per rebel·lió, l'empresonament dels Jordis, les detencions de persones que van participar a l'1 d'Octubre... en definitiva, davant de l'ocupació policial, política i del feixisme més hooligan que estem vivint arreu del nostre país, per escriure unes línies que reflexionin sobre el moment polític al voltant del Procés.

No ha acabat el moment de diferenciar allò que hem anomenat Procés, quan ens referim al procés d'autodeterminació de Catalunya, i el que hem anomenat processisme, la voluntat que aquest no acabés mai per tal que no s'efectués el mandat popular que s'ha fet palès en diferents ocasions: des de les manifestacions multitudinàries a la realització i els resultats del Referèndum, passant per la contesa electoral passada. Ara sembla evident que ens trobem davant d'una altra fase d'aquest procés, i no sabem fins a quin punt ens hem trobat en aquest punt per una incapacitat real o per una voluntat processista de tornar a una fase com en la que ens trobem. Segurament més que mai les coses no són blanques o negres, i hem de fugir del maniqueisme que s'esvaeix visiblement quan veiem que ni en els partits més d'ordre, en què acostuma a haver-hi una gran unitat ni que sigui de cares enfora, com és el PDECAT, ni en aquells que es pretenen més plurals i democràtics, com és Podem, les posicions són unívoques.

Està clar, però, que allò que dèiem que la independència no es fa proclamant-la, sinó que s'exerceix, és una idea que ha quedat ben nítida. I està clar també que hi ha hagut una inacció per part de les institucions catalanes de cara a vertebrar aquesta independència real, efectiva, que passa necessàriament per tenir les estructures d'estat i el control del territori per actuar com a tal. Manca de voluntat política, impediments a causa de la repressió, o més aviat una mica de tot, han provocat trobar-nos en aquesta nova etapa que probablement d'aquí a uns mesos recordarà molt a l'etapa actual. Perquè posar la vista en unes eleccions amb l'anticipació per part de l'Estat que si guanya l'independentisme se seguirà amb el 155, o l'espera a un reconeixement o mediació europea que ha estat negada per activa i per passiva, no sembla una aposta molt esperançadora. Ara, però, cal que se n'assumeixin els errors, que es faci autocrítica, i que s'aprofiti el temps que ve per tal d'estar preparades per exercir el que encara és vigent i que cal que des del Govern es comenci a aplicar de debò més enllà del plànol simbòlic, allò que sí que ha estat a l'alçada i que sí que dóna esperança per seguir, l'única garantia d'anar cap endavant: la voluntat i el compromís de la gent d'avançar en la constitució efectiva de la República.

Que el Govern i el Parlament assumeixin que no hi haurà una oposició ferma al 155, que no es vagi més enllà per tal que no s'exerceixi violència per part de l'Estat, crec que només serveix per tapar que realment no hi ha un projecte fet que puguem defensar amb tots els perills i totes les conseqüències, però alhora, intentant ser molt constructiva, ens dóna el temps i l'espai polític per prendre el protagonisme que, malgrat hi hagi declaracions institucionals i eleccions, el poble ha de continuar tenint. Partint, doncs, de la premissa que la revolució dels somriures no és possible, i que no hi ha un avanç possible enfront d'un estat antidemocràtic com l'espanyol sense conflicte real, explícit, i per molt que no ens agradi, probablement violent (com ja va ser l'1 d'Octubre), preparem-nos per a aquest. Preparem-nos amb objectius a curt termini amb l'objectiu comú que ja tenim clar com a horitzó: volem construir una República catalana per tal d'exercir-la.

Primer de tot, per molt que s'accepti anar a les eleccions imposades de manera autoritària, no prenem el 155, i tota la repressió que l'ha envoltat, amb normalitat. No acceptem allò que no creiem legítim, sortim als carrers quan calgui a demanar alliberaments, absolucions, a defensar les institucions catalanes, i no acatem ordres de governs imposats per la força de les diverses branques repressives de l'Estat: ni pels jutges, ni pels policies, ni per l'extrema dreta.

Teixim un projecte per aplicar-lo. Dotem la República del contingut que hagi de definir les infraestructures que donin naixement real a la independència. Parlem de com haurem de controlar el territori, de com construirem la Hisenda Catalana, de com abordarem la violència masclista... Fem un mandat encara més clar a les institucions, i no perdonem cap mena de manca de determinació per dur-la a terme.

Eixamplem l'independentisme. No podem tancar els ulls davant de tota la població que no veu clara la independència, i la nostra legitimitat, com hem demostrat, és fruit de la de la raó i no la de la força. Posem sobre la taula els motius que ens porten a voler trencar amb l'Estat espanyol, que no són altres que l'oportunitat de fer una societat justa. I incloem en aquest procés de debat a tota aquella gent que creu que la independència no és la manera. Expliquem que no confrontem un DNI català amb un d'espanyol, sinó un Estat feixista a poder fer un projecte comú, contraposem la manca de llibertats a la defensa d'aquestes, contraposem allò irreformable a allò que està per construir. I deixem clar que no ens roben només els governant espanyols, sinó també els catalans, i que per això el nostre projecte el construïm i el defensem des de sota contra els de dalt, fent servir la independència com a eina i no com a finalitat.

Això només serà possible si ho fem entre totes, si ens continuem implicant. Si participem, escoltem i debatem. Si enfortim els espais assemblearis i col·lectius, si som protagonistes del que s'hagi de vertebrar de la mateixa manera que vam ser i serem protagonistes de la defensa d'aquest projecte. Ara és el moment de parar a pensar, d'enfortir-nos, de sumar, de prendre els carrers per construir alhora que resistim. Ara, com sempre però més que mai, l'objectiu és enfortir tots els espais populars de participació al marge d'institucions que estan segrestades i que s'han mostrat no ser capaces de d'anar a la mateixa velocitat o en la mateixa direcció que el poble. No hem d'abandonar aquests espais, sinó consolidar-los. Ara toquen debats, carrer, determinació i persistència. Perquè la lluita per l'alliberament de Catalunya i de la resta dels Països Catalans, la lluita per l'alliberament com a classe treballadora i l'alliberament de gènere, és un camí llarg i només si fem el camí amb el màxim de gent possible, allà on arribem serà beneficiós per al màxim de gent i el màxim de gent hi estarà d'acord. Si som poble, no hi haurà govern propi ni estranger que ens pugui aturar i podrem exercir la República.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades